La nova planta de sal d'ICL, que avui està encara en fase de posada en marxa (al 95% de la seva capacitat), estarà en condicions de treballar a ple rendiment el mes de juny. A partir d'aleshores permetrà produir 750.000 tones de sal i potassa, que comercialitzarà la multinacional holandesa Akzo Nobel. D'aquestes, 600.000 tones seran de sal de gran puresa, del 99,97% (única al món, en aquests moments), que es destinarà a la indústria química; 150.000 tones de sal al 99,95% de puresa, destinada al consum humà, entre altres finalitats; i 25.000 tones de potassa blanca, amb múltiples usos, tant per a l'alimentació humana com a per a les indústries farmacèutica o electroquímica.

La planta de sal entrarà en funcionament amb sis mesos de retard sobre el calendari previst ara fa un any, ja que s'ha hagut d'afinar l'ajust d'una instal·lació que ha costat 80 dels 200 milions d'euros de la primera fase del pla Phoenix, amb què la multinacional israeliana pretén garantir durant dècades l'explotació de potassa i sal a la conca del Bages. Aquesta primera fase inclou també la construcció de la rampa de Cabanasses i logística interna de la mina, com són els nous vials ja construïts per permetre una millor circulació interna dels 300 camions diaris que es mouen per les instal·lacions de la mina a Súria.Instal·lacions modernitzades

Les noves instal·lacions de l'empresa minera a Súria han permès renovar, ampliar i modernitzar els processos productius tant de la potassa com, especialment, de la sal, que fins ara era un mineral de rebuig que, a partir d'ara, l'empresa està en condicions d'aprofitar per posar a la venda. D'aquesta manera, les obres a Súria de la primera fase del pla Phoenix han permès ampliar i millorar les plantes de flotació i compactació i construir una planta de cristal·lització, la cirereta del pastís de la inversió, que permet posar en circulació sal d'una enorme puresa, molt llaminera per al sector electroquímic.

La introducció d'aquesta sal al mercat coincidirà amb el canvi normatiu que obliga a canviar l'electrolisi de clorur de sodi (sal) a la indústria química pel sistema de cel·les d'amalgama de mercuri (contaminant) pel de cel·les de membrana, en el qual la puresa de la sal és un factor decisiu. Amb tot, ICL ja té compromesa tota la producció de sal a la multinacional Akzo Nobel, el principal productor de sal europeu i el segon del món.

El contracte entre ICL i Akzo Nobel comprèn la comercialització de fins a 1,5 milions de tones de sal anuals, ja que la segona fase del pla Phoenix (una inversió d'uns 300 milions d'euros) contempla la construcció d'una segona planta de sal, que també elaborarà 750.000 tones anuals d'aquest mineral. Tanmateix, l'esperat Pla Director Urbanístic, pendent d'aprovació, és el que ha de definir on s'ubica aquesta segona planta. L'empresa, en les al·legacions al pla, reclama el permís per construir-la en les mateixes instal·lacions de la companyia a Súria, i no al polígon de la Pobla, l'altra possibilitat apuntada.

El procés productiu

El procés d'elaboració de la sal de gran puresa (la major part de la nova producció que afronta la compa-nyia) és d'una enorme complexitat tècnica, que ha requerit 3 anys i mig d'obres (molt més del previst, pels successius obstacles legals interposats per una atemorida competència europea) i 80 milions d'euros. De la construcció se n'ha encarregat HPD, l'empresa especialitzada en plantes de cristal·lització de la multinacional francesa Veolia. La planta ocupa una cinquantena de persones, totes amb titulació d'enginyer.

Dins l'estructura, de 40 metres d'alçada, i que conté tres enormes circuits de cristal·lització (cadascun dels quals inclou 4.000 tubs de titani, resistent a la corrosió, per on circula la salmorra), es completa un procés d'obtenció de sal de gran puresa que s'inicia a la planta de flotació. És en aquesta primera estació del procés on se separa la potassa del mineral en brut extret de la mina (silvinites i carnalites). La potassa es traslladada a l'assecador i posteriorment a la planta de compactació, d'on s'obté la potassa estàndard, utilitzada com a fertilitzant.

L'anomenada sal de procés, que surt a la superfície barrejada amb la potassa i que és la que fins ara s'aboca als polèmics runams del Fusteret o del Cogulló a Sallent, és la que es permet reaprofitar a la planta de cristal·lització. El procediment, ja dins la planta, s'inicia en una primera fase de pretractament, on, mitjançant reactius, se separa la sal d'elements com el magnesi i el calci, que limiten la puresa de la sal destinada a la indústria química. La salmorra (sal dissolta en aigua) és introduïda, així, en un primer procés de cristal·lització: gegantines olles a pressió que evaporen l'aigua i generen cristalls de sal del 99,97% de puresa (la resta continuen sent diminuts fragments de calci i magnesi). Aquest mineral tractat és emmagatzemat en un hangar amb 18.000 tones de capacitat des d'on es distribueix als trens de mercaderies que viatgen fins al Port de Barcelona.

En una segona etapa dins la mateixa planta, s'obté sal del 99,95% de puresa, no tan elevada com la que requereix la delicada indústria química, però aprofitable per al consum humà, l'alimentació animal o el tractament d'aigües. Aquesta anomenada sal d'especialitats (barrejada amb una petita porció de ferrocianur sòdic perquè no s'agrumolli) s'embalatja en una una empresa amb seu al polígon de Sant Anna de Sant Fruitós, Sal Vesta Iberia, participada en el 51% per Akzo Nobel i en el 49% restant per ICL. Fins avui al Bages no s'elaborava sal per al consum humà. Això ara serà possible perquè la normativa alimentària, com apunten l'holandès Han Onde Groeniger, el manager d'operacions de la planta de sal (provinent de la multinacional Akzo Nobel) i el manresà Josep Cuadros (director de projectes de la instal·lació), la normativa alimentària fixa el 97% com la puresa mínima exigida per a la sal de consum humà.

En una tercera fase del procés, s'aprofiten els últims grans de potassa per generar potassa blanca (del 99,5% de puresa), de la qual es produiran 25.000 tones anuals. L'electroquímic i el farmacèutic són sectors que demanden aquest mineral en aquest estat, com també ho fa la producció de vidres òptics. I també el consum humà. Fins ara, a les mines bagenques només s'ha elaborat potassa vermella apta per a fertilitzants (del 95,5% de puresa)

Reaprofitar l'aigua

Segons explica Cuadros, el més innovador de tot el procediment de la planta de sal és el reaprofitament de l'aigua necessària per completar tot el procés, ja que té el segell de Zero Liquid Discharge. D'aquesta manera, assegura Cuadros, «no s'aboquen salmorres al col·lector». La planta reaprofita la mateixa aigua que incorpora la sal a l'inici del procés (fins al 14% de l'aigua de la planta de flotació, que deixarà de llençar-se al col·lector) i també, per condensació, els vapors que es generen en el procés d'escalfament de les salmorres per produir cristalls de clorur sòdic. D'aquesta manera, tot el procés de producció de la nova planta només requereix, expliquen Cuadros i Groeniger, una petita part d'aigua del riu per compensar les pèrdues en forma de vapor que no es reaprofiten en la condensació.

Amb la construcció d'aquesta primera planta i de la segona ja prevista, ICL garanteix que no s'abocaran més residus a la muntanya del Fusteret, però encara no seran suficients instal·lacions per començar a recuperar el mineral ja abocat al runam. Per això, diu Cuadros, caldria una tercera planta, que la companyia de capital israelià no descarta construir en un futur, ja que l'acord amb Akzo Nobel contempla, d'inici, 1,5 milions de tones anuals per a la comercialització, però se n'hi pot afegir més quantitat depenent de la capacitat de producció d'ICL. És a dir, tota la sal per a la indústria química que sigui capaç d'elaborar la minera bagenca està venuda.

A partir de juny, doncs, ICL podrà començar a posar al mercat sal de la màxima puresa avui tècnicament possible. Mentre s'ajusten totes les peces de l'engranatge, la planta està en disposició de produir sal que ja s'està comercialitzant, però no per a usos industrials, sinó per a desgel a països del nord d'Europa, explica Groeniger.

L'obstacle Cogulló

Tot i la imminent entrada en funcionament a ple rendiment de la planta de sal, el pla Phoenix ha de superar encara un greu entrebanc. El projecte preveu el tancament de la mina de Sallent i el trasllat de la producció a Súria. Però això no serà possible fins que estigui operativa l'altra gran infraestructura de la primera fase del pla Phoenix, la rampa de Cabanasses, que connecta el cor de la mina amb la superfície.

Retards tècnics han impedit a la companyia tenir a temps la rampa i, per tant, el procés de trasllat productiu. Aquesta situació deixa en suspens el futur de la mina de Sallent a partir de l'1 de juliol, ja que una sentència judicial obliga ICL a deixar d'abocar al Cogulló a partir del 30 de juny. Tant la companyia com els representants dels treballadors reclamen una moratòria en els abocaments (probablement d'un any i mig) que permeti fer la transició sense costos laborals.