Sant Jordi tenia un secret. La diada del llibre i la rosa, per ella, amagava un ocult pensament.

La llum, per Sant Jordi, brilla diferent. Aquell dia desperta amb els esquitxos del sol que s'escolen per les persianes mandroses, fins i tot abans del crit eixordador del despertador. Al llarg del mati, Hèlios cavalca pel cel embolcallant la terra que, al migdia, tal miratge, s'aclivella. Com les roses que resten orfes, mig somortes, en les galledes, mig buides, de les parades; tot esperant ser rescatades per algun despitat que a corre cuita va a la recerca de la rosa.

El 23 d'abril, sembla, que la gent és feliç. Com si fos l'alliberament oficial de Persèfone de l'Hades. Les parelles passegen abraçades, rosa i llibre en mà. Els petons, avui, no són clandestins, avui, surten dels carrerons i racons recondits per fer-se públics en els bancs de les places, davant dels portals, a ple carrer, segrestats en un quadre de John Everett Millais. Una tela robada d'alguna sala d'art, amb olor de naftalina, repleta de pintors romàntics. I és que avui, només per unes hores, Eros, ens haurà tocat amb les seves fletxes i, abduïts, passejarem tal autòmats pels carrers.

Però, per ella, Sant Jordi amaga un secret, l'ocult desig que tot l'any sigui com avui. Que tot transpiri alegria de viure, que ens facin espurnes els ulls i que les papallones dansin al baix ventre. Que devorem llibres com caníbals, que regalem roses perquè sí i que la vida sigui viscuda com si ens hi anés l'últim alè.