Aquesta setmana he tingut l'ocasió de presentar els autors del llibre La industria 4.0 en la sociedad digital: Antoni Garrell i Llorenç Guilera. Ambdós enginyers, l'un abocat al camp de l'escola de disseny ESDI i l'altre especialitzat en psicologia de la creativitat. El llibre és un bon compendi dels escenaris que ens esperen els propers anys a les societats més industrialitzades. El concepte Indústria 4.0 apareix a Alemanya fa cinc anys, a Hannover, com a resultat de reflexions prospectives sobre com incidiran les noves tecnologies en els processos productius. L'Internet de les coses, el big data, la computació al núvol, la robotització.

Els autors del llibre, seguint altres analistes, situen aquests canvis en el marc de la quarta revolució industrial. Recordem les tres primeres: la del vapor, la força hidràulica i el carbó; la de l'electricitat, la química, el ferrocarril, la producció massificada; la informàtica i l'automatització. Etapes que es corresponen bastant amb l'evolució de la societat i la política, des de la creació dels Estats nació i dels mercats nacionals, passant per la fase d'imperialisme i xoc pel control dels mercats exteriors, i acabant amb l'esplendor i fi de la guerra freda i els blocs, en paral·lel a l'establiment d'estats del benestar a Europa i Occident.

El llibre recorda que Catalunya té una bona posició industrial amb relació no només a Espanya sinó a bona part d'Europa. Les dades de la Cambra de Comerç del 2017 són que el 22,1% del PIB és d'origen industrial, que ha remuntat un punt des que es va arribar en els moments més durs de la crisi que començà el 2007. Ara bé, aquesta xifra és enganyosa perquè, seguint paràmetres europeus, caldria considerar també les empreses proveïdores de serveis a la indústria, les tasques de les quals fa cinquanta anys estaven internalitzades a dins de l'empresa industrial: manteniment, neteja, comptabilitat, disseny, logística... són àmbits que avui dia poden trobar-se fora de la indústria estricta. Llavors, si es considera també aquest àmbit, Catalunya obté més del 50% de PIB i de treballadors fruit de la galàxia industrial.

Per això Garrell i Guilera adverteixen de la necessitat d'accelerar la transformació cap a la fase 4.0 de la indústria catalana. El llibre explica que no es tracta només d'utilitzar les noves tecnologies per augmentar la productivitat dels productes que ja es fabricaven, sinó que cal fabricar productes nous. La fàbrica intel·ligent, automatitzada, connectada amb el client final per tal de dominar els estocs, la demanda i la logística consegüent, però també un consumidor que influirà de forma creixent en el disseny del propi producte, cada cop més customitzat.

I els productes nous hauran de ser necessàriament intel·ligents. L'altre dia llegíem una notícia relacionada amb un celler capdavanter de la DO Bages que experimentava amb el vi intel·ligent: ampolles que advertiran del moment idoni per al consum a partir de les variables d'entorn que hagin pogut influir i de la mateixa maduració. Teixits que refrescaran o escalfaran en funció de la temperatura exterior i interior. Cotxes amb conducció automàtica que pot ser que acabin posant fi a la disputa entre taxis i VTC (vehicles turístics amb conductor). Aliments amb traçabilitat garantida des del lloc de producció fins al moment del consum. Etc.

La dimensió majoritària de pimes a Catalunya posa un obstacle afegit al canvi necessari. I per això més que mai es recomana la cooperació al si de clústers definits per objectius: aigua, mobilitat, salut, alimentació sana, oci infantil, etc. En aquests clústers hi ha empreses no necessàriament competidores sinó complementàries, així com centres tecnològics i de recerca, i en el millor dels casos laboratoris de consumidors o usuaris.

Un altre coll d'ampolla que detecta el llibre és el de la formació. Caldrà reciclar treballadors que caiguin amb la robotització creixent, caldrà formar joves en competències digitals complexes.

Amb tot, hi ha uns condicionants generals sense solucionar respecte als quals això del 4.0 no necessàriament ens assegurarà la bondat del canvi. La sostenibilitat del planeta, la lluita pel control oligopòlic de l'aigua, les energies o l'alimentació, la governança democràtica o autocràtica de les societats, el debat ètic sobre la bioenginyeria i la robòtica humanitzada.

Que la Xina destini mils de milions a implantar la intel·ligència artificial a mi no em fa cap gràcia, si ha de servir per controlar qualsevol moviment dels seus ciutadans com ja està fent. En canvi, em dona un cert alleujament que societats profundament democràtiques com les nòrdiques s'estiguin preparant de valent, com és el cas de Finlàndia, on s'estan formant 55.000 ciutadans, l'1% de la població, en els conceptes bàsics de l'aprenentatge automàtic i la robòtica.