15 de març de 2020
15.03.2020
Regió7

Mesures contra el coronavirus

«Els polítics pequen de descoordinació i arbitrarietat, i davant l'amenaça de la pandèmia no ho podem permetre»

14.03.2020 | 22:50
Una dona amb màscara

Comentàvem la setmana passada l'obsessió malaltissa de les nostres autoritats per l'ús i abús de les polítiques macroeconòmiques expansives, tant fiscals com monetàries. Sigui quin sigui el problema, tot ho pretenen resoldre gastant més (no necessàriament millor) i afavorint la creació de moneda a un tipus d'interès artificialment baix. Davant l'amenaça real, i creixent, de l'epidèmia del coronavirus, ens hem de preguntar quines intervencions públiques són desitjables i quines no ho són. Els incentius particulars dels governants no tenen per què coincidir amb les socials i els poden impedir d'aplicar les polítiques més adequades. Mentre es malgasten milions en programes no rendibles, allunyats de les necessitats més urgents i prioritàries, no s'inverteix el suficient en recerca i desenvolupament d'antivirals, vacunes o mètodes de diagnòstic. Mentre es gasta en mesures contra el canvi climàtic, un problema a molts anys vista, no ho fem en un sistema sanitari ara col·lapsat o en la construcció d'infraestructures que permetin a una part de la població mantenir el confinament preventiu. Mentre que es regula en excés l'activitat humana i mercantil en àmbits innecessaris, mantenint per exemple la norma absurda que obliga a enlairar avions sense passatgers per mantenir els drets d'operació aeroportuària, no s'arriba a cap acord sobre la prohibició de l'intercanvi de ratpenats vius o del compliment de certs controls alimentaris bàsics. Recordem que els ratpenats són portadors de multitud de virus i que el consum de la seva carn, o la de pangolins (un animal similar a una carxofa) infectats per aquests mamífers voladors, sembla ser l'origen de l'epidèmia del coronavirus. En el moment d'escriure aquest article, el número confirmat de casos infectats per aquest virus a tot el món supera els 121.560. I les víctimes mortals són més de 4.373. La xifra resultant de 3,5 morts per cada 100 infectats, però, s'ha de matisar. Els casos positius no registrats que són asimptomàtics o que evolucionen positivament amb símptomes lleus fa que els epidemiòlegs rebaixin la taxa real de letalitat del virus a l'entorn de l'1%.

En l'anomenada grip espanyola, una epidèmia vírica que va aparèixer al final de la Primera Guerra Mundial, entre 50 i 100 milions de persones van perdre-hi la vida (el 5% de la població mundial). Per molt xocant que sigui, va causar més morts aquesta grip que l'activitat bèl·lica associada al conflicte mundial. La taxa de letalitat va ser altíssima, arribant al 20%. 1 de cada 5 infectats moria. En pocs mesos, l'esperança mitjana de vida als Estats Units es va reduir en 12 anys. Les epidèmies de grip es repeteixen periòdicament. I encara que poca gent recordi la gran pandèmia del 1918, podem seguir aprenent d'ella analitzant quines mesures van ser efectives i quines no ho van ser. Un estudi del ministeri britànic de Sanitat (Reports on Public Health and Medical Subjects: the Pandemic of Influenza, 1918-1919) registra els continguts i els efectes dels protocols aplicats. Doncs bé, els resultats indiquen que les mesures més efectives varen ser la prohibició d'aglomeracions, la suspensió de les classes als centres educatius i els confinaments o la quarantena en casos específics. Naturalment, avui la suspensió presencial de les classes s'hauria de complementar amb l'ensenyament on-line, ja que la tecnologia disponible ho permet. Aquestes mesures es varen mantenir en vigor, de mitjana, durant un mes. Les ciutats que varen aplicar immediatament aquestes mesures preventives aconseguiren reduir l'índex de mortalitat. Pel contrari, la sinistralitat va ser més elevada on es va reaccionar tard i de manera contradictòria. Per tant, calen mesures ràpides i complementàries per avortar el brot víric. Esperar massa o respondre amb mesures descoordinades i improvisades a correcuita pot resultar fatal.

I aquesta és justament la situació d'Espanya. Hem hagut d'esperar fins al 8 de març per veure adoptar tímidament alguna de les tres mesures assenyalades. La majoria d'autonomies continuen sense suspendre les classes, els centres educatius romanen oberts, algunes aglomeracions es prohibeixen al mateix temps que altres es permeten i se celebren irresponsablement, com el multitudinari acte de Vox a Vistalegre, i els casos en quarantena són una excepció. El Japó, després de suspendre les classes i prohibir les aglomeracions, ha passat en 15 dies de 161 contagiats a només 581. En canvi, amb la caòtica resposta de les autoritats espa-nyoles s'ha passat, en el mateix termini, de dues persones contagiades a més de 2.100 infectats en el moment d'escriure aquestes línies. Compartint el caos i les fatals desgràcies trobem Itàlia. El país transalpí acumula més de 10.150 infectats, concentrats a la zona nord, el seu veritable motor econòmic. Les nostres autoritats són especialistes en respondre a crisis de demanda amb increments de despesa, creació de moneda i facilitats creditícies. La pandèmia del Covid-19, però, és primordialment una crisi d'oferta. El treballador emmalalteix, la producció disminueix i la cadena de valor es trenca. Està en l'ADN dels polítics gastar més, crear inflació i reduir el tipus d'interès per decret. S'excedeixen en l'ús de les polítiques macroeconòmiques, però flaquegen en l'encert de les mesures microeconòmiques. Pequen de descoordinació i arbitrarietat. I davant la colossal amenaça mundial del coronavirus, no ens ho podem permetre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook