17 de maig de 2020
17.05.2020
Regió7

descobrir l'àfrica

16.05.2020 | 23:44
descobrir l'àfrica

La pandèmia ha accelerat processos que ja s'estaven coent. La disrupció en el model econòmic, social i geoestratègic podria ser ben aprofitada per la societat catalana.

La indústria tradicional haurà d'incorporar més que mai els canvis tecnològics i alhora haurà d'obrir nous objectius vinculats amb la demanda de productes per al bé comú. La Unió Europea hauria de garantir que en el seu àmbit es preservessin algunes línies estratègiques per a la supervivència en casos de xocs sanitaris com el que estem vivint, per no dependre de subministradors externs.

El comerç, que ja estava molt atrapat en les grans superfícies i el comerç online, haurà d'augmentar la prestació de serveis personalitzats, vinculada al producte que venen; el que alguns anomenen serviproducte: producte més assessorament o producte més manteniment. O bé, recuperant la distribució a domicili, que aquests dies s'ha posat de moda per necessitat, com ja s'havia fet fa molts anys.

El turisme, malgrat que podria ben passar que un cop superat el brot epidèmic torni a les xifres anteriors, caldria que aprofités el moment per reinventar-se. El turisme d'interior i el turisme rural tenen ara mateix la seva gran oportunitat si saben vendre, consorciadament al costat de l'hostatgeria, propostes de turisme actiu i de turisme cultural. Sabent que en molts llocs de Catalunya aquesta oferta no la poden fer només els municipis. Aquests han de garantir l'endreça i adequació del seu patrimoni, però els serveis els han de donar agents privats amb el suport de la gent de l'hostatgeria.

El turisme de costa o de Pirineu haurà de buscar més qualitat i menys quantitat. I això probablement passa perquè un salari mínim digne faci que siguin rendibles només aquells llocs que poden no rebentar preus.

L'agricultura i ramaderia, especialment els petits productors, han de multiplicar els esforços per la venda quasi directa. I això passa per la creació de cooperatives de segon grau o consorcis empresarials que garanteixin una distribució a particulars o a botigues de proximitat del conjunt variat de la producció.

Els serveis no poden estar en alguns àmbits tan mal pagats. Tornem al salari mínim. A Catalunya, sense un salari mínim de més de 1.100 euros ni es pot viure dignament, ni es contribueix al bé comú amb els ingressos públics. Un treballador que guanya per sota d'aquesta xifra costa a l'Estat més del que aquest li aporta. Llavors, amb una creixent població jubilada, un atur juvenil dels més alts d'Europa, si els qui treballen no aporten diners a l'administració, d'on sortiran les misses per aguantar la sanitat o l'escola? D'altra banda, amb un salari mínim com l'actual, a determinada gent li surt més a compte viure de subsidis. En aquest sentit, s'ha visualitzat amb la crisi Covid-19 molta economia submergida d'atenció a la gent gran. Les treballadores d'aquest ram i les procedents de la possible compressió del personal de suport al turisme podrien reciclar-se cap a l'atenció professionalitzada de les persones, però amb sous dignes.

El món de la formació ha de fer un tomb cap a l'educació de la creativitat i la cooperació. I la postobligatòria hauria de tenir tota un format dual: escola i pràctiques en empreses privades o en l'administració; on s'eduqués en l'emprenedoria, el treball en equip i en la flexibilitat, per poder-se adaptar als canvis que inevitablement vindran.

La transició energètica és una necessitat vital pel xoc climàtic però també per a l'emancipació dels pobles. L'aposta municipal i empresarial per les renovables no té espera. Part del personal sobrant de turisme i construcció s'hauria de reciclar cap a aquest món. Alhora caldrà ser valents i impulsar impostos a les grans companyies tecnològiques internacionals i a les de comerç online que eludeixen les seves obligacions en els territoris on fan els beneficis. Aquests impostos haurien d'adreçar-se sempre al canvi de model econòmic.

La posició geoestratègica de Catalunya podria donar-li més protagonisme al món si ho sap aprofitar. Durant el segle XXI, el centre del món passarà del Pacífic a l'Índic, de la mateixa manera que al final del segle XX va passar de l'Atlàntic al Pacífic. L'explosió demogràfica de l'Índia i de l'Àfrica i el seu creixement i desenvolupament relatiu, amb tots els obstacles i drames que pugui haver-hi, és imparable. Àfrica pot ser una gran oportunitat per a Catalunya. Europa s'ha visualitzat durant la crisi de la Covid-19 com una península d'Àsia, oi més amb la recuperació de la nova ruta de la seda. Doncs bé, la Mediterrània no deixa de ser un llac afroeuroasiàtic entre dos oceans, l'Atlàntic i l'Índic. El món índic i l'Àfrica accedeixen a Europa per la Medi-terrània. Així que Catalunya-Barcelona haurien de liderar en aquesta àrea, juntament amb Israel i el nord d'Itàlia, la nova revolució tecnologicocientífica i acompa-nyar el continent emergent en el seu desenvolupament.

Tots aquests canvis possibles seran més probables amb tres premisses. Primera, cal una cooperació publicoprivada des dels nivells bàsics de la societat en els entorns municipals. Segona, els governs locals, autonòmics i estatals hauran de prioritzar les polítiques de canvi de model productiu, al costat de preservar el coixí social. Tercera, la societat catalana ha d'avançar en tenir més capacitat d'autogovern fins a homologar-se a la que tenen les democràcies avançades europees de dimensió similar, com els països nòrdics.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook