«Les guerres es decideixen des de despatxos, però les pateixen milers de persones sobre el terreny, les víctimes de les crueltats dels conflictes». La frase és de Carles Prats, periodista especialitzat en temes d’Internacional, que ha estat una dels redactors de TV3 que ha informat de la guerra entre russos i ucraïnesos des del cor d’Ucraïna. Ha tornat el país amb moltes imatges que trenquen el cor.

A part de la seva reconeguda trajectòria professional és una de les cares més familiars dels telespectadors del canal català, ja que durant una dècada ha estat presentant el Telenotícies Migdia (TN). Ara està integrat al programa de documentals Ciència Ficció. Abans del presentar el TN, Prats havia estat corresponsal a París i Brussel·les, des d’on ha viatjat i viscut altres conflictes des de les zones de refugiats, a Pakistan (2001, per la guerra d’Afganistan) i a Grècia (2016, pel conflicte de Síria). Prats ha estat un dels voluntari que va aixecar el dit quan TV3 va demanar voluntaris per anar a cobrir el conflicte. Inicialment per 15 dies que es va allargar fins als 24. «El relleu sempre va bé amb a nivell mental, perque hi ha desgast físic i emocional.

Com a periodista com ha viscut aquestes setmanes al cor del conflicte?

No cal anar a l’altra punta del món o cobrir una guerra per anar a veure gent que està en situacions molt complicades. Vivim realitats molt dures al costat de casa nostra. Els bombers que excarceren víctimes en accidents de trànsit, metges que intervenen en moments de màxim risc per la vida de les persones... Les emocions les han d’intentar gestionar i no és una qüestió exclusiva dels periodistes. En un conflicte armat, però, hi ha el factor afegit que estàs treballant en un context en què la teva pròpia vida també està en una situació compromesa. Tu estàs en un lloc on estan bombardejant i has de prendre precaucions per reduir els riscos. El risc zero no existeix, però hi ha una sèrie de protocols i consells que has de seguir. Quan sonen les sirenes antiaèries, per exemple, saps que ho has de deixar tot i refugiar-te.

La feina que ha pogut s’ha ajustat al que pensava que podria fer abans de marxar?

Quan fas una feina com aquesta et planteges una sèrie de temes que et sembla que poden ser interessants i evidentment et vas adaptant a les circumstàncies que et trobes. Treballar en una situació com aquesta no és fàcil, perquè hi ha moltes dificultats per accedir als llocs i poder gravar les imatges de primera mà. I un dels sentits que té fer la feina de periodista per una televisió és anar als llocs i ser testimonis directes. Això en alguns casos era molt complicat. Les autoritats ucraïneses marquen què es pot i què no es pot ensenyar i ho consideren pràcticament tot un objectiu estratègic. No volen que tu ensenyis res que pugui donar pistes a l’enemic. No volen que ensenyis els efectes des bombardejos sobre infrastructures clau, per exemple. També, a vegades, porten els periodistes, els acompanyen, a llocs perquè ensenyin allò que ells volen ensenyar. Són situacions complexes de gestionar. Tu, en canvi, et planteges poder mostrar allò que veus i si no has anat allà on volies anar no pots fer la feina. O vols parlar amb protagonistes i potser no t’hi deixen accedir. Aleshores, allò que emets ho has de contextualitzar per explicar als telespectadors que aquella informació s’ha fet com s’ha fet.

Ha estat més complicat treballar ara a Ucraïna que en altres països o conflictes anteriors?

Pakistan i Grècia eren camps de refugiats. També vam tenir dificultats per gravar, però era diferent. Els governs intenten imposar els seus relats i condicionar la feina dels informadors. Ara, fer això mateix amb gent que va armada fins a les dents i que són civils que no responen a una jerarquia clara et genera més inseguretat. No és fàcil.

S’ha d’anar alerta amb quins passos es fan.

Sí, perquè gravar segons quina imatge et pot suposar riscos. Les autoritats ucraïneses et van recordant periòdicament que si graves coses que ells no volen pots anar a la presó.

Les llibertats d’expressió estan en joc a totes les parts del conflicte?

Quan hi ha una guerra, la primera víctima és la veritat, la llibertat d’expressió. Tothom intenta portar l’aigua al seu molí. D’aquí la importància dels periodistes que són sobre el terreny i que expliquen el que està passant.

Ha tornat satisfet del que ha pogut fer com a periodistes aquests dies?

Jo penso que hem pogut aportar una visió de la realitat, i hem donat veu a persones del conflicte més enllà de l’oficialitat. Hem pogut apropar-nos a les conseqüències humanes del que suposa un conflicte. Les guerres les decideixen des de despatxos allunyats de la ciutadania i els que les pateixen són homes, dones, nens i persones grans que no hi tenen res a veure. Hem intentat donar veu a aquestes persones i donar algunes de les claus que ajudin a entendre la realitat del país i del conflicte. Tot és millorable, però a base de petits retrats, tots junts ajuden a fer una composició de lloc.

Amb quina imatge ha tornat del conflicte?

Nosaltres vam percebre una determinació molt gran de la població ucraïnesa de resistir fins al final. I malgrat que davant tenen un dels exercits més poderosos del món no sembla que tinguin cap intenció de cedir. El que ha provocat aquesta invasió, al contrari del que pretenia, és una major unitat de la població ucraïnesa dins de la seva pluralitat. No té res a veure l’est de l’oest del país. Si el que volia Rússia era envair el país, dividir-lo i provocar que la gent marxés, s’ha trobat una població determinada a resistir. Ucraïna és un país desenvolupat i amb un exèrcit modern, que a més té el suport dels països de l’Aliança Atlàntica. Un es planteja què pot passar quan altres Estats amb menys recursos ha resistir atacs molt importants, com ara Afganistan. Això fa pinta que va per molt llarg. La població civil està abocada a donar suport als militars. La població civil ucraïnesa s’ha mobilitzat per ajudar l’exèrcit i a ells mateixos.

Heu estat a ciutats on es feia evident la duresa dels bombardejos. Com heu trobat r la població que havia resistit?

Vam anar a Mikolaiv. Aquí hi havia hagut el front rus i havia reculat. Vam veure zones molts destruïdes, cases molt afectades, zones bombardejades primer per l’aviació i després per l’artilleria russa... Hi vam veure molt poca gent, perquè la majoria ja havia marxat. És un paisatge esfereïdor quan veus barris residencials que han quedat destruïts. Cases grans amb el seu cotxe cremat a la porta. És colpidor i et planteges fins a quin punt tot és efímer i tot pot saltar pels aires d’un dia per l’altre. Els ucraïnesos, fins fa 4 dies no creien que pogués passar res d’això. Nosaltres, per la llunyania respecte el lloc dels fets, pensàvem que tot això eren coses del passat, però el passat a vegades torna.

L’ajuda humanitària, que des de Catalunya ha estat significativa, arriba al cor del conflicte?

Sí, sí. Vam veure com arribava ajuda de tot arreu, de tot Europa i també dels Estats Units. Vam constatar que la solidaritat comença pels mateixos ucraïnesos. Els que viuen en zones no bombardejades estaven acollint i ajudant els compatriotes de l’est, que vivien a les zones envaïdes.

I l’explicació de la notícia fins a quin punt està condicionada per les emocions?

La realitat sempre té moltes cares i a les guerres hi ha milers de víctimes, a totes les parts. La nostra feina és intentar mantenir el cap fred en circumstàncies molt complicades.

I a casa què li van dir quan va comunicar que marxava a Ucraïna? Té dues filles, bessones, d’11 anys.

Les filles es van quedar una mica parades quan els vaig dir que marxava. Crec que no són del tot conscients del que suposa una guerra. Jo els vaig dir que no faríem res desgavellat i que vetllaríem per la nostra seguretat. Al mateix temps els vaig fer veure que és important la nostra feina per explicar què està passant.

A nivell personal, què li ha suposat marxar i tenir la parella i les filles aquí?

Són un element que et fa prendre encara més consciència de fer les coses amb seny. Pot ser que tinguis un grau de més empatia quan veus famílies amb nens de la mateixa edat que les teves deixant-ho tot perquè a casa els cauen bombes. Però, vaja, no cal tenir fills per tenir empatia amb la gent que ho està passant molt malament.

I hi tornarà?

En principi no està previst que ho faci, però, si fos per mi, hi tornaria. Professionalment són grans experiències.