Es tracta d'una pràctica habitual al sector financer que s'ha utilitzat de forma massiva durant la crisi. Les entitats agrupen els crèdits impagats que consideren que ja no recuperaran i els col·loquen a fons voltors o firmes especialitzades en recobrament. Encara que el preu acostuma a ser de saldo, al banc li surt rendible perquè li permet alliberar provisions, mentre que el comprador en té prou amb recuperar un petit percentatge d'aquests préstecs per guanyar diners. El problema acostuma a ser per al consumidor que va contractar el préstec, que, de sobte, es troba amb una companyia que desconeix i que generalment és bastant més activa que les entitats tradicionals per intentar recuperar els diners.
Tot i que el gran volum de crèdits que es traspassa provoca que no sempre la informació que reben els compradors estigui actualitzada o que disposin de la documentació necessària, les entitats de recobrament no tenen gaire miraments a l'hora de recórrer als tribunals per exigir el deute afectat. No obstant això, els jutjats comencen a frenar les pretensions d'algunes d'elles.
És el que acaba de fer, per exemple, el jutjat de primera instància número 11 d'Alacant, que ha desestimat la pretensió d'una d'aquestes companyies, que reclamava una mica més de 1.600 euros a una dona per un crèdit que, suposadament, havia concedit al principi una altra entitat i que, posteriorment, l'havia traspassat a aquesta mercantil.
El curiós del tema és que la demandant tot just va aportar com a prova un «certificat de cessió de deute» i un altre document en el qual es feia constar l'import de la quantitat reclamada, quelcom que lògicament va posar de manifest l'advocat defensor. Posteriorment, la mercantil va aportar el suposat contracte del préstec però sense que aparegués signat per la demandada ni físicament ni electrònicament. Com és lògic, el jutge va decidir tombar la demanda en considerar que no havia quedat acreditada «la realitat i existència de cap contracte de préstec».
Proliferació de casos
«Sembla que és una cosa que s'està convertint en norma general. Tenim ja una desena de casos similars en què aquest tipus de companyies presenten demandes sense tenir la documentació necessària», assegura Beatriz Vildosola, del bufet Cañizares Advocats, que és el que va aconseguir aquesta sentència. «Moltes d'aquestes demandes es presenten com a judicis monitoris i, si l'afectat no s'hi oposa, va per davant i es decreta l'embargament. Per sort, els jutges estan cada vegada més conscienciats amb la defensa del consumidor i molts ja comencen a revisar les condicions dels préstecs d'ofici, per si hi ha clàusules abusives, per al que necessiten el contracte», assenyala Vildosola.
«Els fons voltor ho estan fent bastant malament. Com que acumulen moltíssims assumptes, els encarreguen a grans bufets que després presenten les demandes com en una xurreria i s'estan veient moltes irregularitats», apunta un altre especialista en litigis bancaris, Pedro Pérez.
En aquest sentit, l'advocat denuncia especialment la falta de transparència amb la qual es realitzen aquestes compravendes de préstecs i assenyala que alguns jutjats comencen a frenar demandes en base a l'article 1.535 del Codi Civil, que exigeix que, quan es ven un crèdit, el deutor pugui exercir el dret de retracte. És a dir, que, en teoria, el comprador del crèdit ha d'informar el prestatari i aquest tindria dret a extingir el seu deute els nou dies següents pel preu que el fons o la companyia de recobrament van abonar a l'entitat financera. Tenint en compte que aquestes operacions es tanquen amb descomptes de fins al 90% o el 95%, algú amb un deute de 100.000 euros podria quedar alliberat amb el pagament de 5.000 o 10.000 euros, més interessos i costes. Això sí, ha de tractar-se d'un crèdit litigiós, el que significa que en el moment de la cessió hi hagi algun tipus de procediment judicial iniciat i que el deutor discuteixi alguna de les condicions. No obstant, el mateix Pérez assenyala que es tracta d'una qüestió «controvertida» que no tots els tribunals accepten, «tot i que cada vegada semblen més proclius».
Estratagemes
Més enllà de les discussions judicials, alguns advocats, com Carlos Zarco, també denuncien els mètodes bastant agressius que utilitzen algunes de les companyies -no totes- que adquireixen aquests préstecs. «Solen molestar la gent amb trucades, de vegades per reclamar deutes que ja estan pagats», denuncia el lletrat. Altres vegades utilitzen estratagemes poc clares. «Quan un dels meus clients els va dir que volia que fos el seu advocat qui parlés amb ells, li van dir que per a això havia de signar una autorització. Quan ho vaig veure, li vaig dir que ni ho fes perquè en el document reconeixia el deute que es discutia», recorda Zarco.
Entre els afectats per aquestes cessions de crèdit hi ha moltes persones que van perdre la casa, després que el banc l'embargués, però que segueixen devent una part de la seva hipoteca, ja que el valor d'adjudicació no va cobrir el total de l'import del préstec. També hi ha molts consumidors amb deutes generats per targetes de crèdit de les revolving o per crèdits personals.
