Molt s'ha escrit i s'escriurà sobre els dies que estem vivint, cadascú des de la seva òptica i apriorismes, és inevitable. Jo també ho vull fer, i ara no pretenc parlar en nom del sector cultural, però sí des del meu petit espai en el món de la cultura.

Entre les moltes coses que m'han sorprès aquests dos darrers anys, potser la més inesperada ha estat l'opacitat de la classe cultural estatal. Segurament de manera força ingènua havia pensat que des de l'òptica de l'entorn cultural era molt més fàcil voler entendre el que estava passant a Catalunya. Persones amb un elevat nivell cultural, mentalitat oberta i que volten pel món, haurien de fer una lectura més acostada a la realitat del que va passar i ser més crítics amb la versió judicial i mediàtica dels fets. Jo no pretenc en cap cas la unanimitat ni l'adhesió incondicional, però sí que esperava un mínim de comprensió. Aquesta idea la sostenia ingènuament a partir de dues premisses bàsiques.

En primer lloc, pensava que, malgrat el relat esbiaixat de la violència, tots els que es jutjaven eren persones que en tot moment s'havien manifestat com a homes i dones de pau, amb una gran vàlua intel·lectual, i molts d'ells amb nombroses vinculacions en l'àmbit de tot l'estat.

Però el principal argument de la meva ingènua reflexió és que més enllà de les persones, s'estaven establint sentència a sentència els límits de la llibertat en molts dels seus àmbits substancials, i per aquí la gent de la cultura no hi passaria. La llibertat és l'estímul bàsic per a la creació artística, sense llibertat ens limitem a repetir els mateixos motlles que ja hem rebut; som com una fàbrica de galetes on només canvia el gust i el color, però la forma i el contingut és exactament el mateix. La llibertat és una habitació amb moltes portes, i quan les tanquen les tanquen per a tothom, no només per als catalans, fins que a dins no s'hi pot respirar.

Penso que en una societat democràtica madura, la discrepància ha de ser un bé comú, i la llibertat, el motor que l'alimenta. Molta gent a tot l'estat van lluitar i reivindicar aquests drets civils durant dècades d'obscurantisme. Com és que llevat de comptades excepcions ara no sentim aquest clam? On són els hereus del 78, tots aquells per als quals la defensa de les llibertats civils era una bandera tan sagrada com ho és ara la unitat pàtria? Aquesta sentència és una llosa per a tot el món de la cultura, perquè els jutges ens diuen què és correcte que pensem i què no, ens adverteixen i coarten el dret de manifestació i d'expressió, amb l'aplaudiment de la dreta més tramuntana i l'esquerra pija-progre que l'alimenta.

Malgrat tot aquest desencís, encara no perdo l'esperança de trobar companys de viatge. Digueu-me ingenu una vegada més.