20 de gener de 2019
20.01.2019
Regió7

«LA PELA»

19.01.2019 | 23:54
L'actriu Carmen Maura ha criticat que es destinin diners públics a Catalunya

Cuando veo el dinero que damos a los catalanes, me pongo negra», ha dit aquesta setmana Carmen Maura en la presentació d'una pel·lícula cofinançada per TV3. Dies abans, davant les promeses fetes per Sánchez d'inversió a Catalunya que ni tan sols complien el que diu l'Estatut, les portades dels diaris espanyols van ser idèntiques. Sánchez compra el vot dels separatistes, pluja de diners a Catalunya a canvi de l'estabilitat del Govern.

Recordem, un cop més, que els ciutadans de Catalunya, encara que es considerin espanyolistes, són castigats per un dèficit fiscal mitjà de 16.000 milions anuals que perjudica la salut, l'ensenyament, el benestar social, la mobilitat, etc. I que de forma reiterada els números que apareixen als pressupostos solen estar per sota del percentatge de la població, 16%, i per sota encara més de la contribució al PIB, 19%; i encara més per sota de la recaptació d'impostos, més del 21%. Que la xifra pressupostada s'executa en un 20% del total de mitjana i això fa que, al final, en obra executada, estiguem rebent per sota del 10% del total espanyol.

Doncs bé, malgrat aquestes dades contundents, la demagògia dels mitjans de comunicació anticatalans no s'atura. Però si algú es pensa que ve d'ara, s'equivoca. De fet, la guerra dels Segadors del segle XVII ve propiciada per la denúncia des de Castella que Catalunya no contribueix a les despeses de la monarquia. I segueix al llarg del temps, el segle XIX, amb l'enveja davant del procés d'industrialització català. I es dispara quan des de Catalunya es gosa enfrontar el que ja llavors era una sagnant discriminació econòmica. A cavall de segles, amb la pèrdua de Cuba i Filipines, la classe dominant espanyola entra en depressió. En aquest marc hem de situar dos episodis. Foment del Treball va liderar la reclamació d'un Concert Econòmic com el que hi havia al País Basc. I per altra banda, hi hagué un moviment de desobediència civil impulsat pels botiguers, el Tancament de Caixes, pel qual es van negar a pagar impostos i van abaixar les persianes. Un capità general d'arrels bagenques, Eulogio Despujol, heroi de Cuba i Filipines, va proclamar l'estat de guerra, i multiplicà les multes i els empresonaments de botiguers.

El debat de l'Estatut del 1932, durant la República, també donà episodis lamentables de catalanofòbia basada en suposats tractes de favor econòmics.

Però en la darrera etapa, des del 1977, ens trobarem amb reiterades polèmiques relacionades amb els fluxos interterritorials de diner públic. A mitjan anys 90 vaig tenir ocasió de fer un treball de recerca que va culminar en el llibre Cornuts i pagar el beure. Era l'època del primer traspàs a la Generalitat del 15% de l'IRPF en el darrer període González. I els següents ridículs traspassos del primer període Aznar. Les proclames incendiàries contra les concessions als catalans van ser constants, tant contra el PSOE, com contra el PP.

Vegem una mostra del que es deia. Davant del traspàs del 15% de l'IRPF, s'acusava el secretari d'estat Zabalza de parcialitat per ser català. L'inefable Rodríguez Ibarra preferia anar a eleccions que dependre dels catalans. L'Heraldo de Aragón donava com a guanyadors bascos i catalans. A Las Provincias, diversos articulistes es lamentaven que els diners dels espanyols anessin a Catalunya. Guerra advertia que els pactes podien generalitzar la demanda regionalista «ante el temor que los catalanes salgan con las alforjas llenas». Raúl del Pozo deia que González enviava emissaris a Pujol com si fos rei d'Espanya i comparava els catalans amb sudistes, i afegia: «pero menos mal que González no es Linclon, porqué así nos evitamos una guerra civil». Federico Jiménez Losantos escribia «La cuestión de fondo es si en el dinero de los españoles manda también el presidente de la Generalitat (...) la decadencia de la nación española se nota en cosas como ésta».

El Govern de Madrid va canviar el 1995, però les crítiques van seguir. Laments que Espanya hagi de pagar les rebaixes a les autopistes catalanes; segons el Correo de Andalucía: «Pujol impone a Aznar un sistema que roba a los andaluces». Losantos tornant a la càrrega dient que el pacte amb Pujol, que significava la decapitació de Vidal-Quadras, era la fi del PP com a partit nacional espanyol; Fernando Soto cridava a la insurrecció andalusa para evitar que colin la pela a Catalunya. I Arturo Pérez Reverte, en un article titulat «El plátano de Pujol», criticava Aznar per donar la lluna en un cove i ser incapaç de defensar la unitat d'Espanya com havia fet el mateix Pujol en una recent visita a la Padània. L'ABC titulava «Pujol el insaciable» i Felipe González, a l'oposició, es conjurava per no acceptar una estructura fiscal de conformació confederal.

Resumint, doncs. Aquells que diuen que el procés ha despertat l'ultraespa-nyolisme menteixen. En el marc de les misèries autonòmiques, el relat espanyolista ja era el mateix. Per això, molta gent es va anar fent independentista.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook