Katowice

Els plans per reduir emissions, les accions d'adaptació al canvi climàtic, els usos menys intensius de l'energia, la disminució de la desforestació i moltes altres mesures, sense quantificar-ne clarament la reducció de tones de CO2 i sense calendaritzar de forma clara, tornaran a quedar en bones paraules. El debat sobre la transparència de les dades i les mesures que ja s'arrossega d'anteriors edicions és liderat per Xina i alguns grans Estats abans emergents, que consideren -en part amb raó- que Europa ja fa segles que contamina, i que ara es vol obligar els nous països industrialitzats a fer sacrificis que els europeus no han fet. De fet, a París ja es va concedir que els plans de mitigació s'haurien d'adequar a les diverses circumstàncies nacionals. Però això acaba essent un calaix de sastre on al final tot s'hi val.

Els darrers estudis van consolidant la idea que, en absència de canvis substancials en les polítiques de consum energètic, l'any 2030 la temperatura haurà pujat una mitjana de 3,2º . Amb mesures a mig gas s'aconseguirien els 2º i amb mesures més contundents es podria frenar fins a 1,5º d'increment. Temo, però, que si el debat és: continuar o frenar l'industrialisme tradicional, no hi ha res a fer. Només si amb la tecnologia i els coneixements existents s'ofereixen vies de desenvolupament humà gràcies a la transició energètica cap a l'economia verda, hi ha possibilitats de començar a posar remei al que podria ser una catàstrofe social global abans d'acabar el segle.

Però els interessos econòmics dels grups oligopòlics de l'energia fòssil, alguns dels quals també volen copar la transició cap a noves fonts energètiques, són el principal enemic. Oligopolis acostumats a practicar les portes giratòries en els països d'origen i que ben segur que no dubten a corrompre governs i funcionaris de països en via de desenvolupament per imposar la seva hegemonia.

Soc molt escèptic i, per tant, pessimista sobre què s'aconseguirà a Katowice. No començarà la transició energètica que es defineix com l'abandó dels combustibles fòssils per donar entrada a les fonts renovables d'energia i la minimització del transport de cara a obtenir un model descentralitzat i amb el màxim autoconsum. Els particulars, els municipis, les indústries intel·ligents que aprofiten energia perduda en el funcionament de la maquinària o les enormes potencialitats de les teulades i els espais lliures dels polígons industrials per a l'energia solar i eòlica, serien candidats a promoure aquesta transició.

Però hi ha moltes inèrcies. Les subvencions a l'extracció de minerals contaminants per obtenir el vot dels treballadors de sectors obsolets. Només amb l'eliminació dels subsidis a combustibles fòssils es disminuirien el 10% de les emissions de CO2 mundials. En aquest sentit, també els estudis apunten que entre el 60% i el 80% de reserves de combustibles fòssils (carbó, petroli, gas) haurien de quedar sota terra si realment es vol frenar en sec la pujada de temperatures.

En tot cas, penso que només una aliança de països nòrdics responsables, multinacionals globals mentalitzades pel canvi climàtic i agrupacions d'empreses cooperatives i pimes especialitzades en energies alternatives podria trobar alguns països pilot a Àfrica o Amèrica del Sud per demostrar que la transició energètica cap a models difusos i descentralitzats és possible, i que a sobre dona molts llocs de treball i contribueix a l'apoderament popular de poblacions que, si no, estarien marginades; i que, per tant, consolida les democràcies.

Si l'èxit assegurat d'alguns d'aquests casos pilot serveix d'exemple, no us preocupeu que la pressió popular farà la resta per estendre arreu la bona nova.