El clar retrocés que es constata fa temps pel que fa a l’ús del català entre el jovent, que és el que n’ha d’assegurar la supervivència en el futur, és palpable a les escoles i instituts, com han confirmat bona part de la desena de professors i mestres amb els quals ha parlat aquest diari. Més enllà de posar en evidència que, una vegada surten de l’aula, on sí que el fan servir, sobretot amb el professor, molts alumnes salten automàticament al castellà, un missatge que es repeteix i que és el que fa aquesta tendència especialment preocupant és que, segons coincideixen a dir, no el fan servir perquè no el consideren necessari, fins al punt que hi ha el risc que el vegin més com una assignatura que han de superar que com la llengua vehicular del país on viuen. Dolors Selga, directora de l’Escola Fedac Xarxa de Berga, amb 36 anys en el món de l’ensenyament, tant a primària com a secundària, ho descriu molt gràficament: «Com que no veuen el català com una necessitat, no l’acaben aprenent correctament».
Excepcions a la regla
Hi ha excepcions, lògicament. Per exemple, en el cas de municipis més petits. Gerard Casas, que fa set anys que fa de mestre i 11 que va començar a fer substitucions, i que aquest és el segon curs que dirigeix l’Escola Arrels de Solsona, comenta que «la situació del nostre centre envers el català és molt bona. A l’escola, la majoria dels infants es comuniquen i es relacionen amb català». Tot i això, admet que, «fora de l’àmbit escolar, en algun cas, el català passa a un segon pla, tot i que penso que hi és força present». També a Solsona, Josan Ortiz, professor de català fa tres cursos, que parla en nom del departament de català de l’Institut Francesc Ribalta, fa notar que, «en el cas del nostre centre, podríem dir que el català té molt bona salut, ja que és la llengua vehicular que predomina entre l’alumnat, professorat i PAS. Per la nostra experiència podríem dir que molts altres centres de Catalunya no viuen aquesta situació». No és el cas de l’Escola La Flama de Manresa, on el 85% de les famílies «manifesta tenir un nivell alt de català», posa de relleu la seva cap d’estudis i coordinadora lingüística, Anna Vilarmau, que fa 19 anys que exerceix de mestra.
Que sigui més que evident que cada cop s’utilitza menys el català no vol dir, segons les declaracions d’alguns professionals de la docència consultats, que els nois i noies surtin de les escoles i instituts amb menys competències necessàries per parlar-lo que fa 30 anys. En aquest tema en concret no hi ha consens. Ferran Camprubí, director de l’Institut Guillem de Berguedà de Berga, que fa 23 anys que exerceix de professor, admet que «probablement la capacitat és inferior a la dels anys 90 perquè hi ha àmbits on els joves hi són molt i, el català, poc». En canvi, Ignasi Cebrian, que fa 28 anys que és professor i un que porta la direcció de l’Institut Lluís de Peguera de Manresa, creu que el domini de l’idioma «és si fa o no fa igual o millor. Abans no tenien el filtre de les competències bàsiques. És una prova que es fa a quart d’anglès, català i castellà. Tenen pujades i baixes en català, però la majoria té la competència lingüística. Són unes proves que es fan a tot Catalunya i que no són d’estudiar sinó de fer activitats d’escriure i llegir, i ara hi han afegit proves orals per primer cop».
A l’hora d’anar al moll de l’ós del problema, hi ha unanimitat que l’increment de l’alumnat nouvingut ha afegit molta complexitat a les aules i que, tot i els esforços fets, no n’hi ha prou. Per a Casas, «tenir més recursos a les escoles és essencial per a una millor atenció a l’alumnat. No només en l’àmbit de la llengua, sinó en general».
Encara hi ha un altre element afegit que cal tenir en compte, que és la matrícula viva, recorda Xavier Rodríguez, amb 13 anys a l’esquena com a mestre i un com a secretari de l’Escola Bages de Manresa. «És un dels factors que més ens condiciona a l’aula. Coneixes els alumnes a nivell lingüístic i, a mig curs, arriba un grup nou», fa notar. Cebrian també en parla.
Un dels factors més crucials
Com a factor de retrocés del català, hi ha docents que encara veuen més crucial un altre aspecte, que és la pressió externa del castellà a l’hora de consumir xarxes socials, plataformes de reproducció de continguts audiovisuals, música, jocs...
Francesc Delis, professor des de l’octubre del 1992 i, a l’Institut Lacetània de Manresa, des del 2001, on n’és el director des del juliol del 2016, ho té clar. «Mentre el consum de mass-media sigui en castellà, és complicat. No pots triar el que consumeixen. Cal que hi hagi més influencers i persones a les xarxes que els interessin que parlin català. A nivell de premsa, de llibres i a la televisió. La sèrie Merlí hi ha ajudat molt; és una manera d’apropar-los més al català. Hi ha d’haver ajuda exterior per contrarestar la influència externa. Amb la música passa el mateix. Eufòria també hi ajuda, però és un David contra Goliat».
Cristina Grant, directora de l’Escola Sant Salvador de Cercs, que fa 37 anys que és mestra d’educació infantil i primària, és del mateix parer. «A mi em sembla que les xarxes socials i la poca oferta mediàtica en català hi fan molt. La immersió lingüística no s’ha fet ben feta a tot arreu. Crec que el prestigi que donava el fet de conèixer i d’utilitzar el català als anys 80 i 90 s’ha perdut. Actualment, saber català ni és cool ni és guai, perquè, desenganyem-nos, no és fàcil, ni tampoc fa cap falta saber-ne». Admet que «el futur de la llengua catalana em preocupa perquè veig que no té cap funcionalitat ni cap atractiu per al jovent. S’hauria d’aconseguir que fos necessària per viure i treballar a Catalunya i que la quota del català als mitjans de comunicació i xarxes socials fos força més alta del que és actualment». Lligat amb això, per a Selga cal «donar un pes important a l’ensenyament de la llengua, però no pensant només amb l’aula. Teatre, cinema, jocs, lectures... en català!». En definitiva, «més presència de català a la societat», ho resumeix ella.
Núria Garriga, mestra des de fa 22 anys, dos dels quals com a directora de l’Escola Sant Ignasi de Manresa, insisteix en el tema que l’ús de la llengua va directament lligat al fet de necessitar-la. «No és que no tinguin la capacitat de parlar el català sinó que no el necessiten. Els darrers cinc, sis anys, t’adones que ja no és la llengua d’ús ni a dins de l’aula» i que «els canvis socials van més ràpids que la nostra capacitat de reacció per capgirar-ho». El verb utilitzat per ella i per Selga, i per altres docents, és clau: «necessitar» el català per comunicar-se. Si el necessiten menys, el parlen menys.
Garriga afegeix que «les famílies estrangeres que arriben s’agafen a la llengua més forta» i que això també «es reflecteix a l’escola». Els alumnes acaben sortint «competents i capaços sí. La competència la poden assolir, però hi ha una part de bagatge i aquí la part de casa no hi és. L’escola és l’únic lloc on escolten el català. El poden aprendre, però és una llengua que per a ells només es acadèmica» i, que per tant, té molts punts de quedar relegada en el seu dia a dia.
Surten prou competents amb el català?
Un dels objectius a nivell de l’aprenentatge del català és que l’alumnat surti prou competent i capaç pel que fa al domini de l’idioma quan acaba l’educació obligatòria. Com hem esmentat anteriorment, en aquest aspecte no hi ha consens.
Delis i Cebrian consideren que sí, i que si no el fan servir, no és perquè no el sàpiguen parlar, sinó «per l’entorn. Perquè hi ha més gent que parla castellà», diu Cebrian. Delis hi coincideix. «No volen parlar-lo pels usos generals. Cada vegada es comuniquen més en castellà, a nivell familiar i per la pressió externa de les xarxes socials, de l’oci, que els acostuma al castellà». Insisteix que, «quan parles amb ells, s’expressen en català. A nivell escolar, amb el professorat, al bar, a consergeria, s’expressen en català i correctament. És en l’ús més social, més seu, quan ho fan en castellà».
Garriga comenta que «la capacitat no és el problema, perquè l’aprenen», si bé és un català més pobre, sense «l’enriquiment espontani que hi aporta fer-lo servir». Al Sant Ignasi tenen alumnes que no el parlen perquè no tenen les eines suficients i d’altres «que no volen perquè no els agrada. Viuen aquest rebuig a casa i ha quedat relegat a una llengua de desprestigi». S’estima més no valorar si hi ha tingut alguna cosa a veure el tema polític del Procés.
Casas assegura que, «a Solsona, la majoria de l’alumnat acaba la seva etapa obligatòria amb les habilitats i les competències corresponents en català». Selga hi coincideix. «A la nostra zona, crec que la gran majoria d’alumnes acaben l’ESO parlant català. Als que aproven el català a quart se’ls dona el nivell C. Això s’hauria de revisar, perquè llavors s’estan devaluant els nivells». Camprubí respon que «la majoria» surten competents amb l’idioma. Rodriguez, diu que també, « tot i que no sigui la llengua vehicular i de comunicació amb la comunitat. Nosaltres tenim un 47% de famílies catalanes, però, segons en quin context, utilitzen una altra llengua. No perquè no en sàpiguen, sinó perquè, si tenen un company que la llengua materna és el castellà, l’utilitzen. S’adapten al context».
Grant hi reflexiona en el mateix sentit. «Depèn de la llengua familiar i del grup d’amistats. Els nois i noies que a casa parlen català i que tenen amistats de parla catalana, normalment el mantenen i el parlen en els seus cercles d’amics. Els nois i noies que a casa parlen una llengua diferent del català, tot i que són competents en llengua catalana, només la parlen en segons quins contextos. Normalment, no en tenen cap necessitat. Poden expressar-se en la seva llengua materna en l’àmbit més proper i en castellà a tot arreu. A les xarxes socials la llengua catalana pràcticament no existeix. No tenen cap necessitat de comunicar-se en català i per això no ho fan». Ras i curt, i preocupant.
Vilarmau apunta a una altra causa per no parlar-lo. «Jo diria que és per un tema d’inseguretat i que tendeixen ràpidament a expressar-se en castellà».
No es pot comparar amb fa 30 anys
Quan se’ls demana si el nivell amb què surten és inferior al dels anys 90, professionals consultats remarquen que no es pot comparar la situació d’aleshores amb l’actual perquè la societat ha canviat molt. Per a Casas, «no hem de caure en l’error de comparar els infants d’ara amb els de fa 30 anys. La societat canvia a un ritme trepidant, i amb això també els infants. L’educació s’ha d’anar adaptant per donar resposta a aquests nous reptes». Selga no ho creu, que tinguin un nivell de l’idioma pitjor. En canvi, Rodríguez creu que sí. «Jo soc alumne dels 90. La situació educativa és molt diferent. Hi ha una diferència qualitativa. No surten amb les mateixes competències. L’heterogeneïtat et treu per una banda i et dona per una altra». Per a Garriga, hi ha hagut un empobriment del català i Delis i Cebrian creuen que no. Vilarmau diu que «la sensació és que ara el català és menys present». Ella també posa damunt la taula el canvi que ha viscut la societat.
En general, no consideren que els mestres i professors s’hagin relaxat a l’hora de fer parlar el català perquè estan tan desbordats que no arriben a tot. No tots hi coincideixen, però. Grant comenta que «pot ser unes de les raons» que retrocedeixi. «Evidentment, la falta d’inversió en educació i les ràtios tan altes en zones amb molta immigració influeixen negativament en l’aprenentatge del català. També penso que hi ha hagut poca exigència pel que fa al nivell de català dels docents». Garriga creu que «no és que s’hagin relaxat, és que els canvis socials van més ràpid que la nostra reacció. Pots demanar a l’alumne que, si us plau, parli en anglès, però, si fas el mateix en català, la resposta és una altra perquè el català està estigmatitzat. Hem de trobar estratègies i no hem estat prou ràpids».
Cebrian comenta que «tots els professors i professores parlen en català, amb alguna excepció. Per exemple, per establir un vincle amb l’alumne quan tens conflictes, es fa servir el castellà». Delis és encara més optimista. «El professorat, no diré el 100%, però el 99% fa les classes en català i s’adreça a l’alumnat en català, i l’alumnat respon en català. Està molt normalitzat». Selga també és taxativa. «Una cosa és no poder atendre tan bé com voldríem la diversitat que hi ha a l’aula, i l’altra molt diferent seria oblidar-nos de la nostra llengua. Penso, doncs, que la llengua vehicular de l’aula continua sent, sens dubte, el català».
«A la nostra escola tots els mestres parlen català», constata Vilarmau. Alerta, però, que «la comunitat educativa no només són els mestres. Són les famílies, el personal d’administració i tècnic, els monitors. Cal una consciència col·lectiva».
En moltes de les respostes dels professors i mestres plana el tema de l’atenció a la diversitat generada per l’augment de l’alumnat nouvingut. I, al mateix temps, aquesta realitat, porta a parlar dels recursos que hi ha per fer-hi front i, per altra banda, de temes com la matrícula viva, que encara ho complica tot molt més.
Més complexitat, més recursos?
Quant al pes que té el fet que l’aula hi hagi alumnes de fora que no saben parlar ni espanyol, Grant destaca que «els que no saben parlar ni espanyol no presenten cap problema perquè ja n’aprenen. El problema són els que parlen castellà i no volen parlar català, encara que siguin mitjanament competents en la nostra llengua». Rodríguez diu que aquesta complexitat fa que «els recursos que tens es destinin a necessitats més precàries, mentre que, abans, es podien destinar a temes més globals». En general, pensa que és una barrera que «empobreix l’experiència educativa». Per altra banda, fa notar que «l’escola reflecteix la realitat de la ciutat. Una diversitat i unes barreres lingüístiques d’una part de l’alumnat que els condiciona i que intentem treballar amb les eines que tenim».
Molt en la línia del que explica Grant, Selga assenyala que «depèn de l’origen d’aquests alumnes. Si provenen de països de llengua castellana, costa més fer el pas al català i els alumnes catalans s’hi dirigeixen fàcilment en castellà. Per contra, si els alumnes que hi ha a l’aula provenen de països que no parlen castellà, el pas al català, simplement per un tema de comunicació entre iguals i amb els docents, és molt més ràpid. És molt important el nombre d’alumnes immigrants que hi ha en una mateixa aula». Ortiz en fa una lectura positiva. «La diversitat lingüística que pot oferir aquest context és un enriquiment social i cultural per a tots». Casas hi coincideix. «A l’aula, la diversitat és riquesa». Dit això, admet que «poder disposar dels recursos humans i materials necessaris per atendre l’alumnat nouvingut és clau perquè l’adaptació i el treball a l’aula sigui un èxit. No disposar dels recursos suficients fa que moltes vegades no es pugui donar l’atenció necessària». En això hi estan tots d’acord, si bé no creuen que sigui l’únic que fa falta.
Canvis més enllà de les aules
Per a Grant, «tenir més recursos ajudaria molt, però crec que, a més a més, fan falta canvis socials i polítics importants». Esmenta la sentència del 25% a les aules. «Preocupa moltíssim, però ja m’estaria bé haver de fer un 25% de castellà si m’asseguressin que l’altre 75% restant es fa ben fet en català». Selga diu que «a l’aula sovint es troben a faltar recursos didàctics (videos, documentals, ...) en català. Tot i això, crec que aquests recursos potser s’haurien de tenir a la societat, ja que és el lloc on les persones ens relaxem més a l’hora d’usar la llengua del país on vius. Televisió de qualitat, qualitat lingüística en programes dedicats a infants i joves (també adults!), lectures en català, potenciar activitats com el teatre, el cinema...». Tornem, per tant, al tema de generar la necessitat de fer ús del català. Què en diu del 25%? «No el comparteixo perquè és una imposició, que, en el cas d’haver-se d’aplicar, perjudicaria a la totalitat dels alumnes. Penso que l’èxit està en ser respectuosos amb totes les llengües, i ensenyar-ne com més millor».
Per a Ortiz, «tenir recursos o tenir-ne més sempre és beneficiós per atendre l’alumnat a través de codocències, reducció de ràtios i altres mesures que es poden prendre a nivell d’organització. Tenint en compte l’arribada d’alumnat nouvingut, sí que és important estar dotat de material i de personal, així com de l’espai d’aula d’acollida. A més a més, quan l’alumnat nouvingut en surt, no sempre ha assolit les competències lingüístiques al mateix nivell que la resta de companys del seu curs i en aquest moment segueixen sent molt importants els recursos materials i humans de què disposes per tal d’adaptar les diferents matèries al nivell de l’alumnat nouvingut i vetllar el seu seguiment, per exemple».
Rodríguez pensa que seria bàsic introduir «la figura d’un mestre d’audició i llenguatge a nivell de trastorns i de barreres lingüístiques». Garriga veu necessari «l’empoderament de la llengua en general», començant per «si la societat la percep com una llengua potent i empoderada». Alhora, afegeix «és una decisió política, en el sentit que el català sigui necessari i que no sigui opcional. Una aposta de govern. La sensació és que es posa l’enfocament que sigui una llengua atractiva i no necessària».
Vilarmau opina que «no només és un tema de recursos. Hi té molt a veure tot el tema social. Internet és el mitjà de comunicació dels adolescents i majoritàriament es fa en castellà, que és la llengua normalitzada. I, després de la pandèmia, crec que encara és pitjor». Quant al 25%, partint de la base que «la realitat de cada centre és diferent, si redueixen hores de català estan reduint l’oportunitat dels alumnes de contacte amb llengua», fa notar.
Les aules d’acollida
L’Ajuntament de Barcelona ha posat en marxa un programa per tal que els nanos que s’incorporen al segon cicle de secundària sense saber cap llengua local passin per un període d’aprenentatge només de llengua per tenir-ne nocions quan comencin. «Em sembla una molt bona idea, que aquests alumnes, abans d’assistir a l’aula ordinària, tinguin l’oportunitat d’aprendre una mica la llengua. Això facilitaria una millor adaptació dels alumnes en qüestió a l’aula. Un altre factor positiu és que en la pràctica oral de qualsevol llengua, com més reduït sigui el grup, millor. No és el mateix parlar una llengua que estàs aprenent davant d’un grup reduït de persones que també l’estan aprenent, que parlar davant d’un grup nombrós on tots, menys tu, ja saben la llengua o n’és la seva llengua materna», valora Selga. Sobre aquest mateix tema, Casas opina que «tot el que sigui millorar l’atenció cap als infants ha de ser benvingut. Desconec el seu funcionament, però les aules d’acollida penso que són una eina essencial per facilitar l’adaptació i l’arribada a una nova localitat, i moltes vegades d’un nou sistema educatiu».
Unes aules d’acollida que es van desmantellar amb les retallades. «Era molt bona idea i anava molt bé. El seu desmantellament ha fet que l’acolliment a l’alumnat nouvingut s’hagi hagut de fer a les aules ordinàries. Això, juntament amb d’altres retallades en el sector, ha complicat molt la tasca dels docents i l’assoliment de les competències en llengua i literatura catalana de l’alumnat», constata Grant.
Delis aclareix que «en llocs de màxima complexitat s’han mantingut. Nosaltres teníem un professor i, el gener, degut a l’arribada de nou alumnat nouvingut, ens van posar mitja dotació més». Pensa que és un tema en el qual caldria «incidir molt més. No només a nivell de la llengua, sinó de la integració; la part humana és important. Funciona molt bé. La professora es preocupa molt». «Déu n’hi do els recursos que s’hi destinen», rebla.
Per a Cebrian, més enllà dels recursos, «el component número u és que no som un estat. El problema no és l’escola. L’escola el que vol és canviar la societat i no pot sola». També es mostra molt crític amb el 25%. Ho llegeix com «intrusisme. En el nostre Projecte Educatiu de Centre som escola catalana i la llengua vehicular que fem servir és el català. Els jutjats que facin bé la seva feina i que no es fiquin on no els toca. En això, el Departament sempre ha estat al nostre costat». Apunta quant a aquest 25% que «si agafes el que es parla a tots els patis, ja esta garantit». Rodríguez discrepa. Aclareix que és una opinió personal. Per a ell, «les lleis estan per dur-les a terme» i assegura que «no em preocupa», tot i que «s’hauria de fer més flexible per adaptar-ho al context de cada centre. En una escola a Vic aquest percentatge és més important que en un altre perquè el context és el que dona aquesta accessibilitat o no a la llengua castellana. El treball normatiu i estandarditzat del castellà també és important. No sé si amb un 25, un 15 o un 30%». Delis diu que al Lacetània ja es «d’un 30% o més».
Tornant al tema dels recursos, Garriga subratlla que «les aules d’acollida és una eina molt concreta per a nens que arriben en un moment molt concret de la seva vida. Una aposta intensiva perquè aprenguin la llengua. El problema és que et dotes d’unes eines necessàries però que són irreals perquè, un cop surten, la llengua que hi ha a tot arreu és el castellà. És un intensiu d’una llengua que després no hi ha». Per tant, «hauria d’anar molt més enllà. Amb dos anys no s’aprèn una llengua, es donen les bases, però s’ha de continuar potenciant. És un bolet. Calen recursos que vagin molt més enllà. Recursos orals», per exemple.
Vilarmau valora que «tots els programes que afavoreixen l’ús lingüístic són positius i siguin benvinguts». En el cas de La Flama no tenen aules d’acollida perquè s’activen a partir de tercer i d’un determinat nombre d’alumnes. «Els nostres nens nouvinguts són més petits i no complim les condicions». Es queixa que «no pot ser que ens deixin als centres educatius sense poder atendre correctament l’alumnat, no només a nivell lingüístic sinó a nivell emocional. La motxilla emocional que porten carregada mols alumnes s’ha de poder tractar».
Matrícula viva i ràtios
La matrícula viva i les ràtios és un tema que mereix un punt i a part. Docents amb qui ha parlat aquest diari aprofiten per exclamar-se. Sobre la matrícula viva, Cebrian diu que al llarg del curs «ens arriben 38-40 alumnes de matrícula viva» i que, malgrat l’esforç que s’està fent des de l’Oficina Municipal d’Escolarització per repartir-los de manera equitativa, complica molt la tasca dels centres. A banda de la matrícula viva, Rodríguez també exposa el de les ràtios com un problema greu. «Estem per sobre de la ràtio a tots els nivells i aules. No és el mateix tenir una aula amb 20 alumnes que amb 27 i 28, quan normativament hauria de ser de 25. S’han d’obrir línies d’escolarització». Assegura que a Manresa és un problema, el de les ràtios, generalitzat, fruit, en bona part, de la matrícula viva.
