16 de abril de 2018
16.04.2018
40 Años
40 Años
Aula d'Economia i Empresa FUB-Umanresa

«Salaris màxims»

«Les dades indiquen que a Espanya hi havia 152 directius bancaris amb una retribució per sobre del milió d´euros»

21.04.2018 | 07:04
La presidenta del Banco Santander, Ana Patricia Botín.

Un informe fet públic aquesta setmana per l´Autoritat Bancària Europea indica, per a l´any 2016, que el nombre de directius de banca a Espanya amb un sou anual superior al milió d´euros creix. Les dades indiquen que a Espanya hi havia 152 directius bancaris amb una retribució per sobre del milió d´euros anuals, xifra que va créixer un 20% respecte a l´any anterior. Aquestes nòmines, segons l´Autoritat Bancària Europea, són massa elevades considerant els baixos retorns per als accionistes. I si ho comparem amb els minsos rendiments dels estalviadors, en una època d´interessos nuls, les diferències són encara més esfereïdores.

En canvi, als països de la Unió Europea (UE), els sous bancaris milionaris decreixen un 10% entre l´any 2015 i el 2016. En el conjunt de la UE el nombre d´aquests directius tan ben pagats va baixar, i destaquen especialment Alemanya, Finlàndia, Hongria, Itàlia i Portugal. Si parlem en termes globals, i no només financers, el sou del conjunt dels treballadors espanyols està estancat, malgrat el creixement anual del PIB superior al 3% entre el 2015 i el 2017. Aquestes xifres qüestionen que els dividends de la pretesa recuperació econòmica es distribueixin equitativament entre tota la societat. La gran recessió del 2008 s´ha tractat i es continua tractant amb polítiques monetàries ultraexpansives.

Mai la humanitat havia estat tants anys amb un interès zero. La Reserva Federal dels EUA ha més que quadruplicat el seu balanç, mentre que el Banc Central Europeu l´ha triplicat. Però els bilions (amb dotze zeros) de dòlars i euros creats del no res, es distribueixen pel teixit social de manera molt desigual. Els primers receptors del nou diner creat en surten beneficiats. Però els altres en resulten perjudicats. La creixent consciència entre la població que la recuperació no arriba a tothom, és una de les causes més importants de la polarització política i deriva autoritària de molts països.

Per quantificar-ho d´una manera esclaridora, i a títol d´exemple, Francisco González Rodríguez, president del BBVA, cobra una remuneració propera als 5 milions d´euros, i Ana Patricia Botín Sanz de Sautuola O´Shea, presidenta del Santander, supera amb escreix els 7 milions anuals. No són pas els sous directius més elevats. Ara bé, el sou mitjà a Espanya és de només 22.793 euros. Això és 48 euros menys del que es cobrava, de mitjana, l´any 2016. Si considerem la remuneració global dels executius de les empreses de l´Ibex 35 en relació amb les retribucions mitjanes dels treballadors d´aquestes empreses, arribem a conclusions molt semblants.

Basant-nos en un estudi lustral de Comissions Obreres, el sou mitjà dels primers directius de les grans empreses espanyoles és de 5,5 milions d´euros, mentre que la retribució mitjana d´aquests treballadors és de 34.475 euros anuals. La relació salarial, abismal, és de 160 vegades a favor dels directius. I la diferència, amb el temps, no fa res més que eixamplar-se. No ens ha d´estranyar que aquesta realitat provoqui fortes tensions i malmeti la necessària cohesió social. Molt pitjor encara quan no hi ha cap relació entre els increments de retribució dels alts càrrecs i l´evolució real de l´empresa. I aquí cal recordar CatalunyaCaixa i Bankia, entitats financeres rescatades amb fons públics que oferien elevades remuneracions i emoluments als seus directius.

A la banda baixa de les rendes del treball, el salari mínim actual és de només 753 euros mensuals. L´ajust de la correcció, fins ara, ha recaigut especialment en les rendes salarials mitjanes i baixes. Altres costos, com els d´energia i subministrament, de provisió oligopòlica i sense competència real, incrementen. Les condicions de treball per al comú dels mortals, però, empitjora any rere any. La part més feble de la societat ha carregat els costos de la crisi i les desigualtats socials han augmentat. Aquesta tendència és molt negativa tant en termes de cohesió social com d´eficiència econòmica.

La relació entre el 20% de la població més rica i el 20% de la població més pobra és de 3,7 vegades a Finlàndia, 4 a Suècia i 4,3 a Dinamarca. A Alemanya és de 5, però a Espanya és molt superior. Espanya és el tercer país més desigual de la zona euro després de Grècia i Portugal. En el nostre entorn europeu, podem triar entre ser rics i cohesionats socialment (països nòrdics) o pobres i amb immenses diferències socials (Espanya i països mediterranis).

Per contribuir al necessari equilibri social sense danyar l´ocupació, tan necessària a les nostres latituds, es podria considerar establir un salari màxim. Un salari legal màxim, que sigui múltiple del sou mitjà, és una mesura fàcil i ràpida d´aplicar. No seria raonable?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema