28 de juny de 2020
28.06.2020
Regió7

Convertint pedres en pans

«Els Bancs Centrals han esdevingut els proveïdors de crèdit il·limitat als governs, entitats financeres i empreses»

27.06.2020 | 23:37
La presidenta del BCE, Christine Lagarde

Ens descriuen els evangelistes com Jesús de Natzaret es va retirar al desert i allà va ser temptat. La primera temptació és la de convertir pedres en pans. Una manera, per tant, ben senzilla de poder-se alimentar sense haver de treballar i produir. L'home modern ha perdut majoritàriament la fe religiosa, però ha creat unes institucions en les quals diposita les seves esperances. Una d'elles és el Banc Central, que ostenta el monopoli públic d'emissió de diner, capaç de crear milions i milions de moneda del no-res. A més, aquesta moneda està desvinculada de l'or, un actiu sempre valuós, des de l'estiu de l'any 1971. I la gent confia que la impressió de bitllets servirà per poder-se vestir i alimentar sense esforç ni necessitat de treballar i produir. Doncs no! Aquest és un greu error equivalent a caure en la temptació de voler convertir pedres en béns econòmics de primera necessitat. Cal adonar-se que la prosperitat d'un país significa sortir de la pobresa i aconseguir un nivell de benestar mitjançant la provisió de béns no disponibles en l'estat natural originari. En canvi, fabricar més bitllets no equival a ser més pròspers, ni a gaudir de més aliments, pisos, mòbils o ordinadors. Que circulin més diners no té res a veure amb l'increment de la producció real.

El total del balanç del Banc Central dels EUA, la Fed, era de 0,87 bilions de dòlars l'any 2008. Ara és de 7,1 bilions. Per tant, en 12 anys s'ha multiplicat per 8. Ho explica una dècada d'expansió quantitativa, això és, de compra massiva de bons del Tresor al govern i de deute hipotecari als bancs, amb una retallada imparable del tipus d'interès a cotes zero o negatives. L'arrel d'aquesta política monetària ultraexpansiva es troba en la decisió de Richard Nixon de desvincular el dòlar de l'or l'any 1971. Només 16 anys més tard, l'octubre del 1987, el dilluns negre va fer caure el 20% del valor de les accions a les borses de tot el món. El president de la Reserva Federal, Alan Greenspan, va prometre a Wall Street que una cosa així no tornaria a passar durant el seu mandat. Però tota la relaxació monetària necessària per apuntalar els mercats de valors va ser insuficient per evitar la caiguda de les accions tecnològiques del NASDAQ l'any 2000. Es va consolidar la necessitat d'una nova política monetària, i amb la gran recessió del 2008 aquesta política es va iniciar sota la mà complaent de Ben Bernanke, president de la Fed. Els funcionaris dels principals Bancs Centrals de tot el món han comprat bilions i bilions de deute públic i privat, deixant el tipus d'interès a zero. Fins i tot els EUA varen anunciar el mes de març que el percentatge de la reserva bancària s'eliminaria. Això dona un nou gir a la banca de reserva fraccionària, ja que és difícil tenir un multiplicador de valor infinit quan el denominador de la fracció és zero?

Tot aquest procés és pervers. La setmana passada assenyalàvem que el desig de prohibició de l'efectiu per part de les autoritats en forma part. No només per controlar millor l'expansió monetària i tenir un control absolut dels nostres moviments bancaris, sinó també per reforçar la imposició d'interessos negatius. Es castiga l'estalviador, que seria desposseït d'una part dels seus dipòsits bancaris amb l'objectiu de remunerar la mateixa entitat financera i finançar empreses zombis que no són rendibles. S'allargaria l'agonia econòmica, sense deixar morir els negocis inviables ni permetre l'aparició de noves empreses adaptades a les necessitats actuals dels clients. Això permet entendre la baixa productivitat registrada a partir del 2008. Quan el Banc Central compra accions d'una empresa en fallida està socialitzant les seves pèrdues. Les compres massives de valors per part dels Bancs Centrals perjudiquen la solvència de la moneda i es traslladen a tots els ciutadans que estem obligats legalment a utilitzar-la.

Els Bancs Centrals s'han convertit en els proveïdors de crèdit il·limitat als governs, entitats financeres i empreses connectades políticament. Un prestador sense límit de crèdit, sense requisits de garantia, sense pagament d'interessos, sense termini de devolució i en alguns casos sense reemborsament previst del principal. Tot plegat també provoca l'anomenada financiarització de l'economia. Els beneficis no s'aconsegueixen a través d'activitats productives, sinó de canals financers. Un exemple el trobem en General Motors o Ford, que obtenen la majoria dels beneficis de les seves operacions financeres i no de la producció d'automòbils. I un altre exemple el trobem en els salaris del sector financer, molt superiors a la mitjana de l'economia, amb retribucions directives que superen el milió d'euros mensuals. Estem activant una bomba que explotarà en algun moment futur. La creació de moneda l'acabarem pagant els ciutadans amb més impostos, més inflació o confiscació de la riquesa. La creació de moneda no equival a la creació de riquesa. Malauradament, però, la majoria de la societat ho desconeix. I continuen esperant que les pedres es converteixin en pans.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook