Deia fa una setmana que amb motiu del darrer acte de la commemoració dels 50 anys de l'institut Lacetània de Manresa vam tenir ocasió de reflexionar sobre l'ensenyament i en especial sobre la formació professional.

Un dels temes clau de futur és la permeabilitat dels centres educatius de secundària amb el territori, amb les competències que singularitzen el seu entorn, ja sigui en el camp de l'empresa privada com en el de la pública. Aquells instituts capaços d'establir aquest diàleg solen ser els més atrevits a plantejar canvis, de vegades disruptius, sobre el què i el com ensenyar. És una bona manera d'enfocar un futur canviant on caldrà plantejar-se moltes coses. Elaborar un projecte educatiu, escoltant les necessitats reals dels alumnes. Superar el corporativisme professional que defensa la permanència de l'stau quo actual del professorat i es nega a canvis com la dualització dels ensenyaments professionalitzadors. Superar la rigidesa burocràtica per permetre innovar en mètodes i organitzacions internes. Avançar en la didàctica i el treball per projectes. Connectar sistemàticament amb el teixit empresarial i del sector públic del territori. Connectar els alumnes amb la ciutat, les entitats culturals i esportives. Fomentar la creativitat al costat de les vocacions científiques tecnològiques i les humanístiques. El futur està en la confluència de competències, ni que sigui en equips de treball compartits. Garantir la formació al llarg de la vida en un país que té, curiosament, els índexs més baixos de qualitat en la formació continuada. Concebre els batxillerats com una etapa que no només ha de ser propedèutica de cara a la universitat sinó també professionalitzadora; en la mesura que les carreres universitàries també ho esdevinguin baixant de la torre d'ivori d'algunes facultats.

Si ens centrem en el futur de la formació professional (FP), aquesta és una de les eines més potents per revertir l'alt percentatge de població amb una baixa qualificació formativa i atendre les necessitats laborals i emprenedores en un context de ràpides transformacions de les professions i el context socioeconòmic.

Els països amb economies més productives i llocs de treball de més qualitat han fet una aposta decidida per la formació professionalitzadora i la seva innovació. A Catalunya, malgrat no haver estat capaços en trenta anys d'engegar de veritat el model d'FP dual que funciona a Alemanya i el País Basc, l'actual ensenyament professional afavoreix una notable inserció laboral dels joves que finalitzen els estudis: el 54,46% dels graduats en cicles treballen nou mesos després d'haver finalitzat els seus estudis; un 35,71% segueix estudiant (un 15,48% combina estudis i treballs) i només un 9,83% es troba en situació d'haver de buscar feina. A la vegada, però, els índexs d'abandonament d'estudiants, que no finalitzen els seus estudis, és preocupant, especialment als cicles mitjans, que arriben a un 40% (mentre que en els superiors són del 20%).

Per què portem tants anys de retard en la dual? Per què Catalunya al si de les comunitats autònomes apareix com de les més mal situades quant a formació contínua, que seria un altre element clau de la lluita per a l'ocupació? La resposta: la confrontació endèmica entre Educació i Treball, com a departaments que, en comptes de tenir una visió del bé comú, defensen els criteris corporatius dels seus funcionaris o clients respectius; sindicats de professors per una banda, sindicats de treballadors per l'altra, i també enfrontats amb les patronals, algunes de les quals han donat un exemple nefast de mal ús dels fons ocupacionals per a la formació dels aturats; casos que han acabat als jutjats; ineficiència dels fons que provenen de les quotes dels treballadors i empresaris, mal gestionats en el millor dels casos com a formes de finançament de les estructures burocràtiques dels agents socials.

Tornem, però, a l'FP reglada. El mes de març passat, Educació va presentar una resolució sobre l'organització de la formació en alternança -coneguda com a FP dual- que tenia com a objectius: fer una distribució curricular única per a cada cicle formatiu; incrementar les hores d'estada a l'empresa sense reduir les hores de formació en els centres educatius; potenciar el treball per competències; millorar les condicions retributives dels estudiants; potenciar l'acció tutorial com a eina per incrementar la fidelització de l'alumnat; crear la figura d'un instructor com a suport al tutor d'empresa; crear la figura d'un tutor coordinador de diferents empreses per tal d'afavorir la gestió administrativa dels convenis de les micro i petites empreses; i, entre altres innovacions, reconèixer les empreses que acullen alumnes en formació dual amb una «acreditació de qualitat» o «d'excel·lència formadora».

Les presses de la direcció general a publicar la resolució i les pressions corporatives del professorat que tem perdre hores, i dels sindicats i patronals que volen continuar conduint l'aigua al propi molí, han avortat un cop més l'intent de posar en marxa l'FP dual.

Totes les parts s'han donat una pròrroga per consensuar. Però, atenció: si la negociació no es fa amb la prevalença del bé comú, que és millor qualitat, més inserció laboral, més formació des dels primers cursos al si de l'empresa, només en sortirà un Frankenstein compost amb pedaços d'interessos corporatius.