En Jordi va arribar fa temps en una llauna. No una llauna de refresc, sinó una llauna en forma de nau, un coet. Va prendre terra al nostre planeta i tan decidit com és, va posar-hi tots quatre peus. Amb un tomb ràpid se'n va adonar: quelcom fallava. Va resseguir les seves quatre cames amb la mirada. Tampoc el nombre de braços era correcte. Incòmode per les mirades que estava atraient en el que havia de ser una breu parada per utilitzar el lavabo més proper, va pensar en fugir. Però, sent un ésser audaç, va trobar-hi solució. Arrancant les parets de la nau, va embolicar les cames perquè de quatre en quedessin dues, com entrepans en paper d'alumini. Va fer el mateix amb els braços. Amb el cap també, i va fer-hi una finestreta, com l'espai entre dues fulles en una persiana, per veure-hi. Buscant un lavabo l'alcalde el va trobar i va pregar-li que recuperés la seva filla, que s'havia escapat amb un drac. Jordi la va buscar i tornar a casa, però només discutia amb el pare. Perquè el drac no es mengés el bestiar va prometre-li una feina perquè el comprès justament. Decebut, veient com es tractaven entre ells els humans, decidí marxar. Avergonyit, el poble veié com el seu sant, el seu heroi, marxava per sempre i decidiren fer-ho millor a partir de llavors. Tant és si Sant Jordi era un extraterrestre no antropomorf. Ningú és perfecte. Al cap i a la fi, va resoldre-ho tot afavorint ambdues parts. Es pot demanar res més d'un sant? Poder tant hi fa que Sant Jordi fos un pop gegant.