Winston Churchill, el conegut polític britànic, es lamentava que quan demanava l’opinió a cinc economistes obtenia cinc respostes diferents, excepte si un d’ells era John Maynard Keynes, perquè aleshores n’obtenia sis. Salvant el dissentiment keynesià, un dels temes que en economia generen un consens més unànime, des de l’anàlisi d’Adam Smith i David Ricardo, és el dels avantatges de la divisió del treball i l’especialització, el lliure comerç i l’intercanvi voluntari.

L’especialització d’un país en la producció d’aquells béns en els quals té avantatge comparatiu augmenta les possibilitats de producció, i incrementa l’ocupació i el benestar social. El lliure comerç incrementa també la competència, promou els avenços tecnològics i millora la quantitat i qualitat dels béns i serveis disponibles. Malauradament, però, els polítics no escolten aquestes raons, sinó la dels productors nacionals que els reclamen protecció contra la competència internacional, titllada de deslleial.

Un exemple catastròfic de les traves al lliure comerç en forma d’aranzels va ser, per exemple, la llei Smoot-Hawley, aprovada als EUA l’estiu del 1930 per Herbert Hoover, com a resposta al crac del 1929. L’increment unilateral dels aranzels nord-americans als productes importats va agreujar la crisi econòmica, va endarrerir la sortida a la crisi i va promoure la generalització de mesures proteccionistes en tots els països. La guerra comercial preludiava els aires bèl·lics que pocs anys més tard devastarien una altra vegada el continent europeu.

La història, malauradament, es repeteix i Donald Trump ha recuperat aquesta setmana la retòrica anti-lliure comerç que tant el caracteritza, sota el lema «America first», anunciant que implantarà un aranzel sobre la importació d’acer i alumini del 25% i 10% respectivament. L’encariment d’aquests productes beneficiarà la indústria productora nacional, però perjudicarà els consumidors, que disposaran de menys acer i més car, de menys alumini i més car. La mateixa indústria nord-americana de l’automòbil o de béns de consum que utilitza aquests inputs encarits, en resultarà també perjudicada.

Com reaccionarà Donald Trump? Estendrà els aranzels a tots els cotxes estrangers importats? A tots els electrodomèstics? Concedirà subvencions a la indústria damnificada per compensar els sobrecostos que ell mateix ha provocat?

Naturalment, com va destacar el pensador liberal francès Frédéric Bastiat, els altres països no quedaran de braços plegats i prendran represàlies. La Comissió Europea ja ha anunciat que imposarà aranzels a productes de marques simbòliques, com els texans Levi’s i les motos Harley Davidson, l’arròs i la mantega de cacauet.

En una guerra comercial no hi ha vencedors, sinó només perdedors. El president Trump assegura que «les guerres comercials són bones i fàcils de guanyar». Res està més lluny de la realitat. Gary Cohn, el principal assessor econòmic de Trump, deixarà la Casa Blanca en oposició a aquestes mesures. Però això no aturarà la deriva proteccionista, com no la va aturar la carta signada per més de mil economistes contra la llei aranzelària Smoot-Hawley del republicà Hoover. I és que Trump està obcecat per les 55.000 fàbriques tancades, els 6 milions de llocs de treball perduts i el dèficit comercial acumulat amb l’exterior.

Però això és només una part visible de les relacions comercials dels EUA que cal completar amb la part menys visible. Intentem fer una anàlisi completa. Els EUA varen importar, el 2017, 30 milions de tones d’acer. Un aranzel del 15% en el preu significaria ingressos addicionals per als productors nord-americans per valor de 9.100 milions de dòlars. Considerant que el lobby de l’acer va gastar només 20 milions per influir i subornar els polítics de Washington, la recompensa de la inversió és més que considerable. Però continuem.

L’encariment de tots els productes que contenen acer i alumini significa que cada família, de mitjana, pagarà 80 dòlars de més cada any. El que beneficia a una minoria, els productors nacionals d’acer, ho fa a costa de perjudicar directament una majoria, que són tots els consumidors i els productors que han de comprar l’acer encarit. I encara més. Els 80 dòlars que s’han de pagar de més per l’acer es sostrauran del consum d’articles de roba, llibres, dinars o entrades al cinema. Es perjudica, per tant, el sector tèxtil, les llibreries, la restauració i el cinema. L’aranzel Trump beneficiarà 150.000 treballadors de l’acer, però perjudicarà els restants 161 milions de treballadors nord-americans.

Algú em pot retreure que l’acer importat provinent de Canadà, Brasil o Mèxic està subvencionat en origen i que, per tant, suposa una competència deslleial. Però aquest argument tampoc és vàlid, perquè els compradors nord-americans obtenen el producte a un preu baix, millorant encara més la seva situació. Que l’Estat mexicà subvencioni l’acer venut als EUA ha de preocupar els contribuents mexicans que ho paguen amb els seus impostos, però mai els consumidors nord-americans que es beneficien d’aquesta pràctica.

Per acabar, l’amenaça proteccionista de Donald Trump perjudicaria també greument les empreses exportadores de tot el món, que patirien una disminució dels ingressos, dels beneficis i segurament també de l’ocupació. Això inclou algunes empreses espanyoles, molt centrades a vendre a l’estranger i en les exportacions.

Per tant, l’arrogància i l’analfabetisme econòmic de Donald Trump amenaça d’empobrir milions de consumidors i empreses nord-americanes, però també pot significar el tret de sortida a una guerra comercial multilateral que arrossegui el món a una espiral d’hostilitat creixent que agreugi la inestabilitat econòmica i perjudiqui el nivell de vida de centenars de milions de persones.