Cent seixanta-vuit exemplats del desaparegut Banc Mercantil de Manresa es van trobar dissabte a la Torre Busquet de la capital del Bages per celebrar el 50è aniversari del naixement de l'entitat.

La trobada (la segona que se celebra d'extreballadors, després de la fa ara 10 anys) es va convertir en un homenatge a tots els assistents, i va estar marcada per una elevada emotivitat, ja que també es van recordar les persones que havien treballat a l'entitat que ja han traspassat.

Ja des de l'arribada a les instal·lacions exteriors del restaurant el clima de la trobada va esdevenir molt familiar, segons expliquen fonts de l'organització de la reunió commemorativa.

La comissió organitzadora va voler retre un homenatge especial a cinc exempleats presents que, a l'inici operatiu del Banc Mercantil de Manresa procedien de la Banca Padró, que va donar lloc al BMM. Es tracta de Teresa Just, Carme Juanes, Francesc Llorente, Joaquim Riera i Alexandre Viladrosa, cadascun dels quals va rebre una petita placa de record després d'haver «bufat» l'espelma del pastís simbòlic dels 50 anys, entre aplaudiments.

Tots els presents van ser ser obsequiats amb una memòria USB amb el logotip, i amb un tríptic sobre Manresa, per gentilesa de l'Oficina de Turisme local. A l'hora de les postres va actuar la cantant manresana Berta Sala, acompanyada per dos instrumentistas que van oferir un breu repertori.

Una mica d'història

El naixement registral del Banc Mercantil de Manresa va tenir lloc el 2 d'octubre del 1967, però l'entitat no apareixia del no-res. En el substrat del Mercantil hi havia una llarga tradició bancària a Manresa, iniciada en la segona meitat del segle XIX per Lluís Alberni i Reguant, un comerciant de qui avui en destacarien l'esperit emprenedor i que va fer negoci amb la compravenda de carbons asturians i anglesos, amb cotó i olis i greixos. Per la seva intensa relació amb el Banc d'Espanya, a començaments del segle XX va ser nomenat corresponsal d'aquella entitat a la capital del Bages, una responsabilitat convertida en una branca més del seu negoci.

En morir Alberni, el 1904, els germans Marià, Pere, Josep i Ricard Padró i Blanch, de qui el difunt havia estat tutor, van heretar el seu negoci, reconvertit en Herederos de Luis Alberni i Padró Hermanos. Sociedad en Comandita, des dels quals els germans Padró ampliarien l'activitat bancària. Manresa, que llavors era encara una potència industrial tèxtil i que en pocs anys havia multiplicat per tres la seva població, començava a ser una plaça de referència per a la banca. Sol Raurich i Companyia i, més tard, el Banc de Préstecs i Descomptes i la Banca Arnús tenien activitat en una ciutat que havia vist aparèixer i desaparèixer, en la dècada de 1880, el Banc de Manresa. Vint anys abans, el 1863, s'havia fundat la Caixa d'Estalvis de Manresa.

Fins a mitjans del segle XX, el negoci dels germans Padró va mantenir-se com a corresponsalia del Banc d'Espanya. El 1946 l'entitat s'inscrivia al registre especial de bancs i banquers i començava a operar de forma autònoma. El 1950, el banc s'anomena Padró y Compañía, Sociedad Regular Colectiva, amb Ricard Padró i Costa (fill de Ricard Padró i Blanch) i Enriqueta Costa com a únics propietaris.

En la dècada següent, l'abundant banca local catalana (com la Banca Anguera de Calaf o el Banc Comarcal de Crèdit de Gironella) havia anat sent absorbida per entitats d'abast estatal com el Banco Español de Crédito, el Banco Central i l'Hispano Americano. Catalunya perdia poder decisori financer respecte de la capital de l'estat.

El 1959, la família Pujol (l'avi Florenci i el seu fill Jordi) compren la banca Dorca d'Olot que el 1961 s'instal·la a Barcelona com a Banca Catalana. El negoci bancari refloria a Catalunya, i alguns dels prohoms de la nova banca del país, juntament amb industrials manresans, van impulsar el Banc Mercantil de Manresa amb «el desig de posar al servei de la ciutat i la seva comarca un instrument financer vinculat pregonament als homes i a la terra que ho han de menester».

El 2 d'octubre de 1967, la societat Padró y Compañía es transforma en societat anònima amb el nom de Banc Mercantil de Manresa, amb una important participació a l'accionariat del manresà Josep Maria Santacreu. En el moment de la reconversió bancària, la banca Padró tenia 17 persones en plantilla. El Mercantil tnaca el seu primer exercici amb uns dipòsits de 153,7 milions de pessetes, uns recursos propis d'11,9 milions i una inversió comercial de 84,3 milions. El nombre de comptes de clients era de 2.237.

La presidència del consell de la nova societat l'assumia el vallesà Joan Casablancas, mentre que la vicepresidència requeia en l'industrial manresà Josep Santasusana. Com a conseller delegat figurava Francesc Gordo i Lorente, un dels fundadors de Convergència Democràtica, i pare de l'exconseller Germà Gordó. En la llista de vocals del consell hi havia noms com els de Ramon Llatjós i Antoni Serra i Santamans.

El 1969, i en substitució d'Amado Donés (pare del cantant Pau Donés), és nomenat director general el penedesenc Ernest Giral i Raventós, que procedia del Banc d'Expansió Comercial. Giralt (que va morir el passat 2 de gener) va ser una de les persones clau en l'evolució expansiva del Mercantil. Amb una plantilla de 55 persones, l'entitat ja havia obert sucursals a Moià i Parets del Vallès. A l'inici de la dècada següent, figuren al consell noms com els de l'industrial Ignasi Perramon, Carles Sentís i Josep Lluís Vilaseca.

Des del primer moment, el nou banc es defineix per una entitat moderna, allunyada dels estàndards de la banca tradicional. Cuida el tracte amb el client i aposta per involucrar-se en l'activitat sociocultural de Manresa. A més, és clar, demostra sensibilitat financera per les necessitats del territori. És el banc de Manresa i per a Manresa, i la ciutat li fa costat. El 1971, ja en plena expansió territorial, el banc sobrepassa els 1.000 milions de pessetes en comptes creditors, i dos anys més tard, els 3.000 milions.

El 1974, Banca Catalana adquireix fins al 30% de les accions, una quantitat que s'ampliaria al 40% poc temps després. La banca dels Pujol marcava l'estil del banc manresà, però el Mercantil tenia tota l'autonomia i la seva pròpia manera de fer i de presentar-se davant el client.

El 1975, quan el banc presentava un balanç de 5,5 mil milions de passius en 39.648 comptes, el manresà Joan Palau, format professionalment a la Banca Padró, és nomenat subdirector general. Giralt i Palau són els homes forts del Mercantil. Aquest mateix 1975, i després que un any abans s'hagués donat llibertat d'establiment comercial per als bancs, la consigna de Banca Catalana i per tant, la de Mercantil, era obrir oficines ràpidament i com en més poblacions millor, davant l'imminent horitzó de concentracions al sector, que requeria ampliar i consolidar la presència física al territori.

El 1974, quan l'entitat operava amb oficines a Vic, Mataró, Tona, Berga i Prats, entre d'altres, el Mercantil s'afanya a instal·lar-se a Artés, Balsareny, Castellterçol, Navarcles, Santpedor i Sant Joan de Vilatorrada, entre d'altres, i un any després obre, fins i tot de manera provisional, a Avinyó, Calaf, Caldes de Montbui, Cardona, Cervera, Gironella, Manlleu, Navàs, Ponts, Sallent, Sant Vicenç de Castellet, Solsona, Súria i Oliana, i així fins a una trentena de poblacions del país.

En els seus últims quatre anys d'existència, el Mercantil, ja plenament consolidat, juga un paper clau en el creixement de la petita i mitjana empresa i en el comerç manresà. I també en el sector agrari, al qual l'entitat havia prestat des de l'inici una atenció especial. El Mercantil ha ampliat el seu ventall de negoci, amb filials com Summa, Mercantil de Servicios, Merimsa, Cemesa i Manresana de Valores.

El 1978, Banca Catalnaa ja controla el 94% de les accions i un any després es decideix la integració en la puixant Banca Catalana, que ja tenia en la seva òrbita el Banc Industrial de Catalunya, el Banc de Barcelona i el Banc de Girona. L'1 de gener de 1980, el Banc Mercantil de Manresa passa definitivament a la història financera del territori, i ho fa amb una plantilla de prop de 500 persones (totes traspassades a Banca Catalana) i un total de 55 oficines en 11 comarques del país.