L'Audiència Nacional defensa en una sentència coneguda aquest dimarts que una empresa pugui descomptar del càlcul efectiu de la jornada dels seus treballadors el temps que fan servir per a esmorzar, prendre un cafè o fumar un cigarret.

En una sentència del desembre passat, la sala del Social de l'Audiència Nacional desestima una demanda de CCOO davant de Galp, amb la qual mantenia un conflicte col·lectiu. Entre altres coses, CCOO exigia que es declarés nul el còmput de temps derivat de la implantació de sistema de registre de jornada perquè no afectés les pauses per fumar, prendre cafè i esmorzar, que fins llavors s'integraven com a temps de treball dins de la jornada i no es fitxava ni es descomptava.

També demanaven que s'eliminés la decisió que el temps invertit en realitzar un viatge de treball no computi com a jornada laboral, i que la consideració d'hores extres fos únicament en els casos en què eren autoritzades per la direcció, i no per la seva mera realització efectiva més enllà de la jornada ordinària.

Un cop comprovat que l'empresa aplicava una jornada laboral de 7,45 hores amb flexibilitat horària per a la incorporació al lloc de treball, l'Audiència Nacional considera provat que a Galp existia un control d'accés mitjançant torns, que únicament s'utilitzava a efectes de seguretat i prevenció de riscos de l'edifici, i no de control de jornada.

A Galp "es venia tolerant per una política de confiança empresarial" que els treballadors sortissin de les instal·lacions per fumar o prendre cafè, sense que l'empresa descomptés aquest temps de la seva jornada, ja que no existia un control efectiu i seguiment de la jornada desenvolupada per cada treballador. Però Galp pot regular i establir nous temps de no treball que fins ara eren temps inclosos en la jornada laboral "de manera unilateral", assenyala la sentència.

Pel que fa als viatges de feina, l'Audiència sosté que amb anterioritat a la implantació del registre de jornada no ha quedat acreditat que existís condició, pacte o acord col·lectiu que impliqués que el temps emprat pels treballadors per desplaçar-se a una altra localitat i tornar el mateix dia es comptabilitzés com a jornada laboral.

Per contra, l'habitual era que pernoctessin a la ciutat de destí i tornessin a l'endemà, moment en què es reinicia la jornada laboral. Pel que fa a les hores extres, l'Audiència Nacional ratifica que han d'estar autoritzades amb anterioritat, i que no n'hi ha prou amb fer-les i després reclamar el seu pagament.