«Necessitem la bona política i el bon periodisme»

Dic intel·lectual perquè tot mitjà de comunicació que es valori aspira a fiscalitzar el poder i esdevenir una eina d'informació i formació ciutadana. I no hi ha cap dubte que Prensa Ibérica, un grup que suma 17 capçaleres en nou comunitats autònomes, que ven 160.000 exemplars diaris i té 34 milions d'usuaris web mensuals, ho ha estat i ho és.

I dic sentimental perquè si fa 40 anys la democràcia i el periodisme de qualitat eren tan necessaris que resultava inevitable assenyalar-los amb el dit... quan miro enrere resulta que les capçaleres de Prensa Ibérica sempre han estat aquí, com a testimonis principals del desenvolupament democràtic d'aquest país i com a actors implicats en l'esdevenir comú.

Tots sabem que, de la mateixa manera que no hi ha democràcia sense partits polítics, un requisit perquè una democràcia funcioni és que hi hagi llibertat de premsa.

No cal que recordi que Prensa Ibérica va fer els primers passos el 6 de desembre del 1978, el mateix dia que els espanyols vam ratificar en referèndum la Constitució amb el 87% de sí.

I com tot aniversari implica un balanç, i el naixement i la història de Prensa Ibérica transcor-ren alhora a l'adveniment i la consolidació de la democràcia espanyola, de la pedra angular de la qual, la Constitució, es compleixen també 40 anys aquest divendres, permetin-me algunes reflexions sobre les dues efemèrides, que són al cap i a la fi la mateixa.

En aquests quaranta anys els espanyols hem viscut i hem perseguit amb molt d'esforç i tot i els mals moments -tot en la vida és perfectible- l'època de prosperitat, pau i desenvolupament dels drets civils més important de la nostra Història.

El que s'ha aconseguit en aquestes quatre dècades ha estat objectivament meritori, venint, com veníem, de 40 anys de dictadura franquista.

Però no podem deixar-nos portar per una complaença retrospectiva, ni refugiar-nos en una confortable nostàlgia davant els reptes, els riscos i les amenaces que planen sobre el nostre marc de convivència, sobre el nostre futur.

El balanç global és positiu, però els reptes que tenim al davant no són petits. Abans es tractava de construir la democràcia, ara cal enfortir-la, defensar-la i protegir-la.

Abans calia aixecar i estendre l'Estat del Benestar, ara cal perfeccionar-lo per garantir-lo i no donar arguments als seus desmantelladors.

Abans s'havia de sortir de l'aïllament, entrar a la Unió Europea i recuperar per a Espanya el seu lloc al món. Ara hem de fer valer el nostre pes i protagonisme en el si de la Comunitat Internacional per tal que, al costat dels nostres aliats, posar límit a l'euroescepticisme i als nacionalismes exacerbats, i no donar per tant marge als que acaricien aquest tipus de temptacions.

Abans calia abordar la reconversió industrial, ara hem d'afrontar la transformació digital i convertir-la en una oportunitat per a les nostres empreses, que són les creadores d'ocupació i riquesa.

En definitiva, fa 40 anys calia modernitzar Espanya, calia treure-la del seu retard... i ho vam aconseguir. Mentre que ara, el més important, el que és urgent, és dissipar tots junts qualsevol risc de regressió.

Així que, amics i amigues, com és una ingenuïtat i un exercici d'inconsciència pensar que tot esdevenir comporta progrés, sense més esforç que l'automatisme dels dies, us animo a fer una reflexió.

Pensem quines van ser les nostres debilitats i fortaleses fa 40 anys, quines les nostres amenaces i oportunitats, i comparem-les amb les que ara afrontem per intentar discernir què podem fer, o què hem de fer.

En aquest examen, i atesa l'efemèride que avui ens convoca, repassem especialment el paper que vam tenir partits polítics i mitjans de comunicació.

En termes generals, la societat espa-nyola de fa 40 anys estava pitjor preparada que la d'ara. El desenvolupament social i l'educació eren molt més precaris. No hi havia una cultura democràtica, sinó més aviat el recel, la por i les suspicàcies heretades després de 40 anys de dictadura, totalitarisme, intolerància i repressió. Perquè el que hi va haver a Espanya, i sembla mentida que ara sorgeixin partits negacionistes, i que se'ls doni pàbul, va ser una terrible dictadura.

És a dir, els instruments de què disposaven els polítics i els periodistes de llavors per conquerir la democràcia eren molt pitjors que els que ara tenim per defensar-la. No obstat això, tenim les mateixes actituds que van fer possible la democràcia, el progrés?

Amics i amigues, jo crec que la transformació política i social aconseguida en aquests 40 anys ha estat possible perquè la il·lusió i la confiança en lesmateixes possibilitats eren més fortes que la por, que la incertesa i que les inseguretats que tenallaven un país que iniciava a les palpentes el camí de la llibertat.

Disposem ara d'aquest capital?

Fa 40 anys la societat tenia un profund i indeclinable anhel de llibertat. Hi havia il·lusió col·lectiva.

També hi havia una efervescència mediàtica molt propícia -i al sorgiment i expansió de Prensa Ibérica em remeto- a construir un projecte comú millor. Una premsa molt implicada en la transformació social, a assegurar com més aviat millor la consolidació de la democràcia i a aconseguir que el conjunt dels ciutadans i dels poders públics assumissin una cultura democràtica.

I hi havia, finalment, uns partits i polítics compromesos, conjurats amb el mateix propòsit. El preu a pagar era certa tolerància enfront de les desavinences, fugir de la crispació, carregar-se de tolerància.

Ara, però, què ens trobem?

Tenim un context social marcat per la incertesa, per l'estrès econòmic de les famílies, i per l'evidència que després de la crisi es va produir una bretxa social i una bretxa intergeneracional.

S'ha estès, en definitiva, un sentiment de vulnerabilitat que augmenta el risc de desafecció i abona el camí als extremismes, als feixismes de nou encuny, als euròfobs i, en definitiva, als sembradors d'odi.

Pel que fa als partits polítics, salta a la vista que el confortable sistema bipartidista, en certa manera, ha mutat per un escenari en el qual el multipartidisme, que ha arribat per quedar-se, ens obliga a canviar el xip.

És a dir, o la intransigència dona lloc a l'entesa i al diàleg, o no hi haurà manera d'arribar a acords que incideixin en l'interès general. O els partits polítics assumeixen una nova cultura basada en el respecte, la temprança, la generositat i l'acord o no serviran com a instruments de transformació social, que és la seva raó de ser.

Finalment, la premsa, com sabeu, tampoc ha sortit indemne d'una crisi que ha afectat de ple el sector. Els grups més forts i consolidats, com és el cas de Prensa Ibérica, han sabut adaptar-se als canvis. Però no és menys veritat que la revolució digital, la globalització i les xarxes socials han alterat exponencialment el mercat de la competència i obliga els mitjans seriosos a estar molt més alerta per preservar el rigor davant de competidors estridents que basen el seu model de negoci en escampar la desinformació.

Quaranta anys després del naixement de Prensa Ibérica, quaranta anys després de l'aprovació de la Constitució, quin millor regal d'aniversari que tornar a conjurar a favor de la democràcia i del progrés.

Espanya necessita un nou impuls. Un impuls de modernitat, fraternitat i llibertat. I per fer aquest impuls necessitem reivindicar cada dia la bona política, ni la nova, ni la vella; la bona. I el bon periodisme, allunyat de sorolls i fidel als procediments i paràmetres clàssics: l'amor a la veritat i el rigor com a far en la seva preuada cerca.

Tots tenim deures perquè periodisme i política són les dues cares de la mateixa moneda, de l'única moneda acceptable en el no sempre assequible mercat de les llibertats. En les nostres mans està assumir el risc que aquest patró es depreciï, o contribuir al fet que es revalori i ens permeti gaudir d'una democràcia d'alta qualitat.

Els polítics hem de practicar la política que ens permet establir una aliança amb la societat, amb debats assossegats, i car-regar-nos de raons i de respecte al que pensa diferent. I per aconseguir aquest clima d'entesa pel bé comú necessitem el bon periodisme, aquest periodisme compromès amb els valors més genuïns de l'ofici.

No cal que us expliqui per què, vosaltres millor que ningú sabeu quant costa que els bons mitjans de comunicació -els mitjans que no es lliuren al rèdit fatu de l'estridència- generin aquest clima que permeti a la societat entaular un diàleg constructiu amb si mateixa.

És veritat que els temps són confusos, encara que no menys que fa 40 anys, així que toca ser igualment audaços per no convertir-nos en ostatges d'aquesta confusió. Si llavors ho vam aconseguir, ara també ho podem fer. Junts podrem dissipar les amenaces que té la democràcia a tot el món.