Que ve el llop

Deu anys després de la caiguda de Lehman Brothers, el creixement s'estabilitza. I els riscos s'instal·len en la paralització del comerç, la crispació política, el nivell del deute mundial i la vulnerabilitat de certs països emergents. L'economista continua abonant reformes. Però quines que no siguin les receptes tradicionals a una crisi que és estructural?

Tots els grans diaris del sistema repeteixen com lloros el mateix. El Corriere de la Sera diu que amb la perspectiva econòmica mundial s'enfosqueix enmig de les tensions comercials i geopolítiques. I ho centren en l'atac de les negociacions comercials entre la Xina i els Estats Units, l'amenaça del Brexit o la tensió renovada entre Japó i Corea del Sud. El ministre d'Economia, Giovanni Tria, assegura que té confiança, però el sistema de producció lluita per reiniciar-se, i a la primera part de l'any hi ha un risc de creixement zero. «Amb els tipus d'interès que es mantenen baixos i fins i tot inferiors, de vegades negatius, Itàlia -diu el secretari de l'organització, Angel Gurria- té marge de maniobra per adoptar algun estímul fiscal».

El que voldria Tria, assumint que la situació política es fa clara i ho permet. Gur-ria és optimista: «Tinc confiança en les institucions italianes, són força fortes i crec que el president de la República prendrà la decisió adequada per formar el proper govern».

Si l'Istat confirma el creixement zero al final de la setmana i les xifres de producció industrial del trimestre no ens permeten imaginar miracles, les perspectives d'un augment molt modest del PIB per a aquest any es materialitzaran. Totes les principals institucions econòmiques tenen tendència a augmentar el 0,1%, tenint en compte, però, una lleugera acceleració a la segona part de l'any.

El Fons Monetari Internacional, l'OCDE, el Banc d'Itàlia i l'Oficina Parlamentària de Pressupostos coincideixen en aquesta previsió. Només el ministeri d'Economia queda ancorat a la xifra d'abril que indicava el 0,2%. El proper 20 de setembre s'espera la propera actualització de les estimacions oficials del Govern.

Le Monde continua amb el rosari. Mentre que els antics marcs de negociacions multilaterals, els de l'Organització Mundial del Comerç (OMC), es trenquen, les tensions proteccionistes s'estan establint a llarg termini i frenen el comerç a un nivell «excepcionalment dèbil», segons l'OCDE.

Malgrat alguns signes de reclamació, la guerra comercial, iniciada el 2018, entre la Xina i els Estats Units està lluny d'acabar i Washington també ha amenaçat Brussel·les amb sancions comercials si no es troba un nou acord, aquí al principi de novembre.

S'espera que el creixement del comerç mundial de béns i serveis sigui proper a zero al primer trimestre del 2019 i fins i tot podria ser negatiu al segon trimestre, molt per sota del pic del 8% l'últim trimestre del 2016. La imposició de noves duanes podrien obligar les empreses a traslladar els seus centres de producció i reduir els seus guanys en productivitat interrompent les cadenes de subministrament.

I El País hi posa valeriana al cas d'Espanya. Segons un responsable de l'OCDE, «No estem molt inquiets a hores d'ara pel que fa a l'impacte sobre el Pressupost. A més, Espanya resisteix millor que la mitjana de l'eurozona. En general no ens agrada (aquesta incertesa), però en el cas espanyol en particular, no estem inquiets en aquest estadi». Com si no estiguéssim acostumats als efectes retardats sobre Espanya de les ensopegades dels grans, començant per Alemanya.

No ens enganyem. La convocatòria de noves eleccions tenen dos destinataris: el conflicte Catalunya-Estat amb el tsunami democràtic que es generarà i l'impacte de la crisi sobre un estat en fallida amb el conseqüent tsunami econòmic. És clar que Sánchez no podria dormir amb Iglesias en un ministeri i necessitant els vots de Rufián. Millor tornar-hi i poder governar amb Cs, o sinó que governi el trifachito. Sempre tindran la benedicció de l'statu quo. De l'OCDE.