Al llarg de la història, molt sovint la humanitat ha acudit a la fe per fer front a les adversitats, i la guerra d’Ucraïna n’és un clar exemple en ple segle XXI. El sacerdot ucraïnès Volodymyr Kalabishka, que treballa per a la diòcesi de Vic al servei de la comunitat d’aquell país que viu aquí, és testimoni directe de l’espiritualitat que busquen molts dels refugiats que estan arribant. «Hi ha de tot, però en general, l’Església acaba sent un consol per a ells», assegura.
Kalabishka va néixer l’any 1974 a Ivano-Frankivsk, a l’oest d’Ucraïna, es va ordenar sacerdot el 1999, i va arribar a Catalunya el 2006, per ajudar i acabar rellevant mossèn Josep Casanova en l’atenció a una comunitat ucraïnesa cada cop més creixent a la diòcesi. Ara viu a Manresa, amb la seva esposa (també ucraïnesa), i és l’únic sacerdot al servei dels aproximadament 300 fidels d’Ucraïna de la vessant greco-catòlica, amb ritual bizantí i diferent de la greco-ortodoxa, que hi ha al bisbat. De forma fixa, oficia una missa setmanal cada diumenge a l’església de Sant Joan de Vilatorrada, una altra cada quinze dies a la parròquia de Nostra Senyora de la Soledat d’Igualada, i també una de mensual a Sant Hilari Sacalm, a banda de donar catequesi i d’atendre necessitats que puguin tenir les famílies.
Diu que és «com una parròquia a nivell personal» d’on se’n deriven múltiples feines que s’han intensificat amb l’arribada de refugiats, i quan convé també fa de traductor, d’intermediari, i de col·laborador a l’hora d’organitzar i distribuir els ajuts que des de la diòcesi s’envien cap a Ucraïna o que han de servir per als propis refugiats que arriben. «Part del menjar que no es pot enviar perquè és en pots de vidre, o determinada roba que allà no necessiten, s’utilitza per als refugiats d’aquí». I com a sacerdot, ha esdevingut més que mai un guia espiritual. Si abans del conflicte a les misses hi assistien «40 o 50 persones», amb l’arribada d’ucraïnesos que fugen de la guerra, la xifra pràcticament s’ha doblat «fins a 70 o 80». I és que, alguns dels ucraïnesos que ja vivien aquí ara han acollit refugiats a casa «i si eren creients i anaven a missa, ara també els acompanyen, i fins i tot n’hi ha que hi assisteixen més sovint perquè ho necessiten». Explica que «la gent té por, ve a les misses, resem per Ucraïna, i això els dona consol». Diu que a Ucraïna hi ha gent molt creient, i gent que no és creient ni practicant, mentre que no es dona tant com aquí aquell punt entremig amb creients però no practicants, si bé d’ençà de la guerra «alguns que abans no ho feien, ara venen a missa, possiblement a buscar refugi en l’Església».
Litúrgies renovades i més confessions
La guerra ha introduït nous elements a les cerimònies, on ara es desplega una bandera del país al faristol i també han canviat les pregàries. «Ara preguem pels soldats i per la gent que ha mort a la guerra», i es canta molt més sovint «una cançó especial, que és com un himne per a nosaltres», i que arrenca amb les paraules «Déu, gran, protegeix Ucraïna».
Des que va començar el conflicte, Kalabishka també rep més visites al confessionari, on sovint s’hi expressa el neguit per la situació del país i pel seu futur, «i jo els convido a resar. Els puc oferir oració i els intento transmetre optimisme i tranquil·litat».
L’atenció als refugiats s’ha convertit ara en una tasca clau de Kalabishka. Quan arriben «els visitem i els atenem per veure què necessiten, encara que molts d’ells siguin refugiats de pas que han vingut a la diòcesi i després acabin marxant cap a altres indrets» d’arreu del país. «Els demano d’on venen, m’interesso per la seva situació personal, si han deixat família a Ucraïna, si encara hi tenen casa o si tenen constància que l’hagin perduda...». I és que s’ha trobat amb situacions «molt diferents», explica; des de «dones molt desesperades perquè han perdut el marit i la casa i arriben aquí soles amb els nens, fins a famílies que han marxat del país perquè estan espantades pel que pugui passar». Diu que tots els casos són colpidors, però mentre que alguns d’ells acaben tornant a Ucraïna quan tenen la sensació que disminueix el perill allà on viuen, altres no podrien fer-ho perquè s’han quedat sense casa. En aquests casos, diu que se’ls fa una planificació més a llarg termini.
Kalabishka explica que hi ha molta diversitat entre la gent que arriba , tant de procedència com en condicions amb què ho fan, i això a vegades dificulta els primers contactes, fins al punt que «soc un sacerdot grecocatòlic i si ells són ortodoxos a vegades els costa més agafar confiança». Diu que alguns ni tan sols parlen ucraïnès (sense que per això siguin prorussos), «i quan senten per primer cop la missa en aquest idioma, i amb una litúrgia i una estètica diferent, se’ls fa estrany. És com un descobriment per ells».
Volodymyr Kalabishka lloa la manera com diu que la comunitat ucraïnesa que ja vivia aquí s’està bolcant per ajudar els seus compatriotes quan arriben, amb l’idioma, per exemple, tot i que «tenen poc contacte social». En canvi, si que miren de tenir un contacte el màxim de permanent possible amb la família que han deixat allà, «amb els marits i la gent gran que no ha pogut venir, amb qui intenten parla-hi o enviar-los missatges sigui de dia o de nit, i sobretot després de cada bombardeig per saber com estan».
El sacerdot afegeix que la comunitat ucraïnesa d’aquí també contribueix a l’hora d’enviar ajuts a la gent que s’ha quedat allà. «Fem molta xarxa amb tots aquests col·laboradors», explica. Diu que des d’aquí s’han comprat binocles de visió nocturna per als soldats ucraïnesos, i armilles antibales, però també «hi ha molta contribució a l’hora de classificar i distribuir» el menjar, roba, medicines, o altre material «i carregar-lo a les furgonetes per enviar-lo cap allà».
"Això és un genocidi"
Volodymyr Kalabishka viu la guerra d’Ucraïna «amb preocupació i amb la incertesa constant» de cap a on pot evolucionar un conflicte pel qual ara per ara no hi veu un final. Pateix per la família que tant ell com la seva esposa tenen allà, i explica que els fills del seu germà «són petits i s’espanten quan senten bombes». Assegura que amb la família «hi pensem molt, n’estem sempre molt pendents perquè cada dia és diferent i sabem que en un lloc on avui no hi ha bombes demà potser si que n’hi cauran». Diu que tot plegat els fa estar sempre «molt al dia de tot el que passa», per la televisió o pel mòbil.
Veient tot com està evolucionant, més que d’una guerra, Kalabishka es refereix a l’actual conflicte entre Rússia i Ucraïna com «un genocidi, perquè Rússia no vol conquerir només un territori, sinó que vol aniquilar Ucraïna com a nació, i qui sap si després potser vindrà Polònia o Lituània...». Pateix perquè diu que Putin és molt imprevisible, i pensa que per més que Rússia tingui sancions per part d’Occident que puguin perjudicar molt la seva economia i debilitar el país, «es resistiran a perdre perquè Putin sempre vol guanyar, i això ens fa por». L’espanta especialment que pugui fer servir armes nuclears encara que no sigui de gran abast «però amb què vulgui destruir una, dues o tres ciutats... Ens fa por l’ús que pugui acabar fent amb les bombes», insisteix.
Apunta que tot plegat deixarà un gran ressentiment del poble ucraïnès cap a Rússia, «que com a mínim pot durar ben bé un segle» perquè aquesta guerra està aixecant molta animadversió, fins al punt que «abans, a Ucraïna s’escoltava molta música russa i ara molts la rebutgen perquè els recorda les bombes i la guerra».
