19 de maig de 2019
19.05.2019
Regió7

AMB LES GARROFES

19.05.2019 | 00:37
Votació a les municipals a Navàs el 2015

Falta una setmana per a les eleccions municipals. I, malgrat que les administracions locals no tenen capacitat legislativa, poden i han de tenir un paper fonamental a l'hora d'abordar els principals reptes que té avui la nostra societat. És molt possible que el que acabi determinant el vot del ciutadà siguin impressions o emocions, més que raonaments. I que, quan aquests hi són, s'enfoquin en temes que no són determinants. Una ciutat ben gestionada ha de donar una qualitat de llocs públics intergeneracionals i oferir els serveis essencials d'educació i salut, que són clarament competència del Govern.

Però seria bo que amb sinceritat i valentia es discutissin altres temes que es podrien abordar amb mesures municipals o publicoprivades.

Parlem per exemple de l'envelliment creixent. Catalunya envelleix, i algunes ciutats, com Manresa, més. Llavors, podem situar la solució del problema només en la reclamació de noves places de residència, però en canvi ajornar un debat sobre el canvi de model que ha de comportar l'allargament de la vida per sobre dels 80 anys. Mentre l'administració de l'Estat o de la Generalitat no acabi de reaccionar, seria bo promoure directament o acompanyar iniciatives privades o cooperatives que engeguin projectes d'edificis amb serveis compartits i pisos amb la màxima accessibilitat per a persones que no necessitin un ingrés sociosanitari. En aquests casos, l'aposta per una comunitat hauria de tenir una prima en forma de suport públic respecte dels que optin per residir en el domicili habitual amb atenció domiciliària.

Hi ha un altre vessant de l'envelliment molt positiu però gens aprofitat. La jubilació massiva de gent en estat físic i mental quasi perfecte dona un potencial de voluntariat, en alguns casos incentivat econòmicament, per cobrir serveis de millora de la vida ciutadana que és impossible afrontar des del servei públic. Havent viatjat per Europa, qui no ha vist jubilats regulant el trànsit a la sortida de les escoles, fent de guies turístics complementaris, o amb iniciatives d'acompa-nyament de malalts o de gent més gran solitària?

Un altre gran tema és el de la inserció del jovent amb fracàs escolar i el dels menors immigrats sense acompanyament. Sabent que les competències són més amunt, els ajuntaments amb col·laboració de patronals, sindicats i entitats podrien multiplicar àmbits de formació estrictament professional perquè als 16 anys s'inserissin en treballs de tot tipus; i això fos compatible amb la continuïtat d'una certa formació. L'obsessió per tractar tothom amb el mateix raser per tal d'integrar en el circuit educatiu regulat persones que hi estan rebotades o no tenen capacitat per incorporar-s'hi, és un greu error que incrementa el fracàs de la inserció social.

Sabem que el marc laboral és una concertació entre empresaris i sindicats i que mantenir el salari mínim a menys de 1.000 euros permet que certs oficis tinguin poca atractivitat; i que el nivell de subsidis sumat a l'economia informal impulsin molta gent a no treballar. Dit això, la política de taxes i d'impostos sobre activitats i béns immobles dona marge per afavorir la rehabilitació d'habitatges, sempre que els arquitectes no demanin a un pis del barri vell unes prestacions de pis nou. Un problema, aquest de l'estandardització de la normativa, que rebenta també les possibilitats de reimplantació dels petits comerços i restaurants i bars als baixos dels centres històrics.

Una altra font de llocs de treball és una aposta valenta per les energies renovables en tots els edificis, començant pels públics, però donant prioritat als privats que les instal·lin en habitatges o en edificis industrials. I, finalment, carregant impositivament aquells que no avancin en la transició energètica. L'aposta per un model d'autoconsum energètic màxim és la millor contribució en la lluita contra el canvi climàtic i una font enorme d'ocupació.

Amb sous majoritàriament de subsistència, l'accés a l'habitatge passa a ser una necessitat dramàtica. Per això la notícia de la setmana que la consellera de Justícia, Ester Capella, anunciava una regulació del preu dels lloguers és una bona nova. Caldrà regular amb criteris objectivables en funció de la tipologia del pis. Caldrà definir els habitatges turístics en edificis compactes i no dispersos, amb serveis compartits; i en aquest cas es podria deixar actuar el mercat. Caldria legalitzar el bed and breakfast, sempre que fos proporcionat per famílies o persones grans amb necessitats de complement d'ingressos.

La seguretat és molts cops un tema subjectiu, però la percepció del qual es deu a accions reiterades aparentment insignificants. Quan les parets dels edificis, fins i tot els més emblemàtics, apareixen plenes de pintades que persisteixen mesos o anys; quan les deposicions canines són una cursa d'obstacles a molts carrers d'una ciutat sense que els propietaris rebin un correctiu exemplar, la sensació és d'inseguretat, perquè no hi ha autoritat. Després vénen els focus de bregues en alguns punts de la ciutat. I, més tard, vindran les accions reincidents sense inculpació d'aprenents de delinqüent. I l'escalada acabarà amb l'extorsió d'estafadors a avis, o els assalts de grups organitzats. Les actuacions antivandàliques exprés per part de l'Ajuntament i la col·laboració ciutadana en la denúncia d'aquests fets i l'actuació eficient de les policies han de ser antídots davant la inseguretat.

Molts reptes, doncs, a partir del 26 de maig.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit