Aquests dies, i atesa la situació en què estem i encara estarem molt temps, s'estan fent diferents reconeixements a professionals i professions que estan tenint un paper destacat en la lluita contra la pandèmia.
D'una banda es reconeix la feina de professionals sanitaris i sociosanitaris, cossos de seguretat, emergències, neteja pública d'edificis i espais públics i serveis essencials, entre d'altres. Per una altra banda, malalts o familiars fan reconeixements concrets a persones, equips o institucions que han intervingut en situacions també concretes. També s'han començat a fer alguns actes públics i generals que se sumen al reconeixement popular dels minuts d'aplaudiments i altres expressions als vespres.
Els mateixos col·lectius sanitaris estan reivindicant el seu paper i la recuperació de plantilles i drets laborals i salaris que van ser retallats a l'inici de l'anterior crisi i que han ajudat a fer que la situació hagi estat més greu del que hauria pogut ser.
CCOO com a organització sindical sociopolítica ens sumem i ens afegim, impulsem i som part de tot això i continuarem reivindicant uns serveis públics de qualitat que cobreixin amb mitjans realment suficients els drets bàsics com el de la salut. Fan una gran feina, mereixen el reconeixement de tots ara i ja el mereixien abans d'aquesta crisi.
Des d'aquí vull fer un reconeixement especial a la infermeria. Una professió que té un dia especial que s'ha celebrat en plena pandèmia -el 12 de maig- i que cada any ens recorda el seu valor i els inicis com a professió a nivell internacional.
L'any 1977 es va signar el Conveni 149 de l'OIT (Organització Internacional del Treball) relatiu al personal d'infermeria definit en sentit ampli, indiferent del camp concret i del seu nivell superior o auxiliar. Si un mira la llista de convenis de l'OIT, veurà que n'hi ha molt pocs que protegeixin professions concretes. N'hi ha de relatius a la lliure sindicació, el treball de menors, la inspecció de treball, la jornada laboral, les vacances? etc.
Sobta, d'entrada, l'existència d'aquest tractat. La singularitat té una explicació ben simple: la infermeria és fins a dates històriques molt recents, no una professió, sinó més aviat una activitat femenina i assimilada a les cures domèstiques, una cangur antiga o moderna -domèstica, religiosa o civil- que cuida i sobretot acompanya els malalts, o com a màxim una professió simplement auxiliar de la de metge.
Disculpeu, infermeres i infermers, aquesta simplificació.
El tractat parla d'insuficiència de personal, de la seva utilització inadequada de la seva funció essencial dins els sistemes de salut, d'un sistema de formació apropiat, de condicions de treball, pla de carrera i remuneració que atreguin a exercir la professió.
El tractat també parla sobre condicions de titulació per exercir la professió i de la seva participació en la planificació dels serveis d'infermeria o la penositat i els torns de la jornada.
Independentment de l'efectivitat d'aquest o altres tractats internacionals, destaco de nou el fet que internacionalment es tracta d'una professió a protegir i que, tot i que sembli que aquí no cal i en altres estats o continents sí, és millor no abaixar la guàrdia i intentar avançar.
