Ha aparegut a la premsa que alguns grans patrimonis espa-nyols estan acudint a assessors financers per interessar-se per portar la liquiditat dels seus fons a Luxemburg i a vehicles d'inversió domiciliats fora d'Espanya. Aquests patriotes veuen l'Estat entrar en un pendent de fallida encara més pronunciat del que ja estava abans del coronavirus, i deleguen el paper d'agitar la bandera rojigualda al jacobinisme compartit entre esquerra i dreta espanyola, mentre ells converteixen el seu diner en apàtrida.
En altres llocs del món que confirmaran la seva victòria després de la pesta, es freguen les mans. Als EUA, a San Francisco, on estan radicades Google, Facebook/WhatsApp, Apple, Netflix i Zoom, i Seattle, amb Amazon i Microsoft, estan triomfant amb el teletreball, el teleestudi i la socialització digital. I a la Xina hi ha empreses tecnològiques que són competidores directes de les de la costa oest dels EUA. Europa les veu a passar tecnològicament. Però encara és més greu que els guanys extraordinaris que obtenen aquestes empreses pagaran molt pocs impostos als estats europeus on hi ha els consumidors dels seus serveis. Pagaran impostos baixíssims en paradisos fiscals exòtics o que hi ha dins de la mateixa Unió Europea; i repatriaran beneficis cap a les seves seus americanes o xineses.
El coronavirus, doncs, un cop més, el que fa, és posar en evidència una realitat ja existent: la feblesa dels estats a exercir com a gestors de la justícia distributiva i molts cops la seva complicitat en evitar-la. Les empreses més potents i les persones més riques, amb l'ajut d'advocats, comptables, notaris... aconsegueixen salvar-les de la imposició fiscal dels països on actuen. Això vol dir que aquestes empreses no paguen gairebé impostos en el lloc on participen de l'economia real i utilitzen els serveis comuns de l'Estat.
Els acords de doble imposició i altres mecanismes ho faciliten. El Deutsche Bank posseeix més empreses al paradís fiscal de Delaware que a Frankfurt; i les empreses dels EUA, a les Bermudes, representen el 646% del PIB d'aquest país, explica Christian Felber al seu llibre Diners.
L'evasió d'impostos i el frau fiscal, com el comès per diversos membres de la classe política espanyola començant pels Borbons, desencadenen una espiral dramàtica en les societats que es volen democràtiques. Alguns ciutadans no compleixen les seves obligacions; trenquen les regles aquells que més es podrien permetre complir-les; es debilita la confiança en les autoritats i la justícia; la càrrega fiscal es traspassa a la gent humil i honesta; com que els ingressos disminueixen s'han de retallar despeses públiques i, per tant, disminueix la igualtat d'oportunitats; finalment, els estats, per evitar la competència deslleial del paradisos fiscals, acaben abaixant els propis impostos i per tant els seus ingressos. Davant d'una crisi pandèmica com l'actual el contagi global de l'evasió fiscal és més mortal que la mateixa Covid-19.
Per això, hem d'exigir que la dedicació que destinen els estats a perseguir el frau fiscal sigui la mateixa que la de protegir la propietat privada. Per això, el primer exigible és la transparència. Perquè l'estat ens té totalment retratats pel que fa a les rendes del treball i el consum i esdevé cec davant els moviments de les rendes de capital? Per això, hom proposa que primer cal una comunicació automàtica de tots els ingressos de qualsevol procedència al si dels estats, també els procedents del diner virtual, cada cop més majoritari; de la mateixa manera que s'inscriu una compravenda de terrenys. Si tothom queda retratat: renda de capital (no productiva) i renda de treball (productiva), es podrà repartir la càrrega fiscal proporcionalment i, fins i tot, amb criteris d'utilitat pública. Una bona pregunta també pot ser: per què només les rendes de treball han de contribuir a la Seguretat Social i no les de capital?
El segon pas ha de ser els acords multilaterals internacionals d'intercanvi de dades. Perquè el principi liberal de la globalització sobre la «lliure circulació de persones, béns, serveis i capitals» s'interpreta amb regulació i restriccions pel que fa als tres primers apartats i en canvi en poquíssims controls pel que fa als capitals?
Felber s'atreveix a proposar l'equitat en fiscalitat empresarial a escala global amb una confluència progressiva de l'impost de societats. I ho justifica sota el principi liberal de la necessitat d'un terreny de joc uniforme, perquè de veritat hi hagi lliure mercat. De passada, s'estalviarien grans fortunes en assessoraments per a l'evasió, corrupció ètica dels assessors legals i fiscals, sobrecostos de les administracions tributàries fiscalitzadors i s'evitaria que grans empreses que no paguen quasi res es beneficiïn dels serveis comuns dels països on estan implantades i venen els seus serveis.
La Unió Europea, que va perdent el lideratge internacional en tecnologia i grans empreses, només pot reeixir si aposta per liderar el model de societat més democràtica i justa del planeta. Serà capaç d'abordar de manera pionera el contagi global de l'evasió fiscal?
