L'inici del nou any és un moment indicat per fer valoracions passades i previsions raonables del que ens pot oferir aquest 2019. L'economia espanyola ha experimentat ritmes de creixement elevats els tres dar-rers anys. Més que per mèrits propis, les causes les hem de trobar en les circumstàncies internacionals, com la davallada del preu del petroli, el baix cost de l'endeutament i la recuperació econòmica global, que va contribuir a la dinamització de les exportacions i el sector turístic low-cost. Enguany, però, tot apunta a una reducció del creixement, tant intern com extern. S'estima que el conjunt de la zona euro creixerà l'1,8% aquest any (1,9% el 2018), els EUA el 2,3% (2,8% el 2018), mentre que el conjunt mundial ho farà el 3,6% (3,5% el 2018). La Reserva Federal dels EUA ha posat fi a la política monetària ultraexpansiva que durant una dècada ha mantingut dopada l'economia amb tipus d'interès fixats al 0%. Situar-los al nivell mínim actual del 2,5% ha servit per recordar que els guanys acumulats fins ara en els principals mercats financers eren ficticis i irreals, producte de l'expansió monetària orquestrada pel sistema financer. Les pèrdues borsàries han retornat immediatament i la borsa espanyola, per exemple, ha baixat el 15% el darrer any. Mentre que Jerome Powell, el president de la Reserva Federal, preveu nous increments del tipus d'interès, Mario Draghi, al capdavant del Banc Central Europeu (BCE), esgota la política de compra de deute públic i es prepara també per apujar el tipus. El BCE continuarà afavorint un entorn acomodatici, però condicionants com el Brexit i les tensions entre la UE i Itàlia poden endurir les condicions financeres més del desitjat. També és important veure qui serà el successor de Draghi a la presidència, ja que l'italià acaba el seu mandat el 31 d'octubre. S'haurà de seguir molt atentament com es gestiona la retirada de liquiditat del sistema i com la normalització monetària pot indigestar l'enorme volum de deute públic. Les autoritats, amb el pretext d'estar fent el que calia per sortir de la gran recessió de l'any 2008, han posat les bases d'una nova i terrorífica bombolla: la del deute públic. Per les dimensions de l'endeutament i perquè afecta tots els ciutadans de l'Estat, nascuts i no nascuts, l'explosió d'aquesta nova bombolla sumiria l'economia una altra vegada en la misèria i la població en la desesperació.
La política interna de molts països i els riscos geopolítics creixents tampoc apaivagen els ànims. La guerra comercial i l'escalada proteccionista entre les dues superpotències mundials, amb l'autoritari Donald Trump i el president xinès Xi Jinping, que no està a l'altura del gran estadista precedent Deng Xiaoping, és un greu error. Sempre ho ha estat. A curt termini busquen el suport electoral dels ciutadans als quals protegeixen de la competència exterior, però a mitjà termini redueixen el ritme d'activitat global i empobreixen la població. L'auge del populisme i dels moviments polítics extremistes és una amenaça creixent, per no mencionar la complicada situació permanent del Pròxim Orient o els anhels imperialistes de Vladímir Putin per fer de Rússia un actor important en l'àmbit global. Les formacions polítiques de massa països, també Espanya, es van escorant a la dreta i esquerra de l'arc parlamentari. L'augment de la polarització política dificulta l'abast de consensos amplis i obstaculitza la possibilitat d'impulsar reformes centrades en el mitjà termini. Ofuscats per polítiques molt a curt termini, que afavoreixen els col·lectius particulars que les promouen, no podem esperar per exemple cap millora estructural en el sistema de Seguretat Social i pensions, salut i educació, model d'Estat i finançament local. Les amenaces imminents dels problemes derivats de l'envelliment creixent de la societat, la precarietat laboral dels joves, el conflicte català i les pensions de jubilació que no arriben al mínim de subsistència, no faran altra cosa que agreujar-se.
De moment, l'economia se sosté per la bona evolució del consum i de la demanda interna. Però això també té una lectura negativa, que és el declivi de les exportacions. La contribució del sector exterior al creixement acabarà sent nul·la en els propers trimestres. A més, les elevades xifres d'atur (15,1% a Espanya contra 8,1% a l'eurozona i 6,7% a la UE) restaran vigor al consum privat. El consum públic, amb un deute públic descontrolat i equivalent a quasi el 100% del PIB, tampoc té marge per repuntar. Els problemes estructurals i no episòdics de l'economia espanyola com són la baixa productivitat, l'elevat endeutament públic i la dualitat del mercat laboral, empitjoraran amb la pèrdua dels vents de cua favorables. Tot apunta, per tant, que el 2019 serà l'any amb el ritme de creixement més baix des del 2014. La morositat empresarial, que actua com el canari de la mina quan s'ofega per manca d'oxigen, torna a repuntar en els últims mesos. No és un bon senyal. Com tampoc ho és l'envelliment imparable de la societat, que redueix l'estalvi i la població en edat de treballar però incrementa la població dependent. En conseqüència, el PIB total disminueix i el benestar individual també. Les majors necessitats de despesa pública (tractament de malalties cròniques, pensions...) i els menors ingressos (reducció de les cotitzacions socials i dels impostos directes) converteixen definitivament en insostenible l'endeutament i dinamiten el sistema de pensions de repartiment. Però això serà més enllà del 2019. No cal patir encara.
