«És un perfil original. No ha presidit cap banc central i havia dit públicament que no era candidata a cap lloc europeu. Però encaixa en la seva carrera. Té el costum de ser de les primeres». Christine Lagarde (París, 1956) probablement hauria esperat unes paraules menys mordaces d'un compatriota que va ocupar la presidència del Banc Central Europeu (BCE) entre el 2003 i el 2011, però Jean Claude Trichet no va mentir.
Responsable de la cartera d'Economia de Nicolas Sarkozy entre el 2007 i el 2011, Lagarde va ser la primera dona a presidir el gabinet americà d'advocats més gran, la primera ministra de Finances del G7, la primera directora gerent del Fons Monetari Internacional (FMI) i ara la primera dona al capdavant del Banc Central Europeu.
Des dels seus 1,80 d'altura s'ha fet experta en trencar sostres de vidre vestida de Chanel i és una abanderada de la contribució femenina en l'economia mundial. Ha arribat a dir que si Lehman hagués estat «Sisters» en lloc de «Brothers», el món avui probablement seria diferent.
La revista Forbes la va considerar fa un any la tercera dona més poderosa del món i el seu nomenament per succeir l'italià Mario Draghi va aconseguir la benedicció unànime de París i Berlín, encara que les ambicions pressupostàries d'Emmanuel Macron i Angela Merkel siguin diametralment oposades.
Lagarde assumeix la direcció de la política monetària europea en un moment delicat. Té a l'horitzó el fantasma de la recessió, la incertesa sobre les conseqüències financeres del Brexit i la particular guerra comercial de Donald Trump com a teló de fons.
Lluita interna
Però sobretot s'enfronta a una lluita interna a la institució amb seu a Frankfurt per l'hostilitat d'Alemanya, Holanda i Àustria a impulsar la compra de deute i seguir abaixant els tipus per contrarestar el debilitament de l'economia.
Com que tot indica que Lagarde no s'allunyarà gaire de la línia de seu predecessor, caldrà veure quines armes fa servir per portar la pau al BCE i tractar assumptes pendents com la unió bancària que vacuni la zona euro davant de noves crisis.
Quan el setembre passat va passar l'examen del Parlament Europeu, va dir als eurodiputats que els desafiaments que justificaven la política actual del BCE no havien desaparegut i que es necessitaria una política monetària flexible durant un temps. També es va endinsar en un terreny perillós en considerar que hi havia marge en alguns països per augmentar la despesa pública i estimular així l'economia.
Currículum
Lagarde és advocada de formació, però s'ha fet experta en viure crisis financeres, i en la del 2008 va ser ella qui va organitzar des de Bercy el pla de salvament dels bancs francesos i va col·laborar en el primer pla de suport a Grècia, quan el país amenaçava d'arrossegar a l'abisme tota l'eurozona. Possiblement Atenes encara recordi l'exdirectora del Fons Monetari Internacional aconsellant als grecs en plena cura d'austeritat que tots havien de pagar impostos i comportar-se «com adults».
En aquest currículum que l'ha portat a ocupar la cúpula de les grans institucions financeres internacionals hi ha, no obstant això, una creu. La que va posar el 2016 la justícia francesa en considerar-la culpable de negligència en un procés d'arbitratge per indemnitzar l'empresari Bernard Tapie, amic de l'expresident Sarkozy. Un assumpte que a l'erari francès li va costar 400 milions d'euros. Lagarde va ser dispensada de complir la pena. Es va veure salvada per la seva personalitat i la seva reputació nacional.
Filla de professors, nascuda a Le Havre, bilingüe, vegetariana i de caràcter disciplinat, aquesta antiga campiona de natació sincronitzada és una militant infatigable de la paritat. Té dos fills i des de fa 13 anys la seva parella és l'empresari francès Xavier Giocanti.
