Mariana Tintari, de Moldàvia: «El català està en perill, és una pena molt gran»
Mariana Tintari treballava com a tècnic superior de laboratori en un gran hospital de la capital de Moldàvia, un petit país que el 1991 va deixar de formar part de la URSS. A final de mes, la nòmina només era de 80 euros. Davant d’un panorama poc favorable va decidir emigrar, primer a Alemanya i, després, per casualitat, a Catalunya. Era el 2003, quan tenia 28 anys i tota una vida al davant. Parlava el moldau -idioma matern- i el rus. Sabia que aniria a Espanya i pensava que el castellà seria el seu idioma de comunicació social. Però ben aviat, quan va començar a treballar en una família amb nens petits, va constatar que no era així. Ella mateixa va demanar que se li dirigissin en català, tot i que aleshores els contestava amb el castellà que havia pogut aprendre en poc temps. Al cap d’un any, al conèixer el que seria el seu marit, «ell em parlava català i jo, per inseguretat, feia servir el castellà, fins que un dia el Josep Maria em va dir que no tingués por, que parlés en català. Ho vaig fer i des d’aquell moment no he deixat de fer-ho. Al principi, tothom em felicitava. No va ser fàcil aprendre’l perquè percebia que es parlava molt ràpid. Ara em dono compte que jo també ho faig. Com he après més ha estat escoltant».
La Mariana es va casar amb Josep Maria Casellas, de Cal Putxó, de Castelltallat. Tenen tres filles. El seu entorn familiar, social, laboral és de parla catalana. Diu que hi ha paraules i pronoms del moldau, dialecte de romanès, que s’assemblen al català. Té aprovat el nivell B i voldria aconseguir el C. Treballa d’administrativa a les ADF Bages-Moianès.
En general, la seva vida és en català i reconeix que «el castellà, certament, em costa». S’ha convertit en una activista a favor de la llengua perquè «crec que el català està en perill, és una pena molt gran. Crec que els polítics haurien de fer alguna cosa més per afavorir-lo». És conscient que entre el col·lectiu moldau predomina l’ús habitual del castellà, però se sent orgullosa que la seva neboda, el marit i el fill parlin perfectament el català.
Veu com el castellà té una presència important a les escoles, a fora de les aules. Afirma que «creu que a les escoles de les poblacions grans s’hauria d’insistir més que els alumnes parlin també el català a l’hora del pati». Per experiència pròpia, sap que a les escoles rurals, quan juguen i parlen els nens i les nens encara hi ha una preponderància del català». La seva opinió, en relació a l’ús de la llengua, és clara, «si vius a Catalunya, per respecte a la gent, has de parlar el català. Si vas a un altre país has d’aprendre el seu idioma. Malauradament no tothom opina de la mateixa manera que jo».
Mariana Tintari no únicament fa servir la llengua com a eina d’integració. També participa de les tradicions locals, com les caramelles, que fan conjuntament per Pasqua Sant Mateu de Bages i Castelltallat.
E l col·lectiu més important d’immigrants a Manresa procedeix del Magrib i la llengua materna que predomina és l‘amazic, la més habitual al nord de l’Àfrica i que té diferents variants dialectals. L’amazic també es pot dir berber. En total, hi ha més de 7.000 persones que són originàries del Marroc amb un ús social del català força reduït. Els més joves, que han estat escolaritzats a la capital del Bages, coneixen bé el català, el parlen i escriuen, encara que socialment no sempre sigui el seu idioma vehicular.
Neureddim El Benmadi, del Marroc
És el responsable de la comunitat islàmica a Manresa qui remarca que «és important conèixer bé el català com a eina per a comunicar-se. Per això, hem fet un esforç d’obrir classes de català a les mesquites, especialment adreçades a les persones grans que són els que tenen més dificultats d’aprenentatge. Veiem que dóna bons resultats perquè els cursos són bàsics i permeten començar a familiaritzar-se amb la llengua». Les classes no estan segregades per sexes perquè «la societat evoluciona i el coneixement de la llengua ha d’arribar a tothom». S’imparteixen regularment a les dues mesquites, tot i que temporalment s’ha aturat a la ubicada al carrer de la Sèquia perquè en procés trasllat al polígon dels Dolors que requereix fer-hi unes obres. Diu que les persones amb estudis assoleixen més ràpid un bon nivell de català i gaudeixen amb el seu aprenentatge.
Comenta que els joves no necessiten aquests cursos perquè ja estudien el català a l’escola, però és conscient «que n’hi ha que han agafat la rutina de parlar el castellà». El Benmadi, que és nascut a prop de Tànger, va arribar a Catalunya quan tenia 14 anys. Regenta, amb la seva família, la pastisseria La Palmera del carrer Santa Llúcia de Manresa. Els seus fills parlen un català nadiu . Fa anys que parla el català, «tot i que al principi, res és fàcil. És una riquesa saber-lo i, la veritat, és que el gaudeixo. Com més idiomes saps millor, més amics i més comunicació».
Xiaobing Wang, de la Xina
És una de les persones que l’any 2018 van fundar el Centre Cultural Xinès de Manresa. La seva parella, que va conèixer a Escòcia, és de Sant Fruitós de Bages. Habitualment parla el castellà perquè «he fet un curs i tinc el nivell B, però em fa falta temps per aprendre millor el català. M’agraden les tradicions de Catalunya i que el català tingui vida. En aquest sentit, per Sant Jordi -avui per al lector- participarem de la diada amb una parada davant del Casino. A les 12 del migdia, llegirem un poema, originàriament xinès, que hem traduït al català. De cara a l’estiu, tenim ganes de fer algun curs de català a la nostra seu del carrer Indústria de Manresa».
Amb el seu marit parlen en anglès, que és l’idioma de quan es van conèixer a Glasgow. Els fills ja han crescut amb el català com a principal referent de comunicació. A Manresa, el nombre de xinesos supera les 600 persones, una part notable regenten bars, restaurants i basars. Un dels objectius de l’entitat que van fundar és fer que la comunitat xinesa s’obri més a la societat i compartir amb la del Bages tradicions pròpies del seu país, com ja es fa i, amb molt d’èxit, amb la festa dels fanalets que clou la celebració de l’any nou xinès.
Ángel Gianfrancesco, d’Argentina
«Jo fa 35 anys que soc a Catalunya i parlo sense problemes el castellà i el català. Ni quan vaig arribar, ni més endavant, mai ningú em va discriminar perquè no dominés el català. El vaig aprendre d’una forma natural, a la feina, comercial a la Citroën, i a la colla castellera Tirallongues, on em vaig integrar al cap d’uns quatre anys d’haver arribat. Si escoltes el català, el llegeixes i veus la tele en català aprens ràpidament». Aquestes paraules són d’Ángel Gianfrancesco, una persona coneguda i apreciada que està implicada socialment. Fa 21 anys varen fundar l’Associació Argentina i una de les informacions bàsiques que faciliten als que arriben procedents d’aquests país, «és que a Manresa hi ha llocs, com el Centre de Normalització Lingüística, es pot aprendre el català sense cap cost econòmic. N’hi ha que hi van, altres no, perquè estan molt abocats a la feina, però l’entenen. Sempre diem que l’obligació d’un immigrant és adaptar-se al país d’acollida. Detectem un interès per les tradicions i la cultura catalana. Hi ha una parella que va tres anys que van arribar amb pocs recursos. Els vàrem ajudar a aconseguir mobles de segona mà, però enmig hi havia llibres vells en català. El noi va voler que no es llencessin perquè els volia llegir i començar a conèixer el català».
A Manresa, fa dos anys, hi havia 555 argentins, però ara el nombre és superior. Gianfrancesco considera que «un 80% dels procedents d’Argentina es queden, però un 20% tornen a casa perquè s’enyoren». Afegeix que solen estar ben informats i són conscients de l’existència del català, com en el seu cas, que la seva esposa és descendent de catalans exiliats per la guerra civil.
El seu català té l’accent de la tonada argentina. Al llarg dels anys, li han dit moltes vegades per amabilitat que, si vol, parli el castellà, però això no ajuda a l’ús social del català. Ell és optimista de cara el futur del de l’idioma que encara es manté entre les famílies que ja fa dècades van marxar cap a l’Argentina.
Jorge Eliecer Pulido, de Colòmbia
Com molt altres immigrants, quan el Jorge Elicier Pulido va marxar de Colòmbia fa vint-i-tres anys no s’imaginava que Catalunya tenia un idioma propi. «Quan marxes saps que vas a Espanya, però no saps que està organitzada per comunitats autònomes i que hi ha diferents idiomes. A l’arribar a l’aeroport vaig veure uns anuncis que mig entenia. Aleshores un nebot que feia un any que era aquí em va dir que hi havia un idioma que és el català». Afegeix que aquest va ser el seu primer xoc cultural que va tenir i que «el primer que vaig fer va ser educar l’orella, detectar què em costava més pronunciar, que era la doble ela. Em costa, però també és gratificant aprendre alguna cosa nova».
Va arribar amb 45 anys i «potser per l’edat costa una mica més. O, potser, també ens fa vergonya posar-nos a parlar català per por de no pronunciar-lo bé. Les persones que tenen el català com a idioma habitual, haurien de ser una mica més radicals, en el bon sentit de la paraula, i no canviar al castellà. Així ens exigiria que, a més entendre’l, també el parléssim més. Això fa que les persones que venim de fora ens esforcem menys. Sovint demano a la gent que em parli en català i que m’ajudin a perdre la vergonya per llençar-me a parlar-lo obertament. Als catalans els encanta que els saludis en la seva llengua o els hi giguis algunes paraules en català».
Jorde Elicier Pulido, que presideix l’entitat cultural colombiana de Manresa, és conscient que hi ha una part dels immigrants que no fan l’esforç d’aprendre una llengua nova, però «jo els dic que saber-la és una forma d’expressar la nostra gratitud a la societat que ens ha acollit. Ho hem de fer perquè, en general, ens han tractat molt bé». En la seva opinió, les campanyes que fa l’administració en relació a la llengua estan bé, però encara són insuficients. Diu que en el moment d’empradronar-se ja haurien de lliurar una documentació que informi i ajudi a integrar-se a la cultura catalana i que se’n faci seguiment. Pensa que, entre els llatins hi ha una tendència a acomodar-se, «la qual cosa fa mal perquè és important parlar el català per la feina, perquè per als fills també sigui la llengua habitual». Li sap greu que ell no parli sempre en català però si es troba en una reunió de catanoparlants s’anima i intenta madurar i perdre la por: «un dels problemes és que barrejo les dues llengües». Afegeix que l’exemple de l’entrenador del Girona de futbol és d’admirar i mirar de replicar i això és més factible si participes d’una forma activa en entitats o grups que es parli el català.
Amadou Makhtar Gueyes, del Senegal
«La gent d’aquí ens parla en castellà si veuen que una persona és d’origen immigrant, i encara més si ets negre. A nosaltres ens agrada que se’ns dirigeixin en català perquè ajuda a aprendre la llengua», ens ho diu l’Amadou Makhtar, de l’associació que agrupa la comunitat senegalesa de Manresa, que té la seva seu social a la Casa Flors Sirera. A la ciutat, el nombre de senegalesos afincats és d’uns sis-cents. El creixement ha estat significatiu en els darrers anys.
Entre les accions que fan a l’entitat, creada a Manresa l’any 2003, és orientar als nouvinguts a aprendre el català al Centre de Normalització Lingüística. Des de fa temps han executat altres iniciatives d’integració, com una festa senegalesa que va ser l’embri ó de la Festa Intercultural que se celebra anualment a la plaça de Sant Domènec amb molt d’èxit. La idea d’aquesta festa al centre de la ciutat va ser de l’Ajuntament de Manresa que, sobretot a partir de la crisi 2008-10, va optar per potenciar una celebració conjunta que no pas que cada comunitat en fes una de diferent.
L’Amadou viu a Manresa des de l’any 2002, és informàtic i una de les seves debilitats és el futbol. Fa d’entrenador d’un dels equips del guardiolenc. A casa seva, el primer idioma és el wòlof, el que feien servir els seus avantpassats i que és un dels oficials del Senegal juntament amb el francès. El wòlof el parlen entre set i vuit milions de persones, sobretot al Senegal i Gàmbia. L’Amadou parla el català, encara que reconeix que, en el dia a dia, fa servir molt sovint el castellà. Els seus fills estan escolaritzats a Manresa i parlen sense problemes el català i el castellà. Curiosament el seu fill fa un ús social del català més generós que les filles, que quan estan amb les amigues solen optar pel castellà.
L’entitat que ell representa va patir de valent els efectes de les pandèmia de la covid-19, ja que van haver d’aturar moltes de les activitats. Ara, amb el final del ramadà, volen reactivar l’associació, que manté un contacte fluid amb l’Ajuntament per col·laborar en tot allò que es pugui.
