Continuem analitzant l'Informe Anual de l'Economia Catalana del 2018 del departament de Vicepresidència i Economia pel seu interès. S'hi pronostica que la població de Catalunya creixerà fins als 8 milions de persones el 2030. I ho farà a causa de la immigració, perquè el saldo natural, de naixements, serà negatiu o molt feble. Aquell any, el 2030, hi haurà 1,8 milions d'habitants més grans de 65 anys (22,3 % del total; ara, el 18,8 %). Les comarques litorals i prelitorals són les que creixeran més, i les comarques occidentals seran les més envellides i menys dinàmiques.

D'aquestes dades tendencials se'n deriven algunes alertes. Sense revertir el model de polítiques de suport a les famílies estem condemnats a créixer només per immigració. Els països nòrdics fa 40 anys eren societats envellides i van fer un gir donant suport a la natalitat, facilitant l'emancipació dels joves, de les mares solteres, millorant els permisos de paternitat i maternitat, etc.

Per altra part, tot i una certa inèrcia històrica a la concentració poblacional a la costa i Barcelona, amb polítiques de planificació es podria atenuar o contrarestar el fenomen. Com ara amb la potenciació de clústers especialitzats territorials amb el suport de centres d'innovació i un veritable mapa universitari d'especialitats territorialitzat, així com amb una millora del transport públic a l'entorn dels nous nodes (Tortosa-Amposta, Igualada-Manresa-Vic, Lleida-Tàrrega, Girona-Figueres...)

Les dades de treball de l'informe diuen que la taxa d'ocupació va ser del 67,9 % (zona euro 67,3 %). La població activa va créixer el 0,4 %. Les afiliacions van créixer el 3 %, i l'ocupació (EPA), el 2,7 %. El 2018 van crear-se, en mitjana, 86.700 nous llocs de treball assalariats. D'aquests, el 68,3 % van ser indefinits i el 31,7 %, treballadors temporals. La mala notícia és que l'ocupació indefinida va créixer menys que l'ocupació temporal, de manera que la taxa de temporalitat va pujar al 21,9 %. I, d'altra banda, l'ocupació a la indústria es va desaccelerar mentre creixia a la construcció i als serveis, terrenys adobats per la temporalitat i la precarietat. Amb tot, la taxa d'atur continuava a la baixa el 2018 i se situa en l'11,5 % (la taxa d'atur més baixa en una dècada). Malgrat això, els àmbits més alts continuen sent els joves de 16 a 24 anys (27,7 %) i els estrangers no comunitaris (23,1 %). El percentatge de persones que treballen a temps parcial de manera involuntària i que voldrien treballar a jornada completa ha passat d'un màxim el 2016 (57,6 %) al 48,3 %.

El 2018, els costos laborals van augmentar el 2,0 %, lleugerament per sobre de la inflació (1,8 %) i després d'anys estancats o en retrocés. L'increment dels salaris pactats (1,95 % el 2018) és més alt que el 2017 (1,46 %), i similar a l'augment del cost laboral. Amb inflació baixa fa que es mantingui el poder adquisitiu dels salaris. Així, l'ajust salarial durant els anys de crisi va ser més intens per a les persones amb remuneracions més baixes. Amb la recuperació, les desigualtats salarials s'han reduït, però els efectes de la crisi encara es fan notar. El 10% de persones amb salaris més alts (decil 9), els té quasi 5 vegades més amunt que el 10% de persones amb salaris més baixos (decil 1).

El salari mitjà és aquell que en té tants per sobre d'ell com per sota. Doncs bé, l'índex de Kaitz -ràtio entre el salari mínim i la mitjana salarial- té molta variabilitat entre Comunitats Autònomes. A Catalunya, el 2017 era del 45,6 %. O sigui que el salari mínim representava el 45% del salari mitjà. En canvi a Castella i Lleó és el 60% i a Extremadura el 70%. Comparat amb altres Estats, fa quatre anys el Kaitz a Espa-nya s'homologava als estats més liberals com Estats Units i Gran Bretanya, però s'allunyava dels casos com Holanda 0,64, França 0,62, Itàlia 0,61, Bèlgica 0,57 i Alemanya 0,56.

D'entrada ja es veu una incoherència: perquè el salari mínim a Catalunya ens situa en un índex tan baix com els pitjors d'Europa, mentre a Extremadura el situen a la franja alta? No és només perquè a Catalunya hi ha un percentatge de gent més alt amb salaris per sobre del mínim que Extremadura, sinó perquè el salari mínim espanyol fa que en el cas castellà o extremeny la seva posició relativa en relació amb els altres salaris i també en relació amb el cost de la vida, els posa en un nivell relativament correcte. I en canvi a Catalunya, per posar-nos a nivells europeus, el salari mínim hauria d'estar a 1.200 euros tant per assolir la relació correcta amb la mitjana, com per a l'adequació al cost real de la vida, situat per sobre del 30% superior als de les Comunitats autònomes més barates.

Per altra part, el grau de cobertura del salari mínim interprofessional consisteix en el percentatge de treballadors que cobren un salari equivalent o inferior al del SMI. Amb l'actual salari de 900 euros ho cobraria entre el 7,6 i el 8,9% de la força laboral a tot l'Estat. A Catalunya els menors de 18 anys presenten una cobertura del 4,77 %, molt per sobre de la mitjana. La taxa de cobertura de les persones que entren al mercat de treball se situa en el 3,47%, també molt per sobre de la mitjana catalana. Aquestes xifres amaguen altres dades però: l'enorme abús d'hores extres no computades i la gran quantitat d'autònoms que aspirarien a un treball assalariat però acaben ingressant mitjanes similars o inferiors a l'SMI.