15 de setembre de 2018
15.09.2018

La crisi deixa al territori central empreses menys dependents dels bancs i treballadors empobrits

La fallida de Lehman Brothers va suposar l'inici d'un daltabaix que ha comportat importants seqüeles a nivell econòmic i social

15.09.2018 | 00:18

Avui fa 10 anys de la caiguda de Lehman Brothers, un fet que va suposar l'inici d'una gran recessió mundial sense precedents des del crac del 29. I és que el que en un inici va ser una crisi financera, es va acabar convertint en una crisi global que també s'ha fet notar a la Catalunya Central. Deu anys després, la petjada d'aquella crisi són uns treballadors més empobrits i amb uns drets minvats –hi ha hagut dues reformes laborals– i un nombre més petit d'empreses que per sobreviure ha hagut de buscar nous mercats i prescindir de finançament bancari.


Actualment, a la Catalunya Central hi ha 26.731 aturats registrats a les oficines de treball. Són 2.582 més que fa 10 anys, una xifra que queda lluny dels més de 40.000 aturats que hi va arribar a haver el 2013 i 2014. Aquestes dades farien semblar que s'ha esmorteït l'impacte de tancaments d'indústries emblemàtiques com Pirelli al Bages, Tyco a Berga i Tradema a Solsona, però la realitat és que els llocs de treball creats són precaris, amb salaris que fan que hi hagi treballadors pobres. Ho constata Lluís Vidal Sixto, de CCOO Catalunya Central, que explica que «això ja passava fa 10 anys, però de forma residual. Ara ha canviat molt, perquè les persones ateses a serveis socials, Càritas o a programes d'inserció del Consell Comarcal són d'un perfil molt diferent. Abans eren persones amb problemes d'inserció laboral per addiccions, discapacitats... Ara, els atesos tenen uns ingressos i feina, però no els permet viure'n». Amb dades a la mà, els serveis socials de Manresa van atendre 14.480 persones el 2017, una xifra rècord, malgrat el creixement de l'economia i la reducció de l'atur, i que queda molt per sobre de la del 2008, amb 8.000 usuaris. També posa èmfasi en aquesta situació Francesc Rica, de la UGT de l'Anoia: «El PIB a Catalunya torna a ser a nivells d'abans de la crisi, però no es crea ocupació i tampoc no hi ha un bon repartiment de la riquesa». En dona la culpa a les dues reformes laborals, una del PSOE i una del PP, que permeten convenis d'empresa amb salaris per sota dels convenis de sector, fet que «perjudica aquelles empreses –diu– que fan les coses bé i acaba empobrint els treballadors». Fins i tot el president de la Cambra de Comerç de Manresa, Pere Casals, destaca que «l'augment de desigualtat que s'ha produït és perjudicial per a tothom. Alguns hi han guanyat i seguiran guanyant, però no té sentit que perquè uns hi guanyin altres hi perdin», i assegura que això té conseqüències negatives en el consum.


La crisi, i malgrat les brutals xifres d'atur, no ha anat acompanyada d'una formació dels treballadors en l'àmbit industrial. En aquest sentit, el president de la Patronal Metal·lúrgica de la Catalunya Central, Xavier Perramon, assegura que les empreses tornen a trobar-se en un moment expansiu però «costa trobar perfils especialitzats. Hi ha una necessitat molt elevada de comandaments intermedis i operaris, però a l'FP hi ha menys persones que es formen que les que es necessiten».

El finançament


La crisi va començar sent una crisi financera, i els bancs i caixes també ho van pagar. A la Catalunya Central, la crisi va fer desaparèixer la centenària Caixa Manresa, ara completament diluïda en el BBVA. El finançament per a les empreses es va tallar en sec. «Va ser horrorós», resumeix Josep Fígols, president de l'ACEB, que afegeix que «moltes empreses que treballaven a base de línies de descompte van veure de cop com no les hi renovaven i les abocaven a la fallida». Aquest cop tan dur, però, ha comportat per força una altra manera de fer les coses, i, segons diu Casals, «les empreses han entès que s'ha de reduir l'endeutament, i per tant són més cauteloses». Juntament amb aquest canvi d'actitud de les empreses, la dels bancs també ha començat a canviar i el crèdit ha tornat, fins al punt que Perramon s'atreveix a dir que «el finançament sobra si l'empresa és solvent i és en un sector amb bones perspectives». Tot i això, tampoc no s'oblida dels pitjors moments en els quals les entitats de crèdit «exigien que es posés el patrimoni de l'empresa i fins i tot el personal com a garantia per als crèdits».


D'altra banda, en plena crisi i amb un mercat intern saturat d'oferta i amb escassa demanda, les empreses de tots els sectors van haver de mirar a fora, de manera que ara la Catalunya Central té una economia més internacionalitzada. «L'exportació semblava que era més cosa de les empreses industrials, però amb la crisi empreses del sector serveis i de la construcció que no s'havien ni plantejat exportar, ho han fet», afirma Casals.

La construcció


Un dels sectors més castigats per la crisi és el de la construcció. L'exemple: a Manresa, el 2007 es va demanar llicència d'obres per construir 934 habitatges. El 2017 van ser 22. Fa 10 anys hi havia una gran bombolla que va esclatar de cop també com a conseqüència de les restriccions creditícies. Fins llavors, els bancs concedien el 100% o més de l'import dels habitatges als compradors, i també finançaven tota la inversió dels promotors, una figura que ara gairebé ha desaparegut, afirma el president del Gremi de Constructors de Manresa i Comarca, Josep Alías. El constructor manresà Fèlix Salido concreta que els promotors ara són molt grans o molt petits, però que en tot cas sempre és algú que, malgrat que necessiti finançament bancari, hagi d'aportar almenys el 30% de la inversió, de manera que ells també hi arrisquen. Alías explica que les empreses que han sobreviscut són «els qui realment en saben», tot i destacar que pel mig s'han hagut de reduir plantilles i canviar l'activitat.


Les empreses d'aquí, diuen Alías i Salido, també han hagut de buscar nous llocs on treballar, com l'àrea metropolitana de Barcelona, que és on hi ha activitat constructora, remarca.


I malgrat que el preu dels habitatges s'ha reduït, Sixto alerta que «hi continua havent un problema d'accés a l'habitatge» perquè, per culpa de la precarietat, «encara hi ha desnonaments i persones que no poden pagar ni un lloger social». I la situació podria empitjorar. Salido alerta que els preus actuals, marcats per bancs que es volen treure el seu estoc, «estan per sota del cost de construir els habitatges», de manera que quan s'esgoti tot l'estoc i s'hagin de tornar a fer pisos, «el preu de mercat pujarà».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit