Les baralles a dins del bloc republicà només són la mostra de desconcert per l'impacte de la repressió. Fa una setmana ens hem assabentat d'una greu operació d'Estat per desestabilitzar els dos principals bancs catalans fa un any.
L'Estat l'endemà de l'u d'octubre va buidar de diners públics de les seves empreses i administracions els seus comptes a CaixaBank i al Sabadell. L'estampida financera provocada des del poder polític va consistir en la retirada d'uns 2.000 milions d'euros en un sol dia del Sabadell que va provocar un efecte dominó entre els clients espanyolistes o porucs que va significar prop dels 12.000 milions d'euros. A Caixa Bank l'impacte de l'acció de l'Estat va arribar al doble, 24.000 milions d'euros.
Algun alt directiu arriba a xifrar en un terç dels dipòsits que surten aquells dies dels dos grans bancs catalans que són diners d'administracions públiques i empreses controlades per l'Estat.
Si a aquestes hi afegíssim aquells dipòsits vinculats a les empreses de l'Ibex i del capitalisme del BOE que van executar disciplinadament la consigna del «a por ellos» donada pel rei el dia 3 d'octubre, ens adonaríem que raons polítiques van ser usades per canviar el transcurs del lliure mercat.
Els antecedents del cas estaven escrits. De la mateixa manera que Margallo va advertir que a l'agost passaria alguna cosa grossa, De Guindos havia advertit que Catalunya tindria una fuga de capitals, seguint la teoria de la profecia autoacomplerta. Òbviament si és una afirmació d'experts que amb una retirada d'un miler de milions d'euros es pot iniciar la desestabilització d'un banc, imaginin-se l'impacte d'aquestes xifres extretes venjativament de cop. Les accions dels bancs es van enfonsar i el pànic s'apoderà dels petits clients. Una situació molt similar a què els entorns del capitalisme carronyaire vinculat a l'Estat va provocar el banc Popular per facilitar-ne la seva compra a preu de saldo pel Santander. I als moviments que es van propiciar a l'entorn de Caixa Catalunya per facilitar la compra també a preu de saldo pel BBVA. Canibalisme financer espa-nyolista en estat pur.
Davant de les trucades d'algun alt directiu de les banques afectades a les empreses estatals xucladores de fons, els responsables d'aquestes confirmaven sense embuts que eren ordres polítiques. O la trucada a De Guindos preocupant-se del tema amb la resposta d'aquest: «heu canviat de seu, doncs cap problema». Efectivament després del canvi de seu els comptes de les administracions de Madrid tornaven a omplir-se de fons.
Si la retirada de 18.000 milions d'euros va posar el Popular sota les botes del Santander, aquest i el BBVA esperaven amb candeletes que amb la fuga estimada de 35.000 milions dels dos grans bancs catalans aquest fossin aviat absorbibles. A Madrid entre la casta que es troba a la llotja del Bernabéu corria la consigna següent: «No pot ser que dos milions de persones hagin anat a votar amb l'Estat en contra un dia de pluja i no acabi passant res».
Els directius d'aquests bancs catalans són uns angelets? En absolut. Recordem la bel·ligerància i l'intervencionisme en política que algun alt dirigent del Sabadell i La Caixa havien fet mesos abans del referèndum, demanant que sortís un Podemos de dreta o amenaçant amb problemes financers si la independència seguia endavant. I òbviament, no informant el Govern de la Generalitat que també té alguna competència sobre el món financer, ni que sigui via consumidors, del xantatge a què estaven sent sotmesos
En tot cas, s'obre, doncs, una altra via d'acusació judicial a l'Estat espanyol; i en aquest cas a escala internacional. Les actuacions polítiques intencionades per alterar el preu de les accions són un greu delicte que es pot perseguir. Només faltaria que els estalviadors de la Caixa del Sabadell i els accionistes autòctons i internacionals iniciessin el procediment. Quin gabinet d'advocats s'ofereix? I l'Agència de Consum de la Generalitat i el Síndic de Greuges podrien obrir expedients seriosos per la vulneració dels drets dels clients bancaris.
Si en comptes de perdre el temps, com aquesta setmana, en tanta gesticulació simbòlica inútil, si es fa una bona anàlisi de la correlació de forces de l'estat, ens dediquéssim a atacar els flancs febles de l'enemic i a no estavellar-se en els flancs forts, tots hi guanyaríem. Però, hi ha alguns polítics que només busquen rèdit electoral a curt termini, i no guanyar el conflicte estructural.
