22 de març de 2020
22.03.2020
Regió7

Cal recuperar l'oferta

«Si l'epidèmia no es controla aviat i les empreses no tornen a produir, amb mà d'obra sana i productiva, caurem a l'abisme»

21.03.2020 | 23:40
Gestió sanitària de la crisi de la Covid-19

El filòsof libanès Nassim Taleb ha popularitzat la teoria del cigne negre. A l'Anglaterra elisabetiana de William Shakespeare no creien en l'existència de cignes negres, ja que tots els exemplars coneguts eren blancs? Fins que l'explorador Willem de Vlamingh en va descobrir a la costa oest d'Austràlia. La interpretació que l'autor libanès fa d'un cigne negre és la d'un fet inesperat i no previst que té un gran impacte. Podem trobar nombrosos exemples de cignes negres al llarg de la història. L'atemptat terrorista a les Torres Bessones de l'any 2001, l'assassinat a Sarajevo el 1914 del príncep hereu de l'imperi austrohongarès, la manera com Alexander Fleming va descobrir la penicil·lina l'any 1928? I l'aparició del coronavirus. La descoberta oficial de la Covid-19 a Wuhan, el 31 de desembre del 2019, i la seva ràpida propagació per tot el món ha agafat per sorpresa els epidemiòlegs. Tot i que l'aparició dels virus estacionals de la grip és un fet normal i recurrent, cap expert en salut pública havia previst una pandèmia tan excepcional com la que estem patint. I aquest fet inesperat marcarà, molt probablement, un abans i un després. No som pocs els que sostenim que la resolució de la gran recessió del 2008 va ser en fals, i que l'abús tòxic de polítiques fiscals i monetàries ultraexpansives amb deutes públics descontrolats, auxiliats per la creació monetària a tipus d'interès zero, acabarà de la pitjor manera amb una altra crisi financera i recessió econòmica mundials. Però es feia molt difícil precisar quan. ¿Potser després de les eleccions presidencials dels EUA el novembre d'aquest any, quan la Fed es decidís a normalitzar mínimanent els tipus d'interès? Era una hipòtesi possible que la irrupció del coronavirus ha fet avançar de manera contundent i imprevista.

L'Estat sobrepassa l'abast de les seves funcions habituals en circumstàncies excepcionals. Ho va fer durant el crac del 1929, a la segona guerra mundial, a la crisi del petroli de la dècada del 1970 i ho està fent ara amb la pandèmia del virus SARS-CoV-2. El govern agafa el control total de la societat i limita drets bàsics de manera temporal amb l'objectiu d'evitar la propagació dels contagis. Però alerta! En política no hi ha res tan permanent com una mesura transitòria. Vegin, si no, com les mesures del neoliberal Milton Friedman aplicant una retenció temporal en origen als salaris, en concepte d'IRPF, es va convertir en una retenció permanent. Per comprovar-ho, només ens cal repassar l'últim rebut de salari. S'estableixen nous programes, agències i polítiques governamentals, com a respostes a l'emergència sanitària, però hi ha el perill que la majoria de les mesures temporals esdevinguin cròniques. El Leviatan despòtic, aleshores, augmentaria el seu poder i control sobre la societat, corrent el risc d'escorar-se en la tirania.

El president del govern, Pedro Sánchez, ha anunciat un paquet de mesures que mobilitzaran 200.000 milions d'euros. És una quantitat enorme de diners propera al 20% del PIB. En bona part, però, són ajornaments de pagaments: 100.000 milions d'avals bancaris (una nova mesura de suport al sector) i 83.000 milions en demores de pagaments hipotecaris o rebuts de llum i gas. Els altres 17.000 milions són diners creats que s'injecten a l'economia en forma de subsidis a empreses i treballadors. I aquí rau el problema. No s'han rebaixat impostos que permetin agafar aire per tornar a la cursa productiva quan les circumstàncies epidemiològiques millorin. Tampoc s'han anul·lat les regulacions que dificulten l'activitat econòmica. L'únic que fa aquest paquet de mesures del PSOE és comprar temps a un preu elevat.

La crisi del coronavirus és d'oferta. No és una crisi originàriament de demanda, malgrat que el consum en sectors com el turisme i l'hostaleria s'ha desplomat. El problema i la urgència principal són els infectats. Molts treballadors estan malalts, les empreses tanquen i la producció s'interromp. Sense producció no hi ha ingressos. I sense ingressos no hi ha capacitat real de consum i no es poden pagar factures ni impostos. És així de senzill. Si l'epidèmia no es controla aviat i les empreses no tornen a produir, amb mà d'obra sana i productiva, caurem a l'abisme. L'Estat espanyol estaria en fallida, incapaç de generar ingressos, aclaparat amb grans obligacions de pagament i obligat a demanar un rescat exterior. Voler mantenir artificialment la demanda (assumint més deute) però sense producció, només farà augmentar la inflació. El monstre de la inflació, en somort els dar-rers anys, pot despertar-se amb fúria destructiva. Si tots anem a comprar aliments i les prestatgeries del supermercat són buides, els preus es dispararan. I si l'Estat intenta limitar-los, via decret llei, les conseqüències seran encara pitjors. Per no aturar l'activitat productiva de productes bàsics o farmacèutics, s'ha d'incentivar les empreses, pagesia i botigues d'alimentació, amb desgravacions fiscals i incentivant la contractació de nou personal amb exempcions temporals a la Seguretat Social. I els autònoms, aquests herois i heroïnes que mai estan malalts i que resisteixen a totes les malalties i adversitats, inclòs el coronavirus, també haurien de ser premiats amb la condonació temporal de la quota mínima mensual de 286,15 euros. No podem consumir allò que no s'ha produït. L'oferta preval sobre la demanda. I quan la pandèmia vírica debilita l'oferta, hem de procurar revitalitzar-la amb tots els mitjans disponibles.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook