Diumenge passat començava la meva diagnosi sobre el sistema del coneixement a Catalunya, arran de la meva intervenció en el llibre de Josep M. Vilalta Construint la Catalunya del coneixement (1985-2015)». Avui continuo.

1. Com a fruit per l'aposta científica en el currículum universitari s'han creat nombrosos grups de recerca incentivats des de l'administració. Però, un cop més, el pes burocràtic del model espanyol ha estat un obstacle per poder aprofitar l'enorme excel·lència individual o grupal en recerca. Aquest fet va portar Mas-Colell a crear centres autònoms de recerca d'excel·lència. Política que personalment vaig seguir i ampliar en el meu mandat i que ha tingut continuïtat. Aquest centres independents i el programa ICREA de captació de talent internacional són a la base del boom de la recerca catalana a escala europea i la seva absoluta hegemonia dins de la Península.

2. L'augment de la competència entre universitats incloses les territorials, d'entrada és bona per al conjunt del sistema. Aquesta competència s'incrementaria sense una organització tan funcionarial del professorat que permetés la mobilitat interuniversitària, almenys dins de Catalunya. L'excel·lència individual es trobaria amb l'excel·lència institucional i crearia poderosos moviments emulatius, on ara hi sol haver només batalles corporatives basades en el poder i la influència.

3. L'augment de la competència també prové de les noves universitats privades. Fins al punt que aquestes, tant les catalanes com els nous models d'ensenyament a distància de grans centres internacionals, seran un detonant per forçar els canvis que la universitat pública necessita urgentment i que mai no arribaran per dinàmica interna.

4. Cal reforçar el paper dels Consells Socials perquè compleixin a fons el mandat que els dona la llei. Tinc el goig d'haver protagonitzat el recanvi en la composició de tots ells de manera que, per primera vegada, les presidències i membres no eren ocupades per excàrrecs polítics o gent de confiança partidista, sinó per empresaris sense tenir present la seva filiació. Per primera vegada, i davant dels conflictes habituals a l'entorn del finançament universitari, que per cert va arribar al zenit en el meu mandat, les presidències dels Consells exigien seriositat i balanços de gestió als equips rectorals.

5. Englobant bona part de totes les bones pràctiques que es feien, i marcant horitzons de futur ambiciosos, ha estat clau, ja en la darrera dècada, la signatura el 2008 del Pacte nacional per la recerca i la innovació, consensuat per universitats, centres de recerca, empresaris, sindicats, tots els partits polítics i moltes altres entitats. Aquest pla seguia les passes d'altres països nòrdics que permetien acordar i caminar juntament en la mateixa direcció perquè sector públic, empresa privada i àmbit acadèmic i de recerca augmentessin la seva col·laboració per assolir un país triomfador en el marc de la nova revolució econòmica, tecnològica i social en què estàvem immersos.

6. La reivindicació habitual és més diners per a la universitat. Però no s'hi val a fer comparatives amb estats europeus sinó es té present un nivell de PIB similar i el dèficit fiscal català. Per tant, quan els rectors reclamen diners seria bo utilitzar arguments contrastats, comparant amb realitats comparables; i també que l'acadèmia fos la primera en la lluita per un finançament just, sense el qual el pressupost de les universitats continuarà restrictiu. I també per una raó de tipus progressista. Un govern amb sensibilitat social i pressupostos justos, quina és la primera obligació que té? Garantir la qualitat de l'escolarització obligatòria i gratuïta, que és la base de la igualtat. L'ensenyament postobligatori, si no hi ha prou diners, és lògic que sigui sufragat pels particulars. La discriminació social que podria significar aquest fet s'ha de contrarestar amb una bona política de beques, aquestes que l'Estat s'ha negat mai a traspassar a la Generalitat després de diverses sentències del Constitucional. Ara bé, en cas que Catalunya disposés de recursos propis, seria el debat públic o polític el que hauria de determinar si s'oferirà el model d'universitat gratuïta o el model de copagament privat amb abundoses beques.

7. Cal superar l'etapa del totxo universitari insaciable. Prou construccions. Dignifiquem i fem manteniment i rehabilitació del que ja tenim. I dediquem esforços inversors al contingut: personal i instruments de docència i recerca

8. I finalment, per a avui, les bondats de la descentralització universitària queden a cops qüestionats per la incapacitat del Govern d'imposar o pactar un mapa universitari i de recerca. Mapa que, superant localismes i centralisme, fos capaç d'adjudicar especialitzacions a cadascuna de les universitats, especialment en aquelles carreres i línies de recerca que es voldria que fossin excel·lents.