El forat econòmic acumulat pel sistema elèctric espanyol entre el 2000 i el 2013 pesarà sobre la factura de llum dels consumidors espanyols durant 13 anys més i reduirà les possibilitats que les llars i les empreses es beneficiïn de rebaixes de preu a través dels costos regulats (la meitat del rebut) perquè l'amortització del deute tindrà prioritat per llei fins que es pagui completament el 2028.

El dèficit tarifari diferencia entre els drets de cobrament reconeguts a les empreses energètiques i els ingressos obtinguts a través del que paguen els usuaris, i va provocar durant 14 anys que Espanya acumulés un deute elèctric que va arribar fins als 27.000 milions, i que el 31 de desembre de l'any passat encara va ascendir a 25.056,5 milions, segons un estudi de tècnics de la CNMC divulgat pel Club de l'Energia, on es pronostica que al deute elèctric "li queda una vida romanent de 13 anys, durant els quals els consumidors veuran inclòs en els seus rebuts un concepte de cost associat al seu finançament, i ha de tornar el principal més els interessos".

Aquest càrrec per als usuaris va suposar el 2015 un total de 2.887,7 milions d'euros. La CNMC estima que la factura anual pels interessos i l'amortització del deute continuarà per sobre de 2.000 milions fins al 2026 i quedarà saldat el 2028. No obstant això, la quantitat anual depèn de l'evolució dels tipus d'interès.

El deute elèctric està repartit en quatre blocs, i amb diferents titulars dels drets de cobrament. Els creditors principals són els bonistes de l'anomenat Fons de titulització del dèficit del sistema elèctric, creat el 2009. La seva constitució va permetre a les grans companyies elèctriques (Endesa, Iberdrola, Gas Natural-Fenosa, EDP i Viesgo) liquidar els seus drets de cobrament, que han acabat en mans d'inversors nacionals i internacionals. La rendibilitat mitjana d'aquest fons va ser del 4,092% el 2016, un interès privilegiat en el context financer actual i que situa el cost mitjà ponderat del deute elèctric per a les llars i les empreses espanyoles en el 3,52%.

D'on ve tot aquest deute que sobrecarrega el rebut dels consumidors? Respecte a aquesta qüestió afloren les discrepàncies que s'han suscitat sobre la regulació del sector elèctric i el xoc d'interessos econòmics entre les empreses que participen en el negoci i en el repartiment dels ingressos del sistema. En els següents punts s'exposen algunes de les explicacions que des d'àmbits empresarials, polítics i acadèmics s'han donat del forat.

La reforma elèctrica de Rato: el 1997, el govern d'Aznar va llançar la seva llei elèctrica per establir les bases del procés de liberalització del sector. La norma va incloure el disseny del nou mercat majorista de la llum (un model marginalista anàleg al d'altres països europeus), i va arribar acompanyada d'altres decisions polítiques, de les quals va emergir, a partir del 2000, el primer dèficit de la tarifa. Amb el ministre Rodrigo Rato al capdavant de la política econòmica i també de l'energètica, Espanya, que caminava cap a la integració en l'euro empesa a complir entre altres requisits un que exigia mantenir a ratlla la inflació, va decidir que la llum no podia pujar més del 2%, passés el que passés amb els costos del sistema. En cas de desajust, el dèficit es convertiria en deute i seria finançat en primera instància per les grans elèctriques. La pujada del preu del petroli i altres circumstàncies van provocar que, a partir del 2000, comencessin aquests dèficits.

Les renovables: els forats més grans es van produir a partir del 2005, ja amb el PSOE al govern, i van coincidir amb l'intens desplegament de les energies renovables (eòlica, fotovoltaica, termosolar...), estimulades des de l'Administració amb primes als productors que es van carregar sobre la factura de la llum. Aquests incentius van arribar a suposar el 18% del rebut, sobretot arran de l'anomenada bombolla fotovoltaica, un explosiu augment de la promoció d'instal·lacions solars retribuïdes amb subvencions multimilionàries resultant de les decisions regulatòries dels executius del socialista Rodríguez Zapatero.

Beneficis caiguts del cel. La versió que les subvencions a les energies verdes van ser determinants per a l'augment exponencial del deute elèctric i dels preus de la llum és discutida. El sector renovable, així com un corrent d'acadèmics crítics amb el model del sistema espanyol, sosté que altres tecnologies de règim ordinari també estan primats, i que el disseny i funcionament del mercat diari on es casen l'oferta i la demanda d'electricitat han fet que les grans elèctriques obtinguin enormes guanys injustificats (windfall profits, segons una expressió anglosaxona que es tradueix com a "beneficis caiguts del cel").

L'avanç del deute elèctric es va frenar el 2014. Va ser després d'una reforma pilotada pel llavors ministre d'Indústria del PP, José Manuel Soria, que va afectar tots els agents implicats: els consumidors, que van suportar pujades de la llum per reforçar els ingressos, i les companyies (sobretot les d'energies renovables), que van veure minvades les seves retribucions. Aquesta reforma va incloure una clàusula que consagra el principi de preferència dels creditors del sistema elèctric davant els consumidors: mentre hi hagi deute (en principi, fins al 2028), el govern no podrà rebaixar la part regulada del rebut. Per llei, els superàvits que es puguin produir (com els registrats el 2014 i el 2015) s'han de destinar a reduir desajustos d'anys anteriors.