21 de maig de 2018
21.05.2018
40 Años
40 Años

«Esmena a la banca»

«Ningú no recorda que el BCE va rebaixar el coeficient de caixa, a la zona euro, fins a l´1% el 2012»

21.05.2018 | 12:49
Catalunya Caixa va haver de ser rescatada amb diners públics.

Els suïssos, un dels pobles més pròspers i civilitzats del planeta, estan convocats a decidir en referèndum el proper 10 de juny si els bancs comercials poden continuar creant diners del no-res. És l'anomenada banca amb reserva fraccionària, una de les institucions actuals més importants i alhora més desconegudes per la majoria de la societat.

Pràcticament ningú recorda que el Banc Central Europeu va rebaixar el coeficient de caixa, a la zona euro, fins a l´1% a partir del 18 de gener del 2012. I, el que és pitjor, ni un ciutadà de cada cent és conscient del que això significa. Així, per exemple, quan un algú diposita 100 euros en un compte a la vista (compte corrent), els seus diners, en realitat, s'esfumen ràpidament, ja que el banc està autoritzat legalment pel govern a prestar el 99% d'aquesta quantitat. Aquests 99 euros prestats es dipositaran en un altre compte corrent i, de nou, es repetirà el mateix procés. Aquesta segona entitat financera mantindrà en efectiu només l'1% del dipòsit a la vista, tornant a prestar el 99% restant en un procés que multiplica la creació de diners i l'oferta monetària. Cada euro que entra en el sistema bancari es pot multiplicar potencialment per 100.

Quan van sorgir els primers bancs al final de l'edat mitjana, els orfebres custodiaven l´or que rebien en dipòsit dels seus clients. El banc havia de retornar-lo quan el client així ho manifestés, sense necessitat de preavís. Però els primers bancs aviat es van adonar que els clients no sol·licitaven la devolució de la totalitat de l´or dipositat. Això els va motivar a prestar-lo a un tipus d´interès determinat, superposant dos tipus de contractes de naturalesa diferent: el contracte de dipòsit a la vista (compte corrent) i el contracte de préstec (dipòsit a termini).

En el primer, el client diposita una quantitat de diners al banc, reintegrables a la vista. El banc s´obliga a custodiar-lo i carrega una comissió al client que, en qualsevol moment, pot retirar els seus diners. En el dipòsit a termini, en canvi, el client diposita una quantitat de diners i es compromet a no retirar-los en un termini estipulat, i cobra del banc uns interessos. Això permet al banc prestar aquesta mateixa quantitat de diners a un altre individu i cobrar per això uns interessos superiors.

La suma de les comissions dels contractes de dipòsit i del diferencial d´interessos en els contractes de préstec originaven els beneficis bancaris. Aquests beneficis eren normals i comparables amb la resta dels sectors econòmics. En els dipòsits a la vista el banc no pot fer ús d´aquests diners i prestar-los a una altra persona, mentre que en els dipòsits a termini el banc sí que pot fer ús dels diners, i prestar-los a un tipus d´interès superior. Els primers banquers es van adonar, però, que els seus clients no demanaven retirar la totalitat dels diners dipositats. I ràpidament van caure en la temptació de prestar a llarg termini els diners que els clients havien dipositat a curt termini. ¿Per què, pensaven, s'han de guardar els diners dels clients a la caixa forta quan es podrien invertir en hipoteques a llarg termini que rendirien un interès molt superior? ¿Per què no invertir aquests dipòsits a curt termini en deute públic a llarg?

Aquesta pràctica irregular dels banquers, ara convertida en habitual, entranya molts perills i té conseqüències greus a mitjà i a llarg termini. En primer lloc es violen els principis legals del dret. En la mesura en què el banc presti els diners rebuts com a dipòsit a la vista, està generant una doble disponibilitat dels diners, ja que aquests seran propietat tant de qui va fer el dipòsit original com de qui va rebre el préstec per part del banc. En definitiva, el banc està creant diners del no-res a partir de la concessió de préstecs provinents dels comptes cor-rents a la vista.

En segon lloc hi ha els efectes econòmics en forma de crisis financeres periòdiques i recurrents. En un sistema bancari de reserva fraccionària, l´oferta monetària està subjecta a fortes expansions i contraccions, i crea un efecte acordió que ocasiona greus conseqüències econòmiques sobre el conjunt de la societat, que ja hem pogut explicar en altres articles.

Naturalment, un tercer efecte d'aquest sistema són els pànics bancaris i la insolvència estructural de les entitats financeres. Atès que el banc només custodia una fracció dels dipòsits dels clients, una petició majoritària de retirada de dipòsits farà caure el banc. Aquesta fallida, que es castigava severament al segle d'or de Catalunya (s. XIV) fins i tot amb la mort del banquer, ara es resol amb el rescat bancari a càrrec dels contribuents. Només cal recordar els casos de Bankia i CatalunyaCaixa.

El professor Huerta de Soto, gran especialista i expert en economia, va promoure una reforma bancària que es va discutir al Parlament britànic per iniciativa del diputat Douglas Carswell. Fins i tot el governador del Banc d'Anglaterra, Mervyn King, hi va donar suport. L'economista madrileny explica magistralment com aquests recurrents problemes monetaris i financers es deriven de l'aprovació de la llei bancària de Peel del 1844.

En essència, la llei de Peel exigia un coeficient de caixa als bancs comercials del 100% per tal de posar fi a les etapes periòdiques de recessió que castigaven la Gran Bretanya. El greu error que es va cometre, però, va ser no considerar els dipòsits bancaris a la vista com a part de l'oferta monetària. Per això la formació de bombolles financeres i les depressions econòmiques han continuat colpejant les societats, i encara més amb el patró actual de moneda fiduciària.

175 anys després, el proper diumenge dia 10 de juny, els suïssos tindran l'oportunitat d'esmenar aquest tràgic error que tants patiments ha causat a la humanitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema