Recordàvem la setmana passada la crisi del 1920, breu i benigna, que va seguir la grip espanyola finalitzada la Primera Guerra Mundial. Tan breu i benigna que té el sobrenom de crisi oblidada. El president nord-americà Warren Harding, amb una victòria espectacular sobre Woodrow Wilson (60% vs 34%), va aplicar unes mesures tan senzilles com avui inaudites: reducció de la despesa pública i dels impostos, va elevar el tipus d'interès del 4% al 7%. Inversemblant! Qui pot defensar polítiques fiscals i monetàries contractives enmig d'una recessió? Harding ho va fer i la crisi va passar inadvertida ràpidament, i va donar lloc a la feliç dècada del 1920. Quan l'octubre del 1929 es va produir el crac de Wall Street, els governs es mostraren molt més partidaris de les mesures intervencionistes i expansives de John Maynard Keynes, l'economista britànic que certificava la fi del laissez-faire. Herbert Hoover primer, i molt especialment Franklin Delano Roosevelt després, iniciaren ambiciosos programes públics que dispararen la despesa i el deute. És el New Deal, el primer pla d'estímul a l'economia que acompanyaria, des d'aleshores, totes les futures recessions. A partir del 1933, la Reserva Federal també hi va intervenir decididament tot impulsant l'oferta monetària. I el que hauria pogut ser una breu crisi es va convertir en la Gran Depressió, que no es va remuntar fins després de la Segona Guerra Mundial, 16 anys més tard.
En els moments actuals seria molt convenient reduir els impostos i abandonar tipus d'interès negatius per lluitar contra la crisi econòmica que seguirà la Covid-19. Malauradament, res fa pensar que serà així. Tot apunta a reincidir per enèsima vegada en polítiques fiscals i monetàries ultraexpansives. A Espanya, a més, el govern lidera una croada per incrementar els impostos i anul·lar la reforma laboral del 2012, pèssimes idees que apareixen en el pitjor moment. Entre les novetats fiscals anunciades, hi destaca l'impost al patrimoni i la recuperació de les taxes Google i Tobin. La taxa Google gravaria un 3% de la publicitat i intermediació online de les empreses de serveis digitals, mentre que la taxa Tobin gravaria el 0,2% del valor de compra d'accions de societats espanyoles cotitzades. Atès que les grans plataformes digitals operen amb marges de beneficis molt reduïts (2,3% pel cas d'Amazon), la taxa Google perjudicarà el comerç electrònic de les pimes. Els seus beneficis disminuiran i, en conseqüència, la inversió i la capacitat de contractació en un sector tan estratègic com és el comerç online també decauran. Pel que fa a l'impost de patrimoni, Podemos proposa gravar amb un 2% els patrimonis nets amb valor superior al milió d'euros. Pablo Iglesias considera que els rics d'Espanya paguen molt menys del que haurien de pagar, especialment quan es compara amb la situació a Europa, i aspira a recaptar 11.000 milions d'euros amb aquest impost.
Aquest raonament és erroni per dos motius bàsics. A la Unió Europea no hi ha cap país, tret d'Espanya, que conservi l'impost de patrimoni. A Europa, només Noruega i Suïssa mantenen impostos a la riquesa, però amb condicions molt diferents de les espanyoles. Els tipus impositius són més baixos (0,85% a Noruega i màxim de l'1% a Suïssa), afecten el conjunt de la població i, això és molt important, substitueixen altres impostos. Concretament, Noruega no té l'impost de successions i donacions (mentre que aquí s'encareix en virtut de la llei 5/2020 publicada al DOGC el 30 d'abril) i Suïssa no té un impost federal sobre guanys patrimonials (mentre que Espanya sí que el té i Podemos pretén apujar-lo del 23% al 27%). Per tant, la immensa majoria de països no tenen impostos sobre el patrimoni. I en les escasses excepcions substitueix altres figures impositives a tipus molt baixos i bases més àmplies. A Espanya, en canvi, l'impost de patrimoni se sobreposa a altres impostos, amb tipus molt elevats i persegueix fiscalitzar les fortunes més altes. En segon lloc, la inflada previsió recaptatòria feta per Podemos és manifestament irreal. Pretén recaptar l'1% del PIB, quan Noruega només recapta el 0,4% i la rica Suïssa, amb bases molt altes i capitalitzades, no arriba a l'1%. I cal recordar alguns precedents propers. Quan el socialista francès François Hollande va incorporar un elevat impost a la riquesa l'any 2013 no va aconseguir incrementar la recaptació, però sí que va fer que Gérard Depardieu, l'aclamat intèrpret de Cyrano de Bergerac, estripés el passaport francès i es nacionalitzés rus. No costaria gaire a Amancio Ortega, el fundador de Zara, domiciliar-se a Portugal, ni a molts dels nostres esportistes o artistes més adinerats allargar la llista dels residents en paradisos fiscals.
Voldríem equivocar-nos, però aquests cants de sirenes que darrerament estem sentint amb força creixent ens portaran a increments d'impostos massius en IRPF i IVA. Entre els dos aconsegueixen el 62% de la recaptació total. I no ens referim tant al grau de progressivitat de l'impost de renda, que ja és molt elevat a Catalu-nya, sinó a l'augment de l'impost sobre les rendes mitjanes i baixes. En el cas de l'IVA, el tipus efectiu d'Espanya és, amb dades de la Comissió Europea elaborades pel Center for Social and Economic Research, el més baix d'Europa. Concretament, Alemanya està dos punts per sobre, Portugal tres i Suècia cinc. L'augment d'IVA i IRPF afegirà més sal a la ferida.
