om cridats a anar a les urnes, la nostra resposta ha de ser imminent, avui, i sens dubte tenim un ampli panorama polític al davant que condicionarà molt els propers anys de govern. A més ens trobem enmig d'una recessió econòmica ja anunciada per tots els indicadors i en nombrosos sectors, un Brexit impredictible nascut d'un Cameron penedit però avui en mans d'un complex Boris Johnson, una forta amenaça aranzelària de Trump sobre les nostres exportacions al nostre primer mercat comprador agroalimentari i l'inici d'unes negociacions amb Mercosur que poden afectar seriosament diversos productes tant agrícoles com ramaders. No és poca cosa.

I és que després de diverses eleccions fallides, per no haver conduït a la investidura del president de Govern de l'Estat, s'han convocat noves eleccions generals, que tenen lloc avui. És molt el que l'Estat espanyol es juga en aquests comicis, perquè ja és massa el temps en què la inestabilitat i la falta de seguretat tenallen el país. I és per això que tots els partits han clamat durant la campanya per una etapa sòlida, consistent, plena de consensos i generositat i absent de revenges i antagonismes, una nova legislatura amb un govern amb majoria suficient per a la seva acció i que aporti estabilitat a l'economia i la societat.

El problema ens ve que el sistema estava imaginat per a una situació de bipartidisme, però en els últims anys han nascut dos partits pel costat del centredreta i dos partits per l'esquerra. El resultat l'hem pogut comprovar en les sessions que hi ha hagut al Congrés en mesos passats.

Però anem al tema central per a nosaltres: el rural i agrari. D'una banda, la Llei d'Hondt es comporta de manera ben diferent en circumscripcions urbanes que en rurals i, per tant, en circumscripcions de gran dimensió que en aquelles que només tenen en joc entre tres i cinc diputats. És el cas de 26 províncies en el conjunt nacional, d'entre les quals vuit només aporten tres diputats. Totes elles són províncies plenes de municipis rurals, amb molt escassa població i amb nombrosos municipis i llogarets buits. És per aquest motiu que alguns partits aposten per oblidar aquestes províncies/municipis en favor de les grans, on hi ha més «collita» potencial de vots i diputats.

Però en aquestes províncies grans hi ha moltíssims municipis de més de 20.000/25.000 habitants i una enorme preocupació pel sector agrari, vegeu el cas de València, Sevilla, Màlaga, Múrcia, etc. I aquestes províncies, igual que les altres, volen saber quins programes agraris i rurals ofereix cada partit. S'aprecia com aquests programes, aquestes idees, són crucials en les eleccions franceses, on la classe dirigent té una identificació amb el rural que aquí, malauradament, sembla que no existeix. I ho comença a ser a Itàlia, on la preocupació pel buidatge rural és dominant avui.

No oblidem que aquí al 90% del territori resideix només el 20% de la població espanyola, amb moltes zones amb molt baixa densitat poblacional, com és el cas extrem de la regió muntanyenca Celtibèrica, l'anomenada Lapònia del Sud per aquesta raó, per la seva baixíssima densitat de població.

Durant la campanya m'ha semblat notar que els partits continuen sense preocupar-se per aquests temes, farien bé de configurar uns nous i bons programes rurals/agraris.

Aquests programes haurien d'abordar, almenys, les qüestions que segueixen: agricultura i ramaderia i canvi climàtic, reducció de gasos d'efecte hivernacle, problemes i solucions a la ramaderia contra la qual molts lluiten avui, «impostos zero» al medi rural, a aquells que comprin habitatges en pobles i llogarets, facilitar plans de rehabilitació, bonificacions en l'IRPF a la gent que visqui, retorni o s'instal·li a l'Espanya buida, un repartiment de les ajudes PAC raonable i equilibrat, més vigilància en els controls de la seguretat en sanitat animal i vegetal, cobrir la bretxa digital perquè els que es mudin a viure als pobles puguin treballar a les ciutats via TIC, fomentar que la indústria agroalimentària s'instal·li en municipis de menys de 20.000 habitants, promoure el turisme rural unit a la seva gastronomia, augmentar les superfícies de reg -via preses, canals i interconnexió de conques- i no anar en contra d'embassaments i regs ja que només l'agricultura de regadiu permetrà mantenir pobles amb vida econòmica activa, facilitar l'accés via noves carreteres i la seva renovació dels pobles als serveis de les capitals de província i afavorir la instal·lació d'aquests serveis en aquests municipis, ser més protagonistes en la formació dels nous criteris de la PAC tant pel que fa a produccions com als fons Feder i als ajuts Sespas per a les àrees escassament poblades, etc.

Aquestes i moltes coses més haurien de formar part dels programes dels partits en competició, amb el compromís ferm que les portaran a terme en cas d'arribar a posicions de govern. I no oblidem que formar govern en aquestes eleccions no serà fàcil atès el nombre de partits. Espanya necessita una «llei de segona volta» com hi ha a França per evitar que no ens passi més el que ens ha portat fins aquí. I eventualment els dos grans partits hauran de pensar, si els resultats fan gairebé impossible un govern a l'ús, la formalització d'un acord d'Estat per governar junts els dos o tres grans partits constitucionalistes, encara que sigui només per dos anys, i en aquest temps reformar aquells aspectes constitucionals bàsics que avui són aconsellables i que són bastants.

En fi, que tenim un ampli panorama polític al davant que condicionarà molt els propers anys de govern.

Sí, sens dubte, ens cal un govern fort i amb criteris d'Estat, no de partit. Que hi hagi sort i que gua-nyin els bons...