El Brexit es produirà i ho farà de la pitjor manera. Amb repercussions per a la Gran Bretanya i Irlanda i per a la resta de la Unió Europea. És lògic, és oportú? Tant és! Hi ha molt d'identitat en risc i de sentiment de malfiança cap al continent que difícilment es poden combatre amb raons. El famós acudit meteorològic britànic: «El continent europeu aïllat per la boira», expressa la pervivència d'una imatge autocentrada dels britànics, especialment els anglesos. No seria el mateix en el cas dels escocesos. I en menor mesura de gal·lesos i nord-irlandesos on l'antieuropeisme és minoritari o no gaire majoritari.

El moviment d'Anglaterra cap a l'aïllament o cap al retorn a l'atlantisme es pot adjudicar de manera fàcil a una pulsió neoconservadora o populista. Però potser simplifiquem massa. Una població tradicionalment escèptica en relació amb el continent no pot tenir gaires esperances en veure la deriva econòmica europea al so de l'Alemanya, la seva impotència d'actuació conjunta davant els reptes internacionals: Orient Mitjà, immigració, Rússia..., i la seva evolució cap a populismes dictatorials des de Polònia a Espanya, etc.

La qüestió, però, és que darrere del Brexit hi haurà moviments econòmics. Empreses financeres que operaven des d'un cert paradís fiscal per a tot Europa i que ara es mouran cap als Països Baïxos. Però també seus d'empreses britàniques i multinacionals de tipus tecnològic amb molt mercat europeu que cercaran un nou emplaçament agradable. Estem amatents des de Catalunya a aquest moviment?

El Govern de Catalunya ha informat de l'establiment d'un programa d'emergència Brexit de cara a les empreses catalanes liderat per Acció, per mirar de minvar els impactes negatius per a nosaltres de l'aparició de duanes entre els dos països. Això és la política a la defensiva que cal fer, però ens hem de quedar aquí? Crec que no.

L'altre dia comentava com de forma descarada hauríem d'apostar també per enfilar-se al carro que circularà per la ruta de la seda xinesa. Doncs avui aposto per fer de Catalunya un territori British friendly. Psicològicament el moment és bo. L'Estat espanyol, aprofitant la feblesa transitòria dels britànics, està furgant en la ferida històrica de Gibraltar imposant vetos a la Gran Bretanya a través de la UE i aconseguint la qualificació de colònia per a Gibraltar. Qualificació que es nega a reconèixer a Espanya per a Ceuta, Melilla i les illes Chafarinas i Alborán, penyal d'Alhucemas i de Vélez de la Gomera i illa de Perejil. És evident que el Govern britànic està molt emprenyat. I per això no m'estranya que, en aquest joc de simbolisme que de vegades és la diplomàcia, fa dos dies l'ambaixador britànic fos rebut amb tots els honors al Palau de la Generalitat pel president i vicepresident de Catalunya.

No sé de què van parlar, però caldria que des de Catalunya, amb una Barcelona principal node de coneixement de la Mediterrània, darrere d'Israel, es posessin catifes vermelles a qualsevol iniciativa britànica. A la tradicional animadversió de l'Estat francès i la seva diplomàcia que fins i tot en temps molt calmats havia impedit visites de delegacions de la societat civil francesa a Catalunya, caldria respondre amb un acostament per interessos geopolítics i econòmics amb el món britànic. I és obvi que, dintre d'aquest món, les empreses i institucions escoceses que se senten encara molt més perjudicades pel Brexit que les angleses podrien trobar a Catalunya una plataforma d'acció sobre la UE i l'Àfrica per compensar-ho.

La xifra alta de turistes britànics, alguns d'ells arrelats a les nostres comarques, la presència d'investigadors en els centres de recerca catalans, la residència d'alts directius de multinacionals britàniques fa temps arrelades a Catalunya són els principals ambaixadors i prescriptors que el Govern de Catalunya hauria d'utilitzar per captar noves presències, noves inversions.

I no cal dir que, en el pla polític, hi ha camp per recórrer. Tot i recordant que la Gran Bretanya Estat no s'ha portat gaire bé amb Catalunya en els dos moments crucials de la seva història. En la guerra de Successió, on malgrat haver signat una aliança contra els Borbons, Catalunya va quedar abandonada. I en la guerra civil, on Churchil es desentengué de la sort de la democràcia espanyola per por del comunisme.

I, malgrat això, centenars de militants clandestins catalans, especialment del Front Nacional de Catalunya, feren de passadors de soldats britànics per la frontera i forniren d'informació confidencial el consolat britànic de Barcelona. Per conèixer aquests lligams tradicionals, reeixits o frustrats, hom pot llegir la guia del manresà Joan M. Serra, aparegut fa dos anys: La Barcelona britànica i irlandesa (Cossetània edicions).