El dia que havia de redactar aquest article escoltava a la ràdio una entrevista a un metge de l'hospital Germans Trias i Pujol que havia participat en un assaig clínic d'àmbit mundial sobre un medicament que podria ser d'utilitat en accelerar la recuperació de la Covid-19. Fins aquí res sorprenent, ja que altres estudis o metges estan fent proves amb medecines ja contrastades. La sorpresa relativa em va venir quan la periodista li demanà sobre la comercialització del producte i sobre la desautorització del mateix per part dels xinesos. El metge va reconèixer que com que l'assaig estava patrocinat per una farmacèutica no tenia ni idea del que es faria amb la distribució del fàrmac; i que la crítica dels xinesos podria ser motivada per la pugna comercial.
Primer de tot, l'admiració per tota la gent que amb la seva saviesa està investigant arreu del món sobre el coronavirus. El però em venia quan creuava la informació de l'entrevista amb la realitat dels pressupostos sanitaris, del nivell de prosperitat del nostre país i de la sintonia o dissonància entre recerca, estructures mèdiques i necessitats estructurals.
I començo explicant dos exemples de lluny. Quan Xile va tenir el darrer gran terratrèmol, el Govern va haver-se de plantejar com sortir del forat econòmic i on destinava els recursos públics sempre escassos. Doncs bé, les accions no van anar a prioritzar la sanitat, que en aquells moments absorbia una emergència de gent ferida o malalta pel desastre. D'una banda, van liberalitzar a cop de decret totes les normatives per poder fer funcionar els microempresaris i autònoms. Per posar un exemple, si abans del terratrèmol calia tot un plec de condicions per obrir un restaurant, es va permetre a la gent que havia quedat amb locals tocats a obrir si calia en una caravana. I, en segon lloc, l'aposta pressupostària forta va ser en formació i educació per tal que la gent es reciclés i els joves sortissin més preparats per abordar una realitat que ja seria diferent a la d'abans del terratrèmol.
Segon exemple extret del doctor suec Hans Rosling que va tenir una llarga experiència d'intervenció en països subdesenvolupats, entre ells Moçambic, on a la regió de Nacala era l'únic metge per una població de 300.000 persones.
Explica una discussió amb un col·lega arran de l'arribada a l'hospital d'una mare amb un nadó que si hagués estat a Europa se li hauria pogut aplicar un tractament intravenós. El col·lega insistia a fer-ho. I Rosling hi renuncià per dues raons: no era clar que el nivell que hi havia d'infermeria allà pogués respondre bé al repte; i segon que la dedicació a un cas en concret no li permetia abordar centenars de casos que ni tan sols arribaven a l'hospital.
La discussió amb xifres era comprensible. En aquell hospital de Nacala havien ingressat 946 nens de menys de 5 anys dels quals se n'havia mort el 5%. En el conjunt de la regió el nivell de mortalitat era del 26%. Per tant, Rosling defensava que ell havia de prioritzar salvar el màxim els 3.900 morts infantils anuals dels 15.000 que naixien cada any.
I torno al començament, amb els dubtes que em genera la situació sanitària aquí, on individualment els qui estem en situació de risc, voldríem unes infraestructures d'emergència superlatives. Però pensant en termes de solidaritat intergeneracional i sostenibilitat del sistema de salut, no sé si podem donar per bo tot el que fem. Pot ser, per exemple, que l'alta capacitat de recerca mèdica amb resultats de relleu internacional de Catalunya, acabi majoritàriament comercialitzada per multinacionals estrangeres? Catalu-nya, país no pas dels més pròspers d'Europa, es pot permetre tenir més pes de la recerca a llarg termini que la que pot tenir efectes translacionals immediats, siguin en l'acció hospitalària, sigui com a tractor d'empreses tecnològiques i industrials? Tenim base per produir material mèdic: mascaretes, respiradors, testos, etc., per què no es potencia més aquest vessant de recerca aplicada en instrumental mèdic que alguna que ja sabem que acabarà en mans de fàrmacs internacionals? La situació a les residències demostra que hi ha hagut un canvi brutal de composició: hi arriba molta més gent que abans perquè vivim més i s'hi arriba amb fortes dependències. No s'hauria de posar el focus a facilitar tecnològicament la millora de l'autonomia personal tant per als avis que es puguin quedar a casa com per als residents en establiments? Si la finalitat és que el màxim de població envelleixi dignament, això comença en tota la vida anterior, i en aquesta vida el paper de les àrees bàsiques de salut i del personal mèdic i d'infermeria de barri o família és clau. Reforçant les ABS i les seves funcions ens estalviaríem molts ingressos hospitalaris. I un tema que no he comprès mai, malgrat que està demostrat científicament el paper de l'alimentació i l'aparell digestiu en el comportament general de la salut de les persones, com és que no hi ha sistemàticament nutricionistes donant suport a hospitals i ABS per tal d'aconsellar hàbits alimentaris, de la mateixa manera que es promouen i s'aconsellen exercicis corporals?
En resum, una despesa, la sanitària, que tots voldríem superior, però que pel seu gran pes relatiu actual caldria afinar molt a què es dedica proporcionadament a la realitat socioeconòmica del país.
