Una maleta plena d’incerteses i una nova família per afrontar-les

La Svitlana explica que el 24 febrer, inici de la guerra, «a les 4 de la matinada vam sentir una forta explosió i al primer moment vam pensar que havia caigut un edifici en construcció del costat». Van consultar les xarxes i van veure que havia estat una bomba. En el fons no s’ho volien creure, «però ja van començar a preparar alguna coseta al soterrani, roba, mantes calentes», tradueix Mariana Tintari, moldava que fa molts anys que viu a Fonollosa. Parla rus i s’ofereix a fer d’intèrpret de la família ucraïnesa, que també el parlen. Afegeix que «van quedar en xoc, emboirats, l’estrès no els deixa recordar què van fer aquell dia, i a partir de llavors van dormir al soterrani», espai molt comú a Ucraïna.

La Svitlana, de 44 anys i propietària d’una cafeteria, és de Bila Tserkva, una ciutat a 80 quilòmetres al sud de Kíiv de 209.000 habitants. El seu marit, que té una empresa d’excavacions, s’ha quedat a la ciutat perquè els homes de 18 a 60 anys tenen prohibit sortir del país, i ara fa tasques de patrullatge. El fill gran, de 26 anys, ja casat i amb una criatura de dos anys, també. Amb la seva dona han decidit no marxar. Ara, el jove s’entrena per incorporar-se a una unitat militar. La seva àvia, la Galyna, fa una petició: que s’enviï material de protecció a Ucraïna. L’avi, de 71 anys, també s’ha quedat a casa, en un poble a uns quilòmetres de Bila Tserkva, «on [fins aquesta setmana] estan relativament tranquils, i ell està bé, tot i que el poble del costat ha quedat destruït», diu la Galyna. «No ha volgut sortir, vol morir allà», afegeix. A part de la Svitlana, tenen un altre fill que viu a Rússia.

Quan prenen la decisió de marxar? El 8 de març. El bombardeig de l’aeroport i d’uns dipòsits de combustible i de cereals de prop de casa seva van fer que ho decidissin. També, perquè el Mark, d’11 anys, el fill petit de la Svitlana, ja no volia sortir del soterrani ni de dia, «estava molt espantat, bloquejat», tradueix la Mariana. La Galyna va acabar d’empènyer la seva filla a fer el pas, «per protegir, per salvar el Mark».

Cap on? Van pujar a un dels autobusos que evacuaven la població cap a Polònia, però sense tenir cap destinació concreta al cap. L’únic contacte fora del país era un amic transportista que havia viscut 20 anys a Portugal i feia un mes que s’havia traslladat a Burgos, però no els podia acollir però que els ha ajudat econòmicament. Van ser hores de viatge, també per creuar la frontera, des d’on van ser destinats a un centre d’acollida a Varsòvia, amb milers de persones, no saben dir quantes. El 12 de març, Open Arms i la Fundació Convent de Santa Clara, entre altres entitats, van organitzar un vol a Varsòvia per portar 220 refugiats a Catalunya i Madrid. Una setantena van ser destinats a Manresa. Era un vol amb les places preassignades, però hi va haver gent que no hi va poder arribar a temps. Així que, per omplir-lo, van demanar qui volia viatjar. I ho van proposar a la Galyna i la Svitlana, que en minuts van recollir les poques pertinences que tenien tots tres i es van disposar a embarcar. Però la Svitlana no disposava del certificat covid perquè l’aplicació on el tenia havia deixat de funcionar. Sor Lucía hi va intercedir i i li van fer un test covid ràpid, una de les nombroses incidències que van endarrerir la sortida. Van arribar al pavelló de la Joviat de Manresa a les 6 del matí del dia 13, on els esperaven a la 1 de la matinada. «Entre el retard de la sortida i el control de passaports a Barcelona es va endarrerir molt», diuen Esteve Pintó i Dolors Lavado, de Fonollosa, la família que els ha acollit.

Tots dos expliquen que «no ens havia passat mai pel cap tenir algú a casa que no fos de la família directa i encara menys tenir gent de fora. No és que no ho volguéssim, és que no ens ho havíem plantejat. Al veure què passava allà, com que coneixíem sor Lucía, i sabíem que organitzava acolliments amb famílies, no vam dubtar ni un moment a dir-li que volíem acollir. Va ser una decisió consensuada entre nosaltres i el Xavier [el fill de 18 anys i que viu amb ells]. Els altres tres fills, ja emancipats, també van dir que «endavant». La majoria dels procedents de Varsòvia ja sabia on aniria. L’Esteve i la Dolors tenien assignades dues persones d’un grup de quatre que s’havien de separar, però finalment es va poder mantenir juntes. I llavors «aquesta família [la Galyna, la Svitlana i el Mark] estaven sols, com que havien estat els últims de pujar a l’avió no tenien assignació. I nosaltres havien dit 1 o 2, i no lligava. Però la Dolors se’ls mira, i diu: cap a casa», recorda l’Esteve.

La Dolors descriu la situació intentant posar-se al seu lloc, «arriben a les 6 del matí. Veuen una família que els ha d’acollir, pugen al cotxe, tot fosc, tot revolts per anar a Fonollosa. On em porten? Ells no sabien ni que anaven amb famílies! Nosaltres estàvem nerviosos, però ells... Ara ja estan més relaxats. Cada dia parlen amb la família, amb els seus homes». L’Esteve diu que «van arribar en situació precària amb quatre bosses i una maleta. Els vam haver de proporcionar roba adequada perquè la que portaven era de molt abric, gruixudíssima».

Ara comencen a aterrar. La Svitlana va intentar treballar però ho ha hagut de deixar per un problema de salut, i el Mark, a qui costa adaptar-se, ja ha visitat l’escola de Fonollosa, però de moment s’estima més seguir les classes online que mantenen dos mestres des d’Ucraïna amb 20 alumnes dels 29 que tenia la classe de 5è de primària. L’Esteve diu que «amb el Xavier s’avenen, el veu com un germà gran i juguen» i li proposen activitats per sociabilitzar, com participar a les caramelles del poble, una festa que els han d’explicar. S’avé només a anar-hi, perquè «no m’agrada ballar», però finalment va fer el ball de bastons, com un membre més de la colla.

Com ens veuen? La Galyna assegura que «sou persones amb majúscules, estem molt agraïts. Ens acull gent que no ens coneix de res, només podem dir que estem molt agraïts». La Mariana continua traduint i afegeix que «mostren molt agraïment, arribaven amb molta incertesa i molta por, no coneixien ningú, no s’esperaven aquesta rebuda, aquest acolliment». La Galyna s’esplaia: «No estàs com a casa teva, el vostre acolliment ha estat molt bo, però continuem amb tensió». La Mariana diu que «estan encongits», i l’Esteve, «doncs que es deixin anar». Un cop traduït, tots riuen. Aquesta darrera setmana, però, amb la represa dels bombardejos a la zona de Kíiv, la Galyna i la Svitlana estan molt amoïnades. L’Esteve assegura que «estan en pànic».

I quan s’acabi la guerra? El Mark ho té clar, decididament vol tornar i la Galyna i la Svitlana diuen que «la idea és tornar, sí».

I tots tres expressen molt agraïment i en part alegria però els seus ulls mostren dolor i tristesa, molta tristesa.

Tramitació rapidíssima de la documentació

Quant a la regularització de la documentació, sor Lucía va tramitar una cita prèvia al Palau Firal de Barcelona per al grup de Manresa i ara ja disposen de documents provisionals. Així, la Svitlana va poder començar a treballar a Bages Cargol, empresa on fan conserves de cargols, bolets i llegums de Fonollosa, tot i que ho va haver de deixar per un problema de salut.