Hi ha una tornada de l'havanera dels Esquirols, Mediterrània, que fa «ai, la barca, ai, la vela, ai, la xarxa pescador». En aquest cas l'ai el podem dedicar a la banca; i darrere diríem: ai, l'empresa i ai, l'impositor!

Les entitats espanyoles són les més afectades per la decisió del BCE de mantenir interessos infinitèsims. La banca en aquests moments no mostra cap signe de fortalesa i no es percep en l'horitzó cap oportunitat.

Expertes ben informats constaten el pànic de molts directius que només veuen debilitats i amenaces a la seva situació. Una debilitat és la pèrdua de credibilitat. Des de la crisi financera, els bancs han estat vistos com els principals responsables de les bombolles. Els ciutadans van anotant en el passiu de la banca la tirallonga d'incidents: les preferents, les clàusules sòl, la disbauxa financera de les caixes i els judicis penals als seus consellers i executius, la sortida a borsa de Bankia, la caiguda del Popular i, darrerament, algunes imputacions per cooperació al blanqueig de diners, l'escàndol creixent del BBVA per la seva relació amb el comissari Villarejo o la baralla de gestors-espionatges inclosos- al Santander. La mala imatge ha calat tant, que les associacions de bancs i de les caixes han encar-regat a una agència de comunicació multinacional una campanya per intentar rentar-la.

Un altre temporal previst és que el preu del diner segueixi per terra, quan semblava que podia haver-hi una inflexió. Però el BCE ha decidit mantenir la seva política de tipus baixos per fer front a la desacceleració que s'acosta. Des que Mario Draghi va anunciar que tornarà a injectar liquiditat si cal, la capitalització dels bancs espanyols ha caigut en uns 8.100 milions d'euros, que és com si haguessin desaparegut del mercat borsari la suma de Bankia i Sabadell. Fins ara el negoci fonamental d'un banc depèn dels tipus d'interès i si s'aproxima a un entorn de menor creixement econòmic es ressentirà també la demanda de crèdit. Uns tipus a zero no permet remunerar correctament l'estalvi i, alhora, no permet elevar els interessos dels crèdits. El negoci bancari habitual fent aigües.

La segona amenaça per als banquers és la regulació. Però actuen com nens. Sense regulació fan bestieses que ens costen a tots cares. Però si els regulen es queixen de manca de llibertat per inventar negocis. La crisi va ensenyar a reguladors i supervisors que cal controlar les entitats perquè tinguin sempre el múscul financer suficient per afrontar qualsevol crisi. Però això comporta un increment de les exigències de capital als bancs. Mantenir alta la solvència frena el creixement, encara que vagi molt bé per a la seva estabilitat.

I la tercera amenaça és l'aparició de nous competidors no bancaris que compliquen el negoci tradicional a partir de la digitalització del negoci financer. L'operadora Orange ha creat el seu propi banc. Telefónica té una entitat de concessió de crèdits. Apple està a punt de llançar una targeta per a compres. I hi ha l'amenaça de Lliura, la moneda virtual que prepara Facebook, que pot revolucionar -si l'hi deixen llançar- el sistema de pagaments al món.

La reconversió que els bancs fan de les seves oficines i la pressió als clients per passar-se a la banca en línia són mostres de l'intent d'adaptar-se als reptes. De moment la banca desprestigiada encara sobreviu perquè el ciutadà no acaba de trobar alternatives que no siguin deixar els diners sota la rajola. Però estic convençut que apareixeran. No pot ser que una necessitat tan sentida no trobi una sortida en el mercat de l'oferta.

Mentrestant no està sent un bon any per als bancs espanyols en general, i per als que cotitzen a l'Ibex en particular. Perquè van guanyar l'11,2% menys fins al juny, i perquè en els últims sis mesos -des del febrer- han perdut 20.708.000 d'euros de capitalització borsària. Gairebé res. Per ordre de patiment: Caixabank, Bankia, Sabadell, Bankinter, BBVA i Santander.

En resum, un desastre que ens hauria de fer moure els nostres estalvis en direccions de banca o caixes de proximitat, ètiques o cap a la inversió en empreses productives del país.