La inestabilitat econòmica i política derivada de l'expansió de la pandèmia fa que la història s'acceleri i que entrem en un moment de canvi. Comentàvem la setmana passada la possibilitat d'estar a l'inici de la fi del sistema keynesià i intervencionista que va triomfar clamorosament, estenent-se per tot Occident, després del crac del 1929. Recordem que la Teoria general de l'ocupació, l'interès i el diner, la gran obra de John Maynard Keynes (1883-1946), es va publicar el 1936. A partir d'aquesta data, com bé va advertir Ludwig von Mises, tothom es convertiria al nou evangeli econòmic que perdura encara a la majoria de països postcapitalistes. Per greu que fos la Gran Depressió, no va conèixer el confinament i aturada productiva global que ha provocat la Covid-19. La caiguda està sent brutal. Després veurem si ens recuperem en forma de V o no, però de moment, la plantofada és monumental. Agafant les dades del recent informe del Banc d'Espanya, es preveu aquest any una caiguda del PIB entre el 7% i el 13%, que farà pujar l'atur fins al 22%, i dispararà el dèficit públic fins a l'11% i el deute públic fins al 122% del PIB. Els greus problemes de liquiditat actual es convertiran en insolvències generalitzades i, per cert, la institució que presideix Pablo Hernández de Cos no preveu una recuperació en V.
Moltes mesures preses a corre-cuita i amb caràcter temporal esdevindran permanents. En el sistema sanitari i el polític, el món econòmic i el cultural. Totes les escoles i universitats estan físicament tancades, però seguim teletreballant des de casa, no únicament en el sector educatiu, passant moltíssimes hores davant de la pantalla de l'ordinador. La platea dels teatres i sales de concert s'ha traslladat al menjador de cada llar particular, on els artistes ofereixen actuacions online i s'autoorganitzen per superar el miler de seguidors a YouTube i monetitzar així les visualitzacions. L'impuls de la digitalització en molts diferents sectors, inclosa la telemedicina, augmentarà. Les jornades laborals post-Covid segurament seran menys presencials i més telemàtiques. La crisi haurà demostrat que en algunes feines no té sentit exigir moltíssimes hores de presencialitat, amb molt baixa productivitat, quan es pot rendir més i millor des de l'oficina domèstica.
Ens hauria de preocupar la retallada de drets individuals i col·lectius davant l'ofensiva de l'Estat. La història demostra que les mesures temporals de control excepcional de la societat decretades pel govern solen esdevenir cròniques i permanents, acabat l'estat d'alarma. Utilitzant l'expressió dels economistes Acemoglu i Robinson, és possible que el passadís estret, un espai de llibertat sempre incert i fràgil que depèn del grau de vitalitat de la societat civil, es trenqui. L'impuls del Leviatan pot superar totes les oposicions i controls institucionals, arrossegant la societat cap al que ells anomenen el Leviatan despòtic, on el totalitarisme anul·la la llibertat individual.
Les modernes tecnologies digitals són un potent instrument que permet controlar, sota la bandera de la seguretat, tota la població les 24 hores del dia. Ja no cal assignar un agent de la policia secreta a la vigilància d'un ciutadà. Amb la geolocalització dels mòbils, els governs poden conèixer on som i amb qui ens relacionem. L'historiador jueu Harari parla de vigilància epidèrmica i hipodèrmica. Un exemple de la primera seria el control de les webs que teclegem, mentre que amb la segona les autoritats podrien conèixer la nostra temperatura corporal i el ritme cardíac. El governant no només sabria si tenim tos i febre, sinó també quin diari llegim i què ens provoca tristesa o alegria. Ens acostaríem perillosament a la distòpia orwelliana descrita a la gran novel·la 1984. Si els sensors biomètrics, en un supòsit fictici però no irreal, detectessin en algú el sentiment d'odi en escoltar el discurs del gran líder nacional, el govern podria forçar l'opositor a seguir un programa de rehabilitació social.
L'oposició entre salut i privacitat és falsa. Podem viure saludablement conservant la privacitat. La força punitiva de l'exèrcit i la policia no hauria de ser l'única raó per seguir conductes socialment desitjables. La cooperació voluntària de la població ben informada hauria de ser possible. L'autoorganització d'una societat motivada proporciona millors resultats que el control despòtic d'una societat ignorant. La tecnologia és un carrer amb doble sentit de circulació. Tant poden els dirigents controlar els ciutadans com els ciutadans controlar els seus dirigents.
El paper central del govern sortirà molt possiblement reforçat d'aquesta crisi. Encara que les finances públiques pateixin de molt mala salut, tothom invoca la protecció de l'Estat i la recepció d'ajudes que li permetin subsistir. L'Estat ho té tot a favor per continuar intervenint bona part de l'activitat econòmica i social. El govern ja limita les inversions estrangeres en territori nacional superiors a 1 milió d'euros, la renda mínima vital es presentarà en breu, es poden controlar els sectors considerats «estratègics» i intervenir directament alguns preus com els de les mascaretes. Dins del govern, les circumstàncies afavoreixen el corrent comunista més radical de Pablo Iglesias davant el socialisme moderat de Nadia Calviño i José Luis Escrivá. I a l'horitzó destaca l'art. 128 de la Constitució, una falsa creu redemptora que consagra que tota la riquesa del país, amb independència de la seva titularitat, resta subordinada a l'interès general.
