27 de gener de 2019
27.01.2019
Regió7

VENEÇUELA I LA PELA

27.01.2019 | 00:07
L'encara president de Veneçuela, Nicolás Maduro

Començo deixant clar que el postchavisme de Maduro és un règim populista del qual han desaparegut molts drets civils, en el camí cap on va Espanya. Aquest règims nascuts de revolucions populars o militars contra les dictadures de dreta o les democràcies podrides i corruptes, amb poques excepcions a Iberoamèrica acaben igual que aquells que van liquidar. El recurs a l'enemic exterior, a la unitat del poble, al control estatal del sector extractiu que acaba corrompent la nova classe política són algunes de les constants d'aquests règims. En aquest marc la confrontació simbòlica amb els EUA és una bandera per aglutinar el patriotisme popular. És en aquest marc que cal situar la partida d'escacs geoestratègica d'acollir amb els braços oberts Rússia i Xina, clares dictadures. Lamentablement casos com els de Veneçuela o Nicaragua alimenten els discursos revengistes de la dreta més tronada. Per ara els països que s'han escapat d'aquesta llei del pèndol són Perú, Equador i Bolívia, amb uns certs èxits econòmics i de millora de la justícia social.

Dit això, malgrat que el règim de Maduro fos una caricatura de democràcia, no justifica en absolut que els EUA, molts països sud-americans i altres d'occidentals hagin donar suport a l'intent de cop d'estat realitzat des de l'assemblea nacional. Per què aquesta pressa de reconèixer el nou president? És per democràcia? Aquests mateixos que corren a atacar Maduro per autòcrata defensen o callen davant totes les dictadures àrabs. Què hi ha al darrere d'allò que connecta la posició de Trump amb la del «trifachito» espanyol i de Felipe González?

Fa més d'un any que Felipe González es va convertir en defensor de membres de l'oposició empresonats. Fins aquí res a dir. Però recordem què explicava Maduro d'ell. El va acusar de conspirar ja en època d'Hugo Chávez per tal que vengués la companyia estatal telefònica «a un consorci que ell representava».

En contraposició, Felipe González ha arribat a dir que Pinochet era millor que Maduro. Perquè els llaços de Felipe González amb la política veneçolana venen de molt enrere. De la seva relació amb el president Carlos Andrés Pérez a través de la Internacional Socialista.

Pérez havia acabat el seu primer mandat el 1979 amb una acusació oficial de corrupció. El seu segon mandat es considera com el més corrupte de la història i que ha deixat seqüeles fins avui. En obrir les portes de Veneçuela a la privatització d'empreses, el gran capital espanyol va començar a realitzar inversions a Veneçuela, el que al seu torn era venut com un èxit a Espanya per part de Felipe González. Són els anys del gran desembarcament de PRISA, grup mediàtic el suport al PSOE.

La corrupció més els ajustos econòmics dictats per l'FMI i que Pérez aplicava van disparar la protesta social, amb allò que es va conèixer com el Caracazo. Els disturbis van deixar un saldo de més de 300 morts i més de 2.000 desapareguts. Felipe González no es va immutar en el seu suport a Carlos Pérez. Al final el mateix Congrés veneçolà hagué d'obrir una causa perquè Pérez pogués ser jutjat per corrupció i va haver de deixar la presidència el 1993.

El Caracazo va provocar que un sector de les Forces Armades prengués consciència social i intentés intervenir. D'aquí sorgí Hugo Chávez i el chavisme que el seguí. Llavors González va esdevenir un valedor d'excel·lència del capital financer, i en concret dels interessos del capital espanyol a Veneçuela. I no ho ha fet gratis. La croada de PRISA i González contra Chaves ja no s'ha aturat.

I un apunt per acabar, perquè es vegi com el conglomerat VOXPPSOECs fa els discursos a mida. Això d'ara contra Maduro no és un cop, com el de Catalunya. I davant de les afirmacions de Maduro que a Veneçuela no hi havia presos polítics, sinó polítics presos (els sona?), Felipe González respongué: «Hi ha polítics presos per fer política». Olé.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit