Arriba temporal. Els darrers mesos de Mario Draghi al davant del Banc Central Europeu haurien de servir per no allargassar més una política d'incentius econòmics per sortir de la recessió que ha anat tenint pròrrogues successives. Les polítiques d'interès zero i compra massiva de deute del Banc Europeu han anat destinades a impulsar el creixement, la creació d'ocupació i la confiança d'empreses i consumidors. Moltes pròrrogues però amb resultats mediocres, perquè malgrat la injecció de bilions d'euros al sistema, l'eurozona només ha crescut un 1,7% del PIB; i la inflació continua somorta a l'entorn de l'1,6%.
Mentrestant als Estats Units ja fa un temps van abandonar la política d'estímuls, els interessos han pujat però tampoc està clar que es faci front a la pèrdua tendencial de posicions de l'economia nord-americana.
I si el problema no fos només de polítiques monetàries? I si les mesures tòpiques sobre desenvolupament basades en increments del PIB o de la inflació ja no representessin la realitat quotidiana que viuen els ciutadans? Crec que pocs economistes s'atreveixen encara a sortir dels debats ortodoxos.
Així, si hi continuem encara en aquest debat hi ha els qui opinen que ja fa temps que Europa havia d'haver seguit les passes dels EUA, perquè quan vingui la nova recessió, que per a alguns ja és aquí, no hi haurà marge de maniobra. D'altres menys agosarats continuen demanant pròrrogues de la política d'estímuls, però anar salvant Estats malalts o fallits com els jacobins del sud d'Europa: Espanya i Itàlia, principalment, pot portar el conjunt d'Europa a la fallida. Alguns comparen els riscos amb els que va patir el Japó, que porta anys d'estancament i recessió. Però el que no diuen aquests crítics és que Japó té un coixí social intern que quasi desconeix l'atur, encara que sigui amb sobreocupació ineficient en àmbits de serveis. I que per compensar la paràlisi del PIB té un increment del Producte Nacional brut que és la riquesa creada per empreses japoneses arreu del món. Aquestes continuen expandint-se i liderant segments determinats en innovació tecnològica i de producte.
A dins d'Europa no tothom pot dir el mateix. Alemanya és un dels casos més similars al japonès: creixement lleuger del PIB però ampli desplegament internacional de les potencialitats de l'economia alemanya.
En tot cas sembla dominar el convenciment que ha arribat l'hora de retirar la respiració assistida a l'economia europea, deixant de comprar deute i permetent que el tipus d'interès pugi. Finançar-se serà més car i els Estats com l'espanyol que gràcies a l'assistència hospitalària del BCE van rebaixar una prima de risc que havia arribat a superar els 630 punts, hauran de demostrar que se'n surten sols. I sense un canvi en profunditat del model productiu que no es veu per enlloc, crec que no se'n sortiran.
Una altra cosa són les empreses solvents que han aprofitat anys de bonança en finançament per agafar musculatura pròpia i no haver de dependre d'una cosa tan volàtil com el finançament bancari. I finalment hi ha les famílies que encara estan pagant el sobreendeutament propiciat des dels bancs i que ara aquests volen tornar a emmerdar amb crides al crèdit al consum o a la hipoteca. Si la gent hi cau és que no aprèn res.
En tots cas els principals vehiculadors d'aquestes polítiques financeres, els bancs, estan fatal a Europa. A Itàlia el BCE acaba d'intervenir el desè banc en volum d'actius, la Banca Carige. A Alemanya el Deutsche Bank cotitza als mínims històrics i a Espanya, després del regal del Banc Popular per 1 euro al Santander, els bancs perden una quarta part del seu valor a la borsa.
El professor Joan Tugores comparava l'actual situació amb la de fa 100 anys quan es signà el tractat de Versalles després de la Primera Guerra Mundial. John Maynard Keynes dimití de la delegació britànica en veure com, en comptes d'aprofitar la pau per establir un marc de cooperació i progrés econòmic i social, es perpetuava un clima de venjança que portaria a més conflictes i humiliacions. I ja sabem què va venir al darrere: gran depressió i Segona Guerra Mundial.
On ens porta el quietisme europeu, la bogeria trumpiana i el neohegemonisme xinès? Amb el temporal que arriba, vaixells corcats com l'espanyol resistiran? O quedaran amb «la honra sin barcos»?
