La delegació a Manresa del Comitè Tècnic d'Àrbitres de futbol només té dues noies que exerceixen l'arbitratge, Alba Viladés de Navarcles i Jordina Cervera de Santpedor, de 18 i 19 anys respectivament. La resta són tots nois. Totes dues combinen la direcció de partits amb el xiulet amb el fet de jugar a l'esport que els agrada més, el mateix futbol.

Viladés, jugadora del juvenil de Preferent del Món Femení Terrassa, va engrescar-se a fer d'àrbitre fa un any i mig, més o menys, arran d'un «anunci que ens va arribar a les jugadores federades per part del Comitè Tècnic d'Àrbitres. Vaig pensar que podria viure una perspectiva diferent del futbol. Ser àrbitre és una manera de créixer personalment». Cervera, futbolista del primer equip femení del CE Manresa, s'hi va agafar perquè «des de ben joveneta els àrbitres sempre eren nois. Un dia va fer-ho una noia i vaig pensar que jo també ho podia fer. Vaig donar el cop de cap definitiu quan em vaig adonar de la desigualtat que hi ha entre homes i dones, també en el futbol. Volia trencar estereotips. He de reconèixer que ajuda molt poder combinar l'arbitratge i jugar en un equip, que no has d'escollir entre una cosa i l'altra». Cervera fa una temporada i mitja que fa d'àrbitre, tot i que abans s'havia passat una temporada reciclant-se per ser-ho.

Com a dones, tant Viladés com Cervera admeten que en alguna ocasió han sentit algun comentari masclista. Viladés recorda que, en un partit d'infantils, «un dels jugadors em va dir que me n'anés a jugar a nines. Vaig reaccionar expulsant-lo del camp. Però tampoc això és el més habitual». Cervera admet que quan «hi ha algun insult masclista, solen ser les mares dels jugadors les que ens defensen. També hi ha cops que sents comentaris d'algun entrenador que posa en entredit la nostra capacitat d'arbitrar perquè som dones. També amb les mirades et posen pressió per posar-te a prova, però la majoria de cops estic molt concentrada en el que faig i no em fixo, sobretot, en el que fan els aficionats».

Tant Alba Viladés com Jordina Cervera declaren no haver-se trobat insegures en un camp de futbol. En el cas de Viladés, considera que el fet de jugar a futbol ajuda a «interpretar les jugades quan fas d'àrbitre, malgrat que hem d'admetre que tothom pot equivocar-se».

Com que somiar diuen que és de franc, les dues joves àrbitres bagenques pensen a poder arribar algun dia més amunt en l'arbitratge, que per a elles seria la Lliga Iberdrola, la Primera Divisió femenina, malgrat que els queda un llarg camí per recórrer. En tot cas, reconeixen que «encara els és més fàcil arribar amunt, en aquest món, als homes».