La influència determinant de la Xina en les vicissituds de l'actual sortida vacil·lant de la crisi internacional no és un fet nou. L'economia xinesa també va tenir una contribució capital en la llarga gestació dels desequilibris mundials que van manifestar-se el 2008 amb l'inici de la Gran Recessió.

Encara que hi va haver més concauses i més actors, el retorn i obertura de la Xina el 1978 a l'economia internacional, sumat a la liberalització dels fluxos de capitals i de la desregulació financera a partir de la revolució reformista del 1979 i el 1980, la difusió de les noves tecnologies, la intensificació de la globalització, l'ensorrament dels règims totalitaris comunistes europeus, la nova enginyeria financera i la incorporació de Pequín el 2011 a l'Organització Mundial del Comerç van conformar les condicions que, un cop extremat el model aparentment d'èxit fins a les últimes conseqüències, van acabar per fer-lo saltar pels aires entre el 2007 i el 2008, una vegada esgotat l'esquema.

La inserció mundial de la Xina i països anàlegs va suposar una afluència massiva cap als països avançats del seu intensiu excedent d'estalvi, propi d'economies que no havien desenvolupat el seu estat de benestar i en el qual la ciutadania atresora recursos amb fins de previsió. Alhora, el món occidental va patir la competència creixent de productes barats asiàtics i de mà d'obra moltes vegades qualificada (cas dels països excomunistes europeus) i de baix cost.

Tot això va pressionar a la baixa les rendes del treball a Occident per sostenir la competència internacional, i les remuneracions més baixes van encoratjar el consum low cost, que va retroalimentar el model de costos a la baixa.

A la desinflació importada per les dues vies s'hi va sumar la caiguda dels tipus d'interès per l'enorme afluència d'estalvi des de la perifèria al centre del món. Els intents de pujar els tipus de la FED el 2004 i el 2005 van ser derrotats pel mercat. El crèdit fàcil i barat va induir a endeutaments creixents d'empreses, famílies i bancs, ajudats per la titulització creditícia, que aparentment dissipava els riscos quan en realitat els disseminava. La banca, amb tipus baixos, va disparar el préstec per guanyar en volum el que no obtenia en marge.

Moltes famílies van completar amb crèdits els seus baixos ingressos. La gran capacitat exportadora xinesa va demandar matèries primeres i intermèdies de manera massiva. Va haver-hi revaloració d'actius, bombolles immobiliàries i expansió de la capacitat productiva i de la inversió basades en deute. Països com els EUA van acréixer els seus dèficits externs, que finançava la Xina amb els seus superàvits, cosa que al seu torn li permetia frenar l'apreciació del iuan.

Quan va esclatar la crisi internacional a causa d'aquests grans desequilibris, la Xina va intentar protegir-se intensificant la inversió interna amb polítiques d'estímul fiscal i endeutament d'empreses públiques i administracions regionals, fet que va provocar "bombolles" que amenaçaven el país. El seu primer ministre, Li Keqiang, n'està intentant evitar l'esclat.