Corren temps de sinergies, de col·laboracions externes i de capacitat de teixir treball en equip. L'individualisme està mal vist, però davant d'aquesta forma moderna d'anar pel món, quan pujo a un avió sempre penso en el pilot. Només ell porta la nau. La resta som al darrere, sense fer res i sense poder-hi fer res. Només ell ens portarà a la destinació final.

Soc advocat i m'adono que, fent la meva feina, també piloto. No parlo de pilotar aparells o ginys, sinó conflictes de la gent. Quan tinc el client davant per primera vegada i m'explica el seu problema, que pot ser de temàtiques molt diverses, he de fer dues coses: escoltar-lo i intentar entendre'l.

Creieu-me que això requereix un esforç important. No sempre el client m'explica allò que és realment important del seu problema, sinó que només em parla del que és important per a ell. El que és important per al client pot arribar a ser intranscendent per a la solució del cas.

Quan el client veu que l'he entès, fins i tot més enllà del que ell pretenia, i que he desxifrat allò que no m'explicava però que era rellevant, apareix la màgia sense la qual l'advocat mai podria resoldre el conflicte que se li planteja. Aquesta màgia es diu confiança. Sense confiança la relació client-advocat és impossible. La confiança és un bé escàs, molt preuat. És difícil de guanyar i fàcil de perdre. Quan l'advocat rep la confiança del client pot començar a intentar de resoldre el seu problema.

S'inicia aquí un viatge totalment imprevisible, però el que no podré fer mai com a advocat és perdre el control de la nau. Qui piloto soc jo. Jo trio la ruta, el camí a seguir, els mitjans a utilitzar, sempre aspirant a trobar la via més ràpida, efectiva i econòmica per als que viatgem, inclòs, naturalment, el client. En aquest trajecte, el client sempre hi ha de ser, al costat o al darrere de l'advocat, però mai al davant, pel bé de tots dos.

De ben segur que ens trobarem obstacles, però han de ser obstacles que jo, com a advocat, hagi previst. Sorpreses, les justes. A la seva feina, l'advocat no vol sorpreses. Això passa perquè pensi en les estratègies a seguir, la forma de negociar, quines vies amistoses escrutar, com avaluar els riscos d'un litigi; on, quan i com plantejar un judici, o com evitar-lo; quines pretensions demanar i com demostrar-les. En definitiva, no només cal tenir la raó sinó que cal que te la donin.

L'advocat ha de ser un professional complet. Només així mantindrà la confiança del client. Coneixedor del dret, una mica psicòleg, una mica creatiu, l'advocat ha de ser una persona realista. Ha de pensar en totes les possibilitats, també en les negatives. És gairebé un model de vida. L'advocat acaba interioritzant aquesta manera d'actuar i sovint, fins i tot en la seva pròpia vida, intenta anticipar-se a problemes que encara no existeixen i que potser no existiran mai. És el primer pas per resoldre'ls.

La millor notícia quan arribi el desenllaç serà no haver perdut mai la confiança del client, acabi com acabi el cas per a ell, es resolgui o no el conflicte que em va portar a coneixe'l. La millor recompensa per a l'advocat serà un «gràcies!» sincer del client.

Com a advocat, quan penso en tot això sento una natural i inevitable adrenalina vertiginosa. Sento la soledat del pilot.