Abans-d'ahir l'Institut Lacetània de Manresa em va convidar a fer la presentació del llibre Lacetània 50 anys. 1968-2018», encarregat amb motiu de l'aniversari. L'autor n'ha estat Francesc Vila, director de l'escola en els períodes 1986-89 i 2002-2006 i amb altres càrrecs directius en diversos períodes, assistit per les exprofessores Rosa Lóbez i Carme Botifoll.
El llibre recull la història del centre, que, com que és més que centenària en els seus orígens, permet recórrer els diversos moments socials i polítics de la ciutat. Els orígens cal buscar-los en la creació de l'Escola d'Arts i Oficis de Manresa, que tingué la seva seu al col·legi Sant Ignasi i s'inaugurà el 9 de maig del 1902. La seva creació, d'iniciativa municipal i empresarial, responia a la demanda, cada cop més gran, de formació de la classe obrera. L'alcalde Maurici Fius i Palà, un republicà federalista, en fou l'impulsor. Era la demostració de l'absència de l'Estat i de cap institució d'autogovern. Per això la societat civil i el municipalisme progressista suplien allò que l'Estat no feia.
Després de la Guerra Civil Espanyola, l'escola reprengué la seva activitat al Grupo Escolar Generalísimo Franco. I alguns professors van ser depurats per motius ideològics. Passats els anys més autàrquics del franquisme tot es començava a bellugar, fins i tot dins del règim. A l'octubre del 1956 es forma la Junta Local de Formación Profesional amb l'alcalde de la ciutat, Joan Prat Pons, i els vocals, Ramon Espelt, director de l'Escola Municipal d'Arts i Oficis; Ernest Sala, delegat del sindical vertical; Valentí Santamaria, prevere; Antonio García, delegat del Frente de Juventudes; Josep Muntada Bach, inspector de zona de primària; Joan Ramon Moré, en representació de la indústria; Josep M. Manubens. regidor de Cultura, i Joan Palat.
El 1958, amb la compra i cessió al ministeri dels terrenys on hauria d'edificar-se la nova escola, la Cambra de Comerç manresana es començà a comprometre en el projecte. I va fer un estudi en què xifrava en 7 milions de pessetes anuals la contribució obligatòria de les empreses de la comarca del Bages per a la formació professional (cada empresa havia de pagar a l'Estat l'1,20% dels salaris dels seus treballadors com a contribució a la formació professional). En els 30 anys de franquisme, fins a la inauguració del nou edifici els treballadors de la comarca, devien javer aportat al govern de l'Estat 210 milions de pessetes per formació a canvi de res. Fins i tot les institucions franquistes havien de recordar aquella discriminació. El conveni entre Cambra i ministeri va ser signat pel president de la primera, Joan Gallifa, industrial i propietari, i per l'alcalde Moll. Els arquitectes del projecte foren Pere Armengou Torra i Josep M. Armengou Vives. Noms tots ells vinculats als qui tallaven el bacallà a l'època de Franco. La incompetència del règim va fer allargar, però, deu anys el procés fins a la inauguració. Hi hagué dues subhastes, la segona deserta i corregida de forma irregular amb participació de capital privat on no arribava el que s'havia compromès l'Estat. Un cop inaugurada, l'alumnat triava majoritàriament l'horari nocturn, perquè treballava a jornada completa en alguna empresa i, en acabar, anaven a estudiar a la Maestria. El professorat també era pluriocupat. Solien treballar a jornada completa en una empresa -molts ho feien a Pirelli- i al vespre feien les classes a l'escola. Aquesta etapa la podem descriure com de transició d'una escola d'iniciativa civil i municipal a un centre oficial de l'Estat.
Vingué després la tercera transició de passar d'un sistema de gestió de l'escola en el marc autoritari a un de democràtic i participatiu. Amb el final de la dictadura creixé la reclamació per part de professors del claustre de l'ús del català i de modificar les formes de govern de l'institut. És el moment de l'FP1 i l'FP2. Fins que el curs 1980-81 el centre passa a denominar-se Instituto Politécnico de Formación Profesional.
A partir del mes de gener del 1981, tot l'ensenyament a Catalunya ja depèn del departament d'Ensenyament de la Generalitat, que marca les noves formes de governança democràtica. Coincidia també amb el primer mandat dels ajuntaments democràtics. Amb aquestes coincidències es produeix el relleu al davant de la direcció del centre en una línia més col·legiada i participativa. Són anys d'experimentació, de renovació, de voluntarisme, on molts professionals no miraven prim en les hores extres a les laborals.
I als anys 90 es produeix una quarta transició per passar d'escola d'FP a escola d'ensenyament mitjà implantant la reforma educativa. Són anys d'innovació pedagògica, de cursos de reciclatge, d'introducció dels audiovisuals, la informàtica, l'experimentació en ensenyament a la diversitat. Hores i hores de treball i discussions acalorades. I finalment, d'abordar la implantació de l'ESO ja com a institut d'ensenyament mitjà.
De la cinquena transició al segle XXI i dels reptes actuals en parlarem un altre dia.
