Aquesta setmana, el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, ha presentat el projecte de pressupostos generals de l'Estat per al 2018. Rajoy ha presentat els pressupostos amb mig any de retard, incomplint l´obligació de presentar-los almenys tres mesos abans de l´expiració dels de l´any anterior. Per a l'aprovació dels comptes al Congrés, Ciutadans ja ha garantit el seu suport i el PSOE és possible que també ho faci. El primer que crida l'atenció és que les partides de despeses i ingressos pugin totes, el 3% i el 4,6% respectivament, amb les úniques excepcions de la despesa d'interessos i atur, que baixen. Són uns pressupostos fets en clau electoral, tot pensant en les eleccions de l´any que ve. El pes de la despesa pública sobre el PIB assoleix el 40,5%, superior al 39% del 2007 amb Rodríguez Zapatero.
En una societat creixentment envellida, un dels grups de població més importants, influents (i més fidel a la cita de les urnes), són els pensionistes. Espanya té més de 8,6 milions de pensionistes que cobren, en conjunt, 9,6 milions de pensions (la pensió de jubilació és compatible, per exemple, amb la de viduïtat). La despesa en pensions públiques ha passat de 91.500 milions l´any 2007 (pensió mitjana de 766 euros) a 145.000 milions actualment (pensió mitjana de 1.077 euros). L´increment, del 37%, és molt destacable i superior al de totes les altres partides pressupostàries. De fet, mentre que assalariats i autònoms han vist com es reduïa la renda disponible des del 2008 (el 12% i el 19% respectivament), els pensionistes l´han augmentada de 500 euros més.
La principal novetat fiscal, a part de la reducció de l´IVA al cinema, és la rebaixa d´IRPF per rendes inferiors a 18.000 euros. Concretament, el llindar de tributació s´eleva de 12.000 a 14.000 euros, mentre que l´impost es rebaixa per als sous compresos entre 14.000 i 18.000 euros. La rebaixa d´impostos sempre és positiva, però cal tenir en compte que aquest segment de renda només aporta l´11% de la recaptació total. En canvi, les rendes mitjanes i mitjanes-altes compreses entre 18.000 i 90.000 euros anuals suporten més del 70% de l´impost, sense gaudir de cap benefici fiscal.
Pel que fa a la inversió, es compleix el principi de residualitat, que consisteix, expressat de manera simple, en el fet que els diners destinats a inversió són els que queden després de pagar, en primer lloc, les despeses corrents (sous, compra de material fungible, serveis contractats, interessos de préstecs, transferències...). Les despeses corrents, detallades en els cinc primers capítols dels pressupostos, corresponen a les despeses de personal o la compra de béns fungibles que es consumeixen en l´any en curs. Suposen la part quantitativa més important del total de la despesa i, sovint, tenen caràcter prioritari a les despeses d´inversió, detallades en els capítols 6 i 7.
Una conseqüència important d´aquest principi de residualitat és que la inversió és la primera perjudicada en temps de crisi. Quan els pressupostos són contractius i s´ha de retallar alguna partida, la inversió sol ser la primera. I al revés també, només quan els pressupostos són expansius la inversió es veu beneficiada. Donat que aquests pressupostos, presentats en clau electoral del 2019, són expansius, la inversió també augmenta. La prova del principi de residualitat són els diners destinats a infraestructures, 5.676 milions d´euros, que augmenten el 16,5%. Ara bé, aquesta partida era de 14.040 milions el 2008, en el moment d´esclatar la gran recessió.
El descens acumulat en el període contractiu és, per tant, del 60%. Però aquesta bonança inversora no arribarà a Catalunya. Mentre que el PIB català representa el 19% de l´espanyol, el percentatge d´inversió es mantindrà el 2018 en el 13,3% del total, exactament el mateix que en l´exercici anterior. Catalunya, en termes de població, representa el 16,2% del conjunt de l´Estat, també per sobre del que rebrà en inversions. Es manté, per tant, la tendència a infrainvertir en el territori que és el motor econòmic d´Espanya.
A més, cal tenir en compte que només una part de la inversió pressupostada s´acabarà realitzant. La liquidació efectiva dels comptes presentats és històricament baixa a Catalunya. El 2015, per exemple, i segons dades de la Cambra de Barcelona, només es va realitzar un 59% de la inversió prevista. Per tant, en termes pressupostaris la pasqua encara no ha arribat a Catalunya. Malgrat que Montoro ha presentat uns comptes expansius i electorals, la dura quaresma continua a casa nostra.
El ministeri de l´Interior, amb l´acord per a l´equiparació salarial, és un dels més beneficiats. I el president del Tribunal Constitucional, González Rivas, passa a ser el càrrec públic més ben pagat de l´Estat amb 149.000 euros. La despesa en interessos de l´enorme deute públic de l´Estat es redueix un 2% tot i representar la considerable xifra de 31.547 milions. Però, alerta, això és momentani. Quan l´any vinent es normalitzi la situació monetària, Mario Draghi abandoni la presidència del BCE i el tipus d´interès recuperi nivells normals, la despesa en interessos es dispararà. I no ho oblidem. En virtut del modificat article 135 de la Constitució, el seu pagament té caràcter prioritari. Aleshores hi haurà els plors i el cruixit de dents.
