La decisió de la comissària de la UE Margrethe Vestager d'exigir a Apple el pagament de 13.000 milions d'euros a Irlanda per impostos no pagats retorna a l'actualitat l'elusió fiscal de les empreses multinacionals. Unes societats que han sabut aprofitar com ningú l'estructura econòmica d'un món global que, però, els governs dels països segueixen sense voler acceptar. L'actuació d'Apple no és una excepció, encara que la firma amb seu central a Palo Alto sigui la que acabi destacant. Com apunta The New York Times, no tothom pot tributar només 50 dòlars per cada milió de beneficis.

Apple ja va ser investigada el 2013 pel Senat dels Estats Units a través del The Permanent Subcommittee On Investigations. Les seves conclusions estimaven en 79.000 milions de dòlars els impostos eludits entre 2009 i 2012, i n'incloïen altres igual de cridaneres com els 30.000 milions de beneficis de la filial irlandesa que no havien tributat a cap país, o el cas d'una altra filial que ho va fer amb un tipus del 0,05% sobre els 22.000 milions de beneficis del 2011.

L'acord del govern d'Irlanda ara denunciat és només la punta de l'iceberg d'una pràctica freqüent a la Unió Europea: els vestits fiscals a mida per a les grans multinacionals. Ja ho van demostrar els Luxemburg Leaks a final del 2014 en constatar l'existència de 350 acords secrets a Luxemburg. Un país membre de la Unió Europea on l'avui president de la UE, Jean Claude Juncker, ha ocupat sense interrupció càrrecs molt rellevants des del 1989. L'objectiu de tots els pactes era el mateix: reduir el pagament d'impostos a grans grups empresarials de tot el món, entre els quals Apple, Walt Disney, Skype, Amazon o Pepsi. No és segur que Luxemburg hagi estat sol en aquesta pràctica.

D'altra banda, aquests acords, secrets o no, no són l'únic mecanisme utilitzat per eludir impostos. L'ús habitual en aquestes empreses dels preus de transferència o els contractes entre filials els permet aflorar els beneficis on aconsegueixen millor tracte fiscal. Una filial pot fer-los desaparèixer, o transformar-los en pèrdues, articulant acords de tipus divers amb una altra de localitzada en un paradís fiscal. És un dels resultats no esperats dels tractats per evitar la doble imposició. Aquesta és la sospita de l'actuació de Google a Espanya, a causa de l'escorcoll de la seva seu per l'AEAT el juliol passat.

No és res més que un exemple dels molts que es coneixen. El Congressional Research Service va calcular que el 2010 els beneficis no repatriats de les empreses nord-americanes aflorats a Luxemburg representaven el 127% del seu PIB. A Irlanda, el 42%. Per contra, a Alemanya i el Regne Unit, on la seva inversió, ocupació i vendes són molt superiors, eren el 0,4% i el 2,1%, respectivament. No tenim una informació similar per a les multinacionals europees. Fins ara almenys, han tingut un control molt més lax.

Un milió davant de 50.000

Amb l'habilitat que la caracteritza, Apple ha emès un comunicat en què destaca l'impacte de la decisió de la comissària sobre l'ocupació, un dels punts més sensibles per als ciutadans europeus. És la tradició d'un món on el que era bo per a les grans empreses era bo per a l'economia del país. Avui Apple, com moltes d'altres, produeix dins d'una cadena de valor global i segmenta l'elaboració dels seus productes en una multiplicitat de països. De fet, una gran part d'aquests productes estan acoblats a la Xina i donen feina, segons el prestigiós programa Sixty Minutes, de la CBS, a més d'un milió de persones. Per contra, l'ocupació directa en "el seu" país, els Estats Units, no arriba als 50.000 treballadors. Si tampoc no paga impostos no és segur que la contribució a "la seva" economia nacional, ni a cap altra, sigui la que s'infereix d'un passat que ja no existeix.

Després de molts anys d'inacció, la decisió de la UE insinua la fi de la passivitat cap a aquestes pràctiques que deterioren greument els comptes públics, corroeixen la competència i posen en risc un dels privilegis que tenim els ciutadans de la Unió: l'estat del benestar. El dubte és si els governs nacionals permetran l'avanç d'institucions de governança supranacionals per fer-los front i si l'actuació arribarà a totes les empreses multinacionals. Amb la seva decisió d'apel·lar, el govern d'Irlanda demostra que no. És dubtós que sigui l'únic. Al seu torn, la insistència en els comportaments de les empreses d'Internet, com si no fossin generalitzables a les grans empreses, suscita el dubte de si estem davant un canvi real o és una adaptació cosmètica per recuperar la malmesa credibilitat a la Unió Europea.