L´economia espanyola fa tres anys consecutius que creix per sobre del 3% (3,4% l´any 2015; 3,3% el 2016 i 3,1% el darrer 2017). En principi, no són pas xifres dolentes. Superiors a la mitjana europea, semblaria que haurien de servir per millorar l´ocupació i disminuir l´atur. Per augmentar l´estabilitat laboral, reduir la temporalitat i millorar els sous de tots els treballadors. Per oferir un futur laboral als nostres joves suficientment atractiu per evitar l´emigració forçosa a altres països i fomentar la natalitat en una societat creixentment envellida.
També hauria de servir per canviar l´estructura productiva i el model de creixement, massa basat en sectors de baix valor afegit i poca intensitat tecnològica. I també per millorar la situació fiscal, tot reduint l´elevat nivell de deute públic. Hom pensa que amb un creixement vigorós, àmpliament pregonat per les nostres autoritats, l´increment dels ingressos públics, conseqüència de la major activitat econòmica, hauria d´equilibrar els pressupostos i concedir un cert marge d´actuació per escometre inversions estratègiques.
Però no és així. Aquesta bonança artificial produïda per vents de cua favorables molt remarcablement com el tipus d´interès zero, no s´ha aprofitat per fer els deures més urgents i reformar l´economia espanyola.
El Fons Monetari Internacional (FMI), a la publicació del Monitor Fiscal presentat aquesta setmana, estima que Espanya tancarà el 2018 amb un dèficit pressupostari superior a l´objectiu del 2,2% pactat pel Govern de Mariano Rajoy amb Brussel·les. Per al 2019, la previsible pujada del tipus d´interès a l´eurozona pot desencadenar una tempesta perfecta d´efectes devastadors per a les economies més endeutades com l´espanyola.
L´informe de l´FMI reflecteix que el dèficit previst per a Espanya el 2018 és el tercer més alt en el total de les economies avançades, només darrere dels EUA i el Japó. També és el més elevat entre les economies de la zona euro. I l´FMI no és l´únic organisme que dubta de la capacitat de l´Estat per complir els objectius fiscals. També l´Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal ha qüestionat el sanejament fiscal de l´Estat. El deute públic espanyol, que voreja el 100% del PIB, és superior al de la zona euro (84,2%).
I com responen les autoritats espanyoles? Doncs preveient una contenció de la despesa i un increment exagerat dels impostos recaptats. I aquí ens ha de preocupar que el president espanyol, Mariano Rajoy, s´hagi reunit a la Moncloa amb la presidenta andalusa, Susana Díaz, per comprometre´s a convocar el Consell de Política Fiscal i Financera i abordar la reforma del sistema de finançament autonòmic sense Catalunya. Les negociacions poden perfectament començar sense Catalunya. I ja sabem que a la taula del Bernat qui no hi és no hi és comptat. La indefensió catalana no augura res de bo i, més aviat, és previsible l´empitjorament de l´espoli fiscal.
L´actual sistema de finançament es basa en un principi pervers: la centralització dels ingressos i la descentralització de la despesa o, en altres paraules, que l´Estat central recapta i sobre les autonomies recau la responsabilitat de proveir (i pagar) els serveis bàsics de l´Estat del benestar. Sota el concepte de «solidaritat interterritorial» hi ha uns territoris que sempre acaben pagant a la resta. Deixant de banda el País Basc i Navarra, que gaudeixen del concert econòmic, els territoris amb permanent saldo negatiu són Madrid (abans de descomptar l´efecte capital), Catalunya, les Balears i València. Tota la resta d´autonomies són receptores netes.
I amb aquestes normes de funcionament, el resultat previsible és continuar així sine die. Per complir els seus compromisos fiscals, l´Estat central continuarà centrifugant la contenció de la despesa cap als ajuntaments i les comunitats autònomes, que hauran de suportar tot el pes de l´ajust. Catalunya suposa el 16% de la població d´Espanya, aporta a la caixa estatal el 19% dels ingressos públics i rep només el 13%. Per cada euro recaptat a Catalunya, 45 cèntims es gasten fora d´aquest territori.
Els impostos més importants cedits a les autonomies són successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, patrimoni i begudes ensucrades. Els grans impostos (IRPF, IVA i Societats), però, són controlats pel Govern central (que retornarà a la Generalitat el 50% de Renda i IVA). Per tant, l´actual sistema de finançament es basa en el pervers principi que el Govern central recapta i les autonomies gasten, i elimina d´arrel qualsevol incentiu a modernitzar les autonomies més pobres, que esdevenen crònicament dependents del papà Estat.
Espanya hauria d´avançar cap a un sistema de finançament basat en la descentralització, on cada autonomia recaptés els impostos que financen els serveis públics com sanitat, educació i serveis socials. La redistribució interterritorial és injusta i tremendament ineficient. S´hauria de procurar l´autonomia en els ingressos i l´autonomia en les despeses.
En el límit, el concert econòmic dels territoris forals de Navarra i el País Basc hauria d´exportar-se a la resta d´Espanya. Però, ai las, això significaria la fi del modus vivendi de molts territoris crònicament subvencionats. Per això l´Estat forçarà la recentralització del nou sistema de finançament autonòmic, afegint sal a la ferida.
